Keir Starmer: "La reconstrucció del país és una feina urgent, i la comencem avui"

LondresSense temps per perdre. El relleu de poder al Regne Unit és immediat. A les cinc de la matinada d'aquest divendres el Partit Laborista aconseguia superar el llindar de la majoria absoluta (326 escons; n'ha obtingut 412, a falta de conèixer el resultat de dos districtes), i set hores i mitja després, Keir Starmer, acompanyat de la seva dona, Victoria, entrava a Downing Street després d'haver rebut l'encàrrec del rei Carles III de formar nou executiu, i d'haver-se convertit així en el premier número 58 de la història del país.

I també sense temps per perdre, davant de la famosa porta negra del número 10, Starmer ha afirmat: "Amb respecte i humilitat, us convido a tots a unir-vos a aquest govern de servei en la missió d'una renovació nacional. La nostra feina és urgent i la comencem avui". Una feina de "reconstrucció del país totxo a totxo, perquè es necessita un reset –ha reblat–. No dubteu que la feina del canvi comença immediatament!"

Refer el país des dels fonaments exigeix, tanmateix, la tasca de refer la confiança de l'opinió pública en la classe política. Un dels símptomes més evidents de la poca confiança pot ser l'escassa participació en les eleccions de dijous, ja que amb prou feines ha fregat el 60%, una de les més baixes des de la Segona Guerra Mundial: "Si us preguntés ara si creieu que el Regne Unit serà millor per als vostres fills, sé que molts de vosaltres diríeu que no. Així que el meu govern lluitarà cada dia fins que ho torneu a creure. A partir d'ara, teniu un govern lliure de la doctrina [una referència al dogmatisme de què s'acusava l'anterior líder del partit, Jeremy Corbyn], guiat només per la determinació de servir els vostres interessos. Ens heu donat un mandat clar i el farem servir per aportar canvis, per restaurar el servei i el respecte a la política. Hàgiu votat o no el laborisme –de fet, especialment si no l'heu votat–, us dic directament: el meu govern us servirà”.

La performance de Starmer no ha tingut ni l'estridència ni la pompositat de les de Boris Johnson, ni molt menys la vacuïtat de les de Liz Truss ni menys encara la lleugeresa de Rishi Sunak, els tres antecessors, però sí que ha ofert mètode i equilibri, potser dues de les seves característiques més rellevants, si s'accepta com a certa la visió que en dona el biògraf Tom Baldwin. No en va, Starmer ha aconseguit en temps rècord la recuperació del laborisme després de collir, el 2019, la pitjor derrota de la seva història en 90 anys.

Coreografia tradicional

La coreografia dels esdeveniments viscuts aquest divendres al centre de Londres s'ha mantingut estrictament apegada a la tradició britànica del relleu de poder. Rishi Sunak havia admès de matinada la magnitud de la derrota conservadora i, des d'aquell moment, tot ha vingut rodat. A dos quarts d'onze del matí, el fins aleshores primer ministre compareixia davant del número 10 de Downing Street –en aquell moment queia una lleugera pluja–: "He sentit la vostra ira", va confessar en referència al dictamen inapel·lable de les urnes. Al cap d'uns minuts, visitaria el rei Carles III per presentar-li la dimissió i per recomanar-li que encarregués la formació de govern al guanyador de les eleccions. Al mateix temps, informava també que en un futur pròxim, quan s'hagin establert els mecanismes adients, dimitirà com a líder tory.

Poc abans de les 13:00 h, hora local, Keir Starmer ha entrat al número 10 de Downing Street, després d'haver pronunciat el seu discurs, que s'ha allargat poc més de sis minuts. I quasi immediatament, com havia afirmat, ha començat la feina de nomenament dels seus ministres, que es reuniran per primera vegada aquest dissabte.

I la tradició ha continuat amb la desfilada dels nous membres de l'executiu pel carreró més famós del món fins a arribar la porta del número 10. Angela Rayner, la número dos del partit, una dona d'origen molt humil que va ser mare amb 16 anys, i a la qual la dreta mediàtica i el Partit Conservador havien posat en el punt de mira els darrers mesos per un suposat escàndol que no existia, ha sigut nomenada vicepresidenta de l'executiu i ministra d'Equiparació Territorial.

Una altra dona, Rachel Reeves, antiga tècnica del Banc d'Anglaterra, s'ha convertit en la primera ministra del Tresor de la història del Regne Unit. Reeves advertia aquesta passada matinada de l'estat més aviat pobre de les finances públiques del país. "No hi ha una gran quantitat de diners a les arques públiques. Per tant, el que hem de fer és desbloquejar la inversió del sector privat", tota una declaració d'intencions que remet a la tercera via del Nou Laborisme i la col·laboració entre l'estat i els mercats. "La missió principal d'aquest govern –ha dit després de ser nomenada– és restaurar el creixement de l'economia".

Yvette Cooper, una altra dona, ha assumit una de les quatre carteres més rellevants, i potser la més costeruda, la d'Interior. I David Lammy, un altre home d'orígens molt humils, del nord-est de Londres, barri de Tottenham, ha entomat la responsabilitat del Foreign Office. Serà Lammy i el també tot just nomenat ministre de Defensa, John Healey, l'únic membre del govern de Starmer que ja havia format part del darrer executiu laborista (2010) de Gordon Brown els que acompanyaran Starmer la setmana vinent a Washington, a la primera cimera de rellevància internacional, la reunió de l'OTAN, en què participarà el nou primer ministre entre els dies 9 i 11.

La promesa de Starmer de començar la feina de reconstrucció del país "de manera immediata", l'evidència d'un desencantament de l'opinió pública per l'estat de l'economia i dels serveis públics, els 4,1 milions de vots quasi insurgents i poc menys que d'extrema dreta del Partit Reformista, els 1,9 milions dels Verds i la constatació que els dos grans partits han aconseguit menys del 60% dels vots en total són alguns dels indicadors que posen de manifest a què s'enfronta el nou executiu. Potser tindrà cent dies de gràcia, comptant amb el parèntesi vacacional de l'agost, però poc més. I si Starmer no l'encerta, Farage sembla disposat a fer de la protesta i l'agitació constant una eina de pressió.