L’alleujament i la realitat

El president Emmanuel Macron ha salvat els mobles, amb un resultat (58,8/41,2) que millora les expectatives de l’endemà de la primera volta però que queda lluny tant de la seva victòria de fa cinc anys (66,1/33,9) com del contundent resultat de Chirac sobre Le Pen pare (82,06/17,94). La notícia genera alleujament, però seria un greu error quedar-se aquí, com si res hagués passat. Els titulars d’aquestes eleccions ja els va donar la primera volta: esfondrament de la dreta hereva del gaullisme i del partit socialista, que desapareixen de l’escena política; normalització de l’extrema dreta durant un mandat en què Marine Le Pen ha crescut en reconeixement i credibilitat malgrat que el canvi en les formes no esborra el fons d'un programa que trenca amb la Unió Europea, amenaça els residents no francesos donant carta de naturalesa legal a la discriminació en favor dels nacionals i anuncia una inquietant idea d’estatalització de l’economia.

Ni el macronisme, ni la dreta convencional, ni les diferents expressions d’una esquerra fracturada i dispersa han aconseguit afrontar el malestar en una societat instal·lada en la desconfiança permanent. Macron va intuir l’esfondrament dels grans partits i en va fugir corrents. Però ni ha avançat en una nova articulació de la República ni ha aconseguit reduir les fractures que han conduït el desplaçament cap a la confrontació identitària, que a França semblava que no era qüestió i que s’ha acabat traduint en una querella entre sobiranistes i europeistes, el signe diferencial del macronisme.

I demà, què?

A partir de demà, què? La pregunta interpel·la els francesos, però també a tot Europa. Es multipliquen els signes que la democràcia està en perill. És hora de fer un pas més enllà. ¿Se li demanarà a Macron que impulsi la reforma de les institucions franceses, un règim piramidal que emana de la presidència República com a poder suprem, que evoca l’estranya figura d’un monarca legitimitat regularment pel sufragi universal? La nació apareix amb fractures profundes: territorials (les grans ciutats en enfront de les perifèries urbanes i del món rural), de classe (amb uns sectors populars i d’antigues classes mitjanes desbordats per un món que no els reconeix), de cultura i de procedència. Macron té un pla per cosir-les? Des dels seus mons oposats, Le Pen i Mélenchon han coincidit en apuntar ja des d’ara les eleccions legislatives com a tercera volta electoral. La batalla continua. I costa veure brots verds que permetin pensar que hi ha un pla de reconstrucció d’un règim amb senyals de desbordament.

Aquestes eleccions han confirmat una crisi francesa que és europea. I que no és conjuntural, perquè el problema és estructural. Em fa vergonya repetir-me, però no podem obviar la qüestió clau: la democràcia moderna està en perill. I fa temps que ho sabem i no es vol reconèixer, que és una manera de seguir-la debilitant. El seu èxit i la seva permanència han sigut el fruit d’un rar equilibri històric entre tres factors: un marc, l’estat nació; un sistema econòmic, el capitalisme industrial, i un règim polític, la democràcia liberal. Els dos primers ja no són el que eren i el tercer trontolla. És sostenible la democràcia liberal? ¿Com se la pot fer evolucionar per seguir salvant els drets i les llibertats abans que l’autoritarisme postdemocràtic s’imposi? Aquesta és la qüestió de fons. I si no l’afrontem les dretes autoritàries tindran un llarg camí per davant. La interpel·lació ve de França; ¿podem confiar que després d’aquestes eleccions també vindran senyals útils per al futur?