L'Escòcia independent, en via morta per l'adeu de Sturgeon?

Londres¿El sorprenent anunci, dimecres passat, de l'adeu de Nicola Sturgeon ha deixat en via morta el projecte del Partit Nacional Escocès (SNP)? ¿Pot ser el futur del sobiranisme escocès el mateix que el del quebequès? La situació actual del Quebec és el temut mirall trencat de qualsevol moviment independentista. Després del segon referèndum (1995), en què els secessionistes van fregar la victòria (49,42% a favor; 50,58% en contra), l'aspiració de l'estat propi no forma part ara de l'agenda política del país. També perquè Ottawa li va veure les orelles al llop.

El Partit Quebequès té tres escons a l'Assemblea Nacional dels 125 que la integren. Una passejada per Mont-real o per Quebec City permet comprovar la nul·la presència de símbols nacionals o independentistes als carrers, amb excepció de l'omnipresent bandera fleurdelisé blava-i-blanca al davant dels edificis oficials. Paradoxalment, la llengua francoquebequesa està cada cop més protegida i reconeguda socialment i econòmicament, malgrat la sempre aclaparadora asfíxia de l'anglès. El Canadà, a més, va regular, amb l'Acta de Claredat de l'any 2000, les condicions en què una província –el Quebec, en aquest cas– pot assolir la independència.

A Londres, des de la bomba etzibada per la ministra principal, la premsa més unionista i els polítics més anti-SNP s'han afanyat a enterrar no només Sturgeon sinó també l'independentisme. A l'exministra de Cultura tory Nadine Dorries, amiga íntima de Boris Johnson, li va faltar temps per piular: "[Sturgeon] era una disruptora. Va desestabilitzar Escòcia i la unió. Cap de les seves polítiques principals va tenir el suport públic majoritari. Res d'ella era formidable, s'havia equivocat massa durant massa temps". A la pandèmia, però, Sturgeon ha estat la política més ben valorada del Regne Unit. Molt més que Johnson.

Figura polèmica

En la conferència de premsa de justificació del comiat, a banda de raons personals, de tot allò que no va voler comentar –una investigació policial sobre les finances del seu partit, que té al marit en el punt de mira–, Nicola Sturgeon també va admetre raons polítiques importants per posar punt final a la seva etapa. Es va reconèixer a si mateixa com una figura polèmica, no només a Anglaterra, sinó també per a una part dels independentistes. D'una banda, per la seva posició sobre la llei trans, ara bloquejada pel govern britànic; d'una altra, per la idea del referèndum de facto, exposada a finals de novembre de l'any passat, i sobre la qual el partit s'havia de pronunciar en un congrés el 19 de març, que ara ha quedat ajornat sine die.

Després de la derrota al referèndum del 2014, en què més de deu punts van separar els independentistes dels unionistes, Escòcia no té, de moment, cap alternativa per tornar a exercir l'autodeterminació. Si bé llavors es va dir que seria "una oportunitat en una generació", el Brexit (2016) va permetre tornar a posar damunt de la taula la reivindicació del referèndum. Londres, però, s'hi nega. I el novembre de l'any passat, el Tribunal Suprem del Regne Unit va dictar que el Parlament d'Edimburg no podia convocar-ne un d'unilateral, ni tan sols consultiu. Escòcia és una nació, i té dret a la independència, deien els magistrats, però per unanimitat barraven la consulta si Westminster no transferia els poders a Holyrood, com havia passat l'any 2012.

Sturgeon s'hi va tornar i va anunciar que convertiria les eleccions generals del 2024 en l'esmentat referèndum de facto: una aposta molt arriscada –a la catalana, com va passar el 2015, amb l'experiment de Junts pel Sí– perquè l'SNP mai no ha superat el 50% dels sufragis en cap elecció –en les generals del 2015 es va quedar a només tres dècimes (49,97% dels vots)– i perquè aquest pla no compta amb l'aprovació de la majoria de la societat, d'acord amb les enquestes.

Per als escocesos, el referèndum del 2014 és "l'estàndard or" de la forma de procedir, en paraules del politòleg Murray Leith, professor de la Universitat de West Scotland, a 60 quilòmetres al sud-oest de Glasgow. "Molt poca gent té ganes d'un altre camí. De moment, les portes estan tancades. Però sabem quin és el camí constitucional legal clar".

A diferència del que celebren a Londres, en la marxa de Sturgeon el professor Leith observa un canvi generacional no necessàriament perjudicial per a l'independentisme. "La generació que va liderar la devolució de poders, i que va lluitar pel primer referèndum, veu ara com emergeix sang nova, que han crescut en un sistema polític escocès separat del britànic. Més enllà de qui sigui el nou o la nova líder, si l'SNP continua sent fort a Escòcia, en algun moment el Partit Laborista segurament estarà més disposat a permetre un referèndum", diu a l'ARA Leith en conversa telefònica.

El també politòleg William McDougall, de la Glasgow Caledonian University, afegeix que "hauríem de tenir molta cura de no atribuir massa importància als individus en el panorama polític d'Escòcia". I com Murray Leith, considera que "els destins [del partit i del moviment independentista] estan lligats. I quan el govern de l'SNP funciona bé, el suport a la independència pot augmentar". Posa com a prova que els "alts nivells de suport a Sturgeon i l'SNP durant la pandèmia van coincidir amb nivells rècord de suport a la independència, fins al 58%", d'acord amb algunes enquestes, potser massa optimistes.

L'independentisme escocès s'ha aturat per agafar aire i repensar l'estratègia. "Però no està dividit, només hi ha diferències de procediment", diu Leith. Té un partit "molt majoritari", no dos que es facin la guitza contínuament, i té clar, a partir del precedent del 2014, la via ideal per assolir la independència. Leith apunta una fórmula, no màgica, però sí amb possibilitats, per arribar al segon referèndum: "És clau per a l'SNP demostrar que pot governar Escòcia amb eficàcia i que té una visió de futur i una línia més alineada amb Europa. Això continuarà atraient suport per a l'independentisme". Si els laboristes guanyen les properes eleccions, afegeix, "però no amb una majoria aclaparadora", Murray Leith creu que les portes es tornaran a obrir. Molts condicionants a mitjà i llarg termini, d'acord. I en política, parafrasejant Harold Wilson i Joseph Chamberlain, "una setmana és molt de temps" i "dues una eternitat". La via escocesa, però, encara no du a Quebec City. Almenys, de moment.