Kherson i la mort de l’ànima urbana
La ciutat, que va ser símbol de la resistència ucraïnesa, pateix per la proximitat al front
KhersonAls petits pobles i llogarets visibles des de la carretera que uneix Mikolaiv amb Kherson el rastre de destrucció és gairebé constant. Moltes de les benzineres, granges i petites fàbriques que hi ha pel camí estan en runes. Durant el primer mig any de guerra la línia de front creuava aquestes terres, fins que les forces ucraïneses les van alliberar la tardor del 2022 i van empènyer les tropes ocupants fins a l'altra banda del riu Dnipró. En petites localitats com Posad-Pokrovske s'estan reconstruint diverses cases. Alguns veïns han anat tornant i la vida a poc a poc torna a fer acte de presència. També s'hi veuen operaris treballant en la construcció de noves línies defensives i fortificacions.
A la marshrutka mig buida que al vespre ens transporta fins a Kherson alguns dels passatgers conversen tranquil·lament, i dues adolescents miren vídeos al mòbil. En acostar-nos a la ciutat, una mare que viatja amb la seva filla mira per la finestra del vehicle amb neguit. En general, pocs elements indiquen que ens endinsem en un indret que, d'ençà de l'expulsió de les tropes russes, ha quedat situat a la línia de front que marca el riu, i on als no residents els cal una autorització militar especial per accedir-hi.
La primera impressió s'esvaeix ràpidament i, un cop a dins, la ciutat de Kherson es veu morta, sense ànima. Caminant pels carrers totalment deserts del centre la sensació de buidor és aclaparadora. En edificis, a l'asfalt i a les voreres hi ha escampades marques d’impactes dels projectils d'artilleria amb què els russos sovint castiguen la ciutat des de l'altra banda del riu. Els semàfors no funcionen i gairebé tots els comerços, negocis, bars i restaurants estan tancats. La presència de l'estat o de qualsevol mena d'autoritat és minsa, gairebé imperceptible. El toc de queda comença a les 21 hores i en els únics restaurants que queden oberts la venda d'alcohol està prohibida a partir de les 18 hores.
Ciutat conquerida, ocupada durant mig any, alliberada, i des de finals del 2022 colpejada com poques per la proximitat a les línies enemigues, cap capital regional ucraïnesa ha patit totes i cadascuna de les dimensions de l'agressió russa amb la intensitat amb què ho ha fet Kherson. Dia i nit, el soroll de l'artilleria irromp sobtadament, en seqüències d'entre 4 i 8 trets, amb intervals d'un o dos minuts entre explosió i explosió. Sovint durant les nits, la ciutat i la seva rodalia també són objecte d'atacs amb drons. El degoteig gairebé permanent de civils morts i ferits imposa un teló pesant de tragèdia i la gent que s'hi ha quedat s'ha vist obligada a aprendre a conviure-hi.
Dels 330.000 habitants que la ciutat tenia abans l'inici de l'agressió russa ara tan sols en queda una cinquena part. Es tracta, en molts casos, de la gent més pobra, i de la més gran, que en aquestes latituds sovint és la mateixa. La proximitat física de la guerra obliga a centrar-se en les coses més bàsiques: els dies es converteixen en repeticions successives de l'acció quotidiana de sobreviure.
Els districtes de la ciutat es buiden i es tornen més fantasmagòrics com més a prop són del riu, on hi ha el barri vell i el port, i on Kherson s’ha convertit en un indret estrany i hostil a la vida. Parcs com els de Xevtxenko o el de l'antiga fortalesa de la ciutat ara són paratges postapocalíptics, en els quals el temps fa molt que es va aturar. Plantes, matolls i arbres s'escampen i ocupen espais, passeres i camins, ara abandonats. I a la superfície d'antigues atraccions de fira i gronxadors descolorits i rovellats hi ha encastats projectils metàl·lics d'artilleria. A l'erm darrere de la catedral ortodoxa de Santa Caterina encara hi ha l'enorme estructura de l'antena de televisió que els soldats russos van volar poc abans de fugir de la ciutat.
El llegat de l'ocupació russa
Al barri vell hi ha els museus regionals. Els ocupants en van saquejar bona part de les col·leccions hores abans de deixar Kherson. És el cas del museu d'art, del qual van robar prop de 10.000 de les 14.000 obres pictòriques i escultòriques que hi havia. Olha Honcharova és la directora del museu d'història local des de l'any passat, i hi ha treballat tota la vida. Tot i que ara està tancat, i ubicat en una zona poc segura, continua anant cada dia al seu despatx. Amb una tristor visible, relata com uns 70 membres dels cossos de seguretat russos van entrar-hi de nit i van vandalitzar i robar tot allò que van poder, i es van endur peces de períodes des de l'antiguitat fins a l'època contemporània. L'objectiu, segons ella, era falsejar la història, esborrar les evidències de civilització a la regió abans de l'arribada dels russos a finals del segle XVIII. Honcharova també explica com, durant l'ocupació, la ciutat es va convertir en un gueto on la gent vivia aterrida, i on es va prohibir tota mostra d'identitat ucraïnesa, des de símbols nacionals fins a cançons, passant per qualsevol insígnia de l'estat. Es van imposar els símbols de l'estat rus i les escoles russificades. "Per això vessem sang ara, per mantenir la nostra independència", afirma.
L'Oleksandr és fotògraf, i també va viure a Kherson durant part del temps que la ciutat va estar controlada pels russos. Descriu com a l'estat inicial de xoc i pànic col·lectiu el van seguir les primeres manifestacions massives de rebuig a l'ocupació, en què van participar molts milers de persones, per sorpresa de tothom. "La gent va venir de molts indrets propers, amb banderes ucraïneses i cridant «Kherson és Ucraïna»", diu. Les protestes es van respondre amb foc real i granades, que van causar ferits i fins i tot morts, i de seguida es va activar la maquinària repressiva i una campanya de detencions a gran escala. De molts dels detinguts no se n'ha sabut res més.
El museu d'art de Kherson és a l'edifici de l'antic ajuntament de la ciutat. Des del terrat es veu el majestuós riu Dnipró i la riba sud, ara en mans dels soldats russos. A tocar d'aquesta nova línia que divideix el continent europeu, i que ara separa dues idees nacionals irreconciliables, hi ha un petit edifici de quatre plantes on té casa seva la Tatiana. Originària de Kherson, hi ha viscut tota la seva vida. Amb molta naturalitat, explica com de vegades veu drons russos travessant el riu, deixant caure la càrrega explosiva en algun punt de la ciutat, i tornant a creuar-lo. D'ençà de l'alliberament de la ciutat viu a cavall entre Kherson i Odessa, on s’han traslladat el seu fill i els seus nets. Fa pocs mesos, en tornar, es va trobar que un projectil havia impactat contra el menjador del seu pis, i n'havia destruït una part. "Què hauria de fer? És casa meva, i no en tinc cap altra on anar", respon la Tatiana, quan se li pregunta si no pensa marxar. Potser no abandonar la terra natal s'ha convertit també en una forma de resistència.