De l'alcaldia de Londres a Downing Street: mentides i veritats de Boris Johnson

LondresBoris Johnson volia envair els Països Baixos per fer-se amb vacunes contra la covid; Boris Johnson sabia que la reina Elisabet II tenia càncer d’ossos; David Cameron el va amenaçar dient-li que, si donava suport al Brexit, el “fotria per sempre”; el palau de Buckingham el va sondejar perquè parlés amb el príncep Enric i Meghan Markle per evitar que abandonessin les obligacions reials i marxessin als Estats Units. Johnson, Johnson, Johnson per tot arreu.

Vint-i-cinc mesos després de ser foragitat de Downing Street pel seu partit, el polèmic i carismàtic ex primer ministre torna a la primera línia del paisatge polític britànic, si és que mai se n’ha allunyat. Dijous vinent arriba a les llibreries del país un volum de quasi 800 pàgines –escrit sense necessitat de ghostwriter– en què repassa la seva trajectòria des que va guanyar les eleccions a l’alcaldia de Londres (2008) fins a principis del 2023. Quinze anys que han canviat el Regne Unit, en part gràcies a BoJo, com li diuen popularment; i no precisament per a benefici dels britànics.

El gener de l’any passat, Johnson va signar un contracte de sis xifres per oferir la seva versió dels fets viscuts al llarg d’aquest període, i els extractes que des de fa una setmana pública en avançament al Daily Mail i al Mail on Sunday, i que la resta de la premsa també difon de segona mà, són prou cridaners per generar una gran expectativa. El Brexit, les festes de Downing Street durant la pandèmia, la relació amb la reina, els Jocs Olímpics del 2012, la invasió d'Ucraïna o la seva caiguda en desgràcia són alguns dels episodis de què parla, inevitablement. El títol del volum no pot ser més significatiu: Unleashed (desencadenat).

Que ho estava quan vivia a Downing Street, fins i tot molt abans –com a alcalde i també com a ministre d’Exteriors– és cosa ben sabuda, ja que, fins i tot va arribar a l’extrem d’escapar-se de l’escorta per anar un cap de setmana a una festa en un castell d’Itàlia, convidat per un exagent del KGB, mentre era el responsable de la diplomàcia britànica. Quan tornava a Londres, va ser vist en un aeroport italià amb un aspecte lamentable.

Versions problemàtiques

El que ara caldrà comprovar és si la seva versió coincideix amb la d’altres protagonistes de l’època que han publicat memòries recentment. Entre altres raons, perquè la relació de Johnson amb la veritat “sempre ha sigut molt problemàtica”, tal com ha escrit en nombroses ocasions Max Hastings, l’exeditor del Daily Telegraph, diari del qual l’ex primer ministre va ser acomiadat a principis dels anys noranta per exagerar els fets en els seus articles des de la corresponsalia de Brussel·les. 

L’estil del text és innegablement seu. I és tan acolorit com quan malparlava de la mateixa Unió Europea de la qual el seu pare, Stanley Johnson, havia sigut alt funcionari. Així, en evocar un agre debat al Parlament amb l’aleshores cap de l’oposició, Keir Starmer, no es mossega la llengua i descriu la seva “cara irritable com la d’un vedell al qual li han introduït inesperadament un termòmetre pel recte”. 

El primer dels lliuraments serialitzats és un dels més sorprenents del material difós fins ara. Aborda els difícils moments de la pandèmia i la manca de vacunes que hi havia (el març del 2021). Johnson va discutir amb alts càrrecs militars la possibilitat d’assaltar els Països Baixos per fer-se amb un carregament de dosis d’AstraZeneca que hi havia en disputa amb la UE, i que estaven emmagatzemades a prop d’Amsterdam. Sembla poc més que una boutade destinada a engrandir el seu ego i atiar la llegenda d’esperit indomable que li agrada conrear. 

El tinent general Doug Chalmers, en aquell moment subcap de l’estat major de la defensa, va haver de recordar al premier  el següent: “Si ens detecten, haurem d’explicar per què estem envaint un aliat de l’OTAN des de fa tant de temps”. Johnson, a continuació, i admet: “En secret, estava d’acord amb el que tots pensaven, però no volia dir-ho en veu alta: que tot plegat era una bogeria”. 

Que David Cameron l’amenacés si donava suport al Brexit entra dins de la lògica. L’any 2016, quan l’aleshores alcalde desfullava públicament la margarida, es donava per fet que la seva sola presència d’una banda o de l’altra del debat podria decantar el resultat a favor o en contra de la UE. 

L’expremier intenta aparèixer com una persona coherent. Si tot el que havia escrit fins aleshores des de Brussel·les era contra la UE, no podia donar suport a romandre-hi. És ben sabut, però, que va escriure dues cartes destinades a explicar la seva decisió: una a favor de la UE i l’altra en contra. A les seves memòries, David Cameron l’acusa de donar suport al Brexit només perquè això afavoria les seves possibilitats de convertir-se en primer ministre. Els comentaris de Cameron, publicats el 2019, eren una veritat coneguda a Westminster el 2016, en el moment del referèndum.

Tal com passa en qualsevol llibre de memòries, moltes de les afirmacions, en aquest cas de l’expremier, es basen en converses privades impossibles de verificar. Els fets polítics a què es refereix, i dels quals hi ha altres evidències o testimonis, sí que es poden contrastar. 

Èxit assegurat

Entre els primers, quan rememora la mort de la reina Elisabet II, Johnson escriu que “feia un any o més que sabia que tenia una tipologia de càncer d’ossos, i que els seus metges estaven preocupats que, en qualsevol moment, pogués experimentar una davallada brusca”.

Entre les segones, comenta la negociació del Brexit i com va superar l’estancament polític en què havia caigut el país amb uns pocs retocs a l’acord existent. Diu que el va signar deliberadament deixant Irlanda del Nord subjecta a les regles comercials de la UE. “Ho vaig fer perquè no creia que la Comissió fos tan estúpida com per bloquejar el comerç dins del Regne Unit”. Però no va aconseguir doblegar-la i va ser, finalment, Rishi Sunak qui va desllorigar un embolic que, si fa no fa, encara continua. 

L’èxit de vendes està més que assegurat. Perquè el llegiran tant els que l’admiren com els que no el suporten. Superarà amb escreix les xifres d’exemplars venuts per Theresa May, David Cameron, Liz Truss i fins i tot John Major. I, segurament, també el que va vendre Tony Blair (A journey; 92.000 còpies en els primers quatre dies) i també Margaret Thatcher (The Downing Street years), amb 120.000 exemplars venuts en una setmana. I amb tota probabilitat tindrà traducció, almenys al castellà, com van tenir Blair i Thatcher. No debades algú tan influent en la dreta espanyola com Cayetana Álvarez de Toledo és una admiradora sense límits de Boris Johnson i de les seves veritats indemostrables.