L'esquerra europea perd un referent amb la dimissió de Costa

Amb la dimissió del seu primer ministre, Portugal arriba al final del cicle polític amb què va sorprendre Europa. Després de les eleccions generals del 2015, António Costa firmava acords d’investidura amb els dos partits a la seva esquerra, el Bloco de Esquerda (BE) i el Partit Comunista Portuguès, per iniciar una moció de censura contra el PSD i el CDS, partits de centredreta. Amb aquests acords, el PS va forjar una majoria parlamentària estable amb l’esquerra que va aguantar els quatre anys de legislatura. 

Aquests acords i aliances parlamentàries entre partits d’esquerra no s’havien produït mai a escala nacional des de la restauració democràtica. El fet era tan insòlit que els partits de dreta que havien guanyat les eleccions i es van veure fora del govern ho van descriure pejorativament fent servir la paraula geringonça (artefacte). L’esquerra va celebrar el terme, se’l va apropiar i geringonça va a passar a descriure l’enteniment dels partits socialistes amb partits d’esquerra radical. L’esquerra europea, socialdemòcrata o radical, mirava Portugal com a exemple i esperança.

La geringonça va aguantar la primera legislatura de Costa (2015-2019), i va repetir entre 2019 i 2022 però amb menys coordinació i entesa entre els partits d’esquerres. El BE va empènyer Costa a unes eleccions anticipades que els portuguesos van recompensar amb una majoria absoluta per al Partit Socialista per segona vegada en democràcia (l’altra havia estat amb Sòcrates, el 2005). La majoria absoluta va ser el principi de la fi de la geringonça. El final l’ha certificat Costa amb la seva dimissió i, amb ella, l’esquerra europea perd un referent i una referència.

Exemple a seguir

Quan la geringonça va començar a caminar, l’esquerra europea estava deprimida; de fet, acabava de tenir un bany de realitat a Grècia i estava en clara minoria al Consell Europeu. Només hi havia nou caps de govern socialistes, amb els seus propis problemes interns, i encara dominava la lògica de l’austeritat, que era inclús assumida pels partits socialdemòcrates.

El que va aconseguir la geringonça va ser trencar aquesta lògica. Sense oposar-se frontalment a l’austeritat com va fer Syriza, va demostrar que les retallades a la despesa pública no eren l'única alternativa política. Tot i la desconfiança inicial que va generar un govern en minoria recolzat per l’esquerra radical, Portugal va aconseguir créixer per sobre de la mitjana europea i va convertir-se en exemple a seguir en alguns àmbits, com el d’energia renovable, abans que la UE poses aquestes qüestions al centre de la seva agenda. No deixa de ser una paradoxa que sigui aquesta mateixa agenda verda la que hagi acabat amb el govern de Costa, sobre qui cau l’ombra de la corrupció.

L’altra lògica que va trencar va ser la tendència neoliberal que havien seguit els partits socialistes des dels anys 90. Mirar a l’esquerra en la cerca d’aliats i alternatives polítiques va deixar de ser tabú. Portugal es va convertir en una referència per a l’esquerra europea i la geringonça en el model a imitar. No van ser pocs a Espanya els que a partir de les eleccions de desembre del 2015 van començar a voler-se mirar en el mirall portuguès.

Tot i que els partits a l’esquerra del PS sempre han demanat més, Costa ha passat a ser un referent a l’esquerra europea i inclús entre la resta de líders europeus, socialistes o no. Juntament amb Pedro Sánchez, va aconseguir l’excepció ibèrica per deslligar el preu del gas a la Península del de la resta de la UE i va posar en marxa l'H2Med, que ara s’haurà de veure si s’acabarà duent a terme. La seva dimissió és un cop a les aspiracions socialistes de col·locar una figura de pes de la seva família política com a president del Consell Europeu després de les eleccions al Parlament Europeu previstes per al juny del 2024: el nom de Costa estava a totes les quinieles. És més, els socialdemòcrates estan en una situació més precària que quan Costa va arribar al govern el 2015, i Espanya perd un aliat clau en moltes de les discussions que encara s’estan debatent en el marc de la Presidència del Consell de la UE.

L'herència de Costa i el risc de la dreta

Sigui com sigui, les lliçons de la geringonça són el llegat més important que deixa Costa. L’entesa entre partits d’esquerra ha tingut rèplica a la Península, i un país als antípodes de Portugal com els Països Baixos està assajant la seva pròpia geringonça, on l’esquerra verda i els socialistes van en coalició electoral de cara els comicis de finals de novembre.

Tanmateix, aquest artefacte pot deixar de ser patrimoni de l’esquerra. Unes eleccions a Portugal poden obrir la porta a la dreta, on el PSD podria comptar amb Iniciativa Liberal i Chega, el partit de dreta radical, per a la investidura i/o el govern. Aquests partits podrien assajar el seu propi artefacte i muntar la seva pròpia geringonça.