L'adeu de l'home que va passar d'apedregar l'ambaixada dels EUA a ressuscitar l'OTAN

Brussel·lesLa història de Jens Stoltenberg és la història d'Europa i la seva relació amb el militarisme, els Estats Units i tots els traumes derivats de la Segona Guerra Mundial. L'ex primer ministre de Noruega, quan dirigia les joventuts socialistes del país, s'oposava taxativament a la guerra del Vietnam i a la pertinença de l'estat noruec a l'OTAN. Fins i tot, com a protesta, va tirar pedres a l'ambaixada estatunidenca a Oslo. Amb els anys, però, va anar canviant de parer sobre l'existència d'un bloc militar occidental controlat pels Estats Units i, com la gran majoria de socialdemòcrates europeus, va acabar abraçant la idea de formar part de l'Aliança Atlàntica. Tant, que l'ha acabat dirigint durant una dècada, fins aquest dimarts, que entregarà formalment el timó al neerlandès Mark Rutte, i ja haurà passat a la història com el líder que l'ha ressuscitat.

Stoltenberg va ser escollit secretari general de l'Aliança Atlàntica el 2014, un moment en què l'entitat militar estava en plena decadència. Perdia suport popular i ni els mateixos líders estatals no li trobaven el sentit existencial. I, amb els anys, la cosa va anar de mal en pitjor. Donald Trump guanya les eleccions dels Estats Units el 2017 i amenaça amb desacoblar-se de l'OTAN i de la funció de pare protector d'Europa que el Pentàgon exerceix des de la Segona Guerra Mundial. El mateix president francès, Emmanuel Macron, va sentenciar que l'Aliança Atlàntica es trobava en una situació de "mort cerebral".

La guerra d'Ucraïna ho va capgirar tot. L'expansionisme del règim de Vladímir Putin va atemorir els socis europeus i ha fet palesa la seva dependència en seguretat dels Estats Units. I, a més, Washington cada vegada es desentén més dels interessos militars d'Europa, una tendència que es pot accelerar si Trump recupera la Casa Blanca en les eleccions estatunidenques d'aquest novembre.

De cop i volta, els estats que la formen veuen l'OTAN com una unitat militar molt necessària per a la seva seguretat. La despesa en defensa dels socis atlàntic s'ha incrementat de forma substancial els últims anys i ja ha superat els nivells de la Guerra Freda. I, per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, a Europa se li ha posat entre cella i cella recuperar la seva capacitat militar i tornar a tenir veu i vot al tauler internacional, independentment dels vents que bufin als Estats Units. "No hauríem de donar mai per assegurat el vincle entre Europa i Amèrica del Nord", avisa Stoltenberg en la seva carta de comiat.

Els socis de l'OTAN tampoc han vacil·lat a l'hora de donar suport a Ucraïna davant de la invasió russa. Tots els principals aliats del govern de Volodímir Zelenski formen part de l'OTAN i l'entitat –a través dels estats que en formen part i la Unió Europea– en tot moment li ha proporcionat suport militar i polític. En aquest sentit, cal recordar que l'Aliança Atlàntica s'ha compromès a acceptar l'estat ucraïnès quan s'acabi la guerra.

I, més enllà d'incrementar la capacitat militar, l'OTAN ha aconseguit créixer en nombre de socis i afegir-hi estats que temps enrere semblaven molt lluny d'algun dia voler convertir-se en un aliat atlàntic més: Finlàndia i Suècia. D'aquesta manera, Stoltenberg també deixarà una Aliança Atlàntica amb més socis i territoris de la que es va trobar.

La precisió noruega

És evident que la revitalització de l'OTAN no és mèrit de Stoltenberg, però el seu caràcter i forma de liderar han funcionat com oli en un llum en una entitat tan delicada i dispar com és l'Aliança Atlàntica, especialment en plena guerra d'Ucraïna. Tot i el seu passat pacifista i socialista que al principi generava recances entre alguns socis atlàntics, ben aviat es va guanyar la confiança de la gran majoria de líders estatals.

Agrada perquè és exactament el contrari d'un bocamoll. Sempre actua amb una cautela absoluta i no se surt gens ni mica del guió que han acordat els socis. De fet, se l'ha criticat sovint de ser com un robot, un disc ratllat, de dir sempre el que s'espera que digui i de mai donar un titular sense voler. I, si el dona, es tracta d'un matís molt estudiant i intencionat. Domina a la perfecció el llenguatge diplomàtic i s'ha erigit en una gran figura de consens, des dels països més bel·licistes fins als més pacifistes. Per aquest motiu, ha costat tant trobar-li un substitut i se li ha prolongat el mandat en més d'una ocasió.

Finalment, però, plega. I, en la carta de comiat que ha publicat aquest divendres, Stoltenberg ha tornat a fer honor a la fama que el precedeix i ha deixat entreveure alguna advertència al seu successor. "És més important la llibertat que el lliure comerç", destaca. Així, el líder noruec insta els socis a mirar de no ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra i no cometre amb la Xina el mateix error que amb Rússia. "Hem de reduir la nostra dependència", insisteix.