Qui és Keir Starmer? Perfil del virtual 'premier' britànic

LondresKeir Starmer, de 61 anys, premier britànic electe arran de l'aclaparadora victòria laborista en les eleccions generals celebrades aquest dijous al Regne Unit, està boig per l'Arsenal. És un gunner de tota la vida i un amant del futbol, esport que practica setmanalment. Almenys, fins ara. Però el primer míting de campanya després de la convocatòria avançada dels comicis, el 23 de maig, no el va fer a l'Emirates Stadium, ocupant la banqueta de Mikel Arteta, sinó sobre la gespa del camp del Gillingham Football Club, un modest equip del comtat de Kent, al sud-est del país, que juga a la quarta categoria anglesa. Ni que fos d'esquitllada, Starmer no volia un inici de cursa que el vinculés amb l'elit dels grans clubs de la Premier.

Ja ha carregat prou amb acusacions de privilegiat. És el que en deia d'ell la dreta conservadora, que l'intentava identificar amb l'anomenat champagne socialism del nord de Londres, on viu. Per això, aquest exfiscal de la Corona, investit cavaller pel llavors príncep Carles (2014) pels serveis al ministeri públic, i que viu en una casa valorada en 1,5 milions de lliures als tranquils carrers de Kentish Town, no s'ha cansat de parlar del seu origen humil per contrarestar l'etiqueta d'elitista. Els tories s'hi referien, especialment, quan era ministre del Brexit a l'ombra sota el lideratge de Jeremy Corbyn i continuava defensant la pertinença a la Unió Europea i propugnant un segon referèndum, ara ja arraconat al bagul dels records.

La família de Starmer té vincles tradicionals amb el laborisme. El pare era enginyer en una fàbrica; la mare, afectada d'una malaltia degenerativa des de ben jove, treballava com a infermera de l'NHS (Servei Nacional de Salut). Encara que en alguna ocasió el nou premier ha dit que no en té proves, el cert és que corre la brama que els pares el van batejar Keir en honor del fundador de partit i primer portaveu laborista a la Cambra dels Comuns, un tal Keir Hardie (1906-08). Amb aquests antecedents, semblaria inevitable que estigués destinat a arribar al cim i en un temps rècord: el 2015 va ser elegit diputat per primer cop en la primera ocasió en què es va presentar a unes les eleccions; cinc anys després, ja era el líder de l'oposició; i nou anys més tard, obtindrà les claus de Downing Street.

Com s'ho ha fet? Més enllà dels catorze anys d'incompetència tory, de caos i corrupció, també ha sigut fonamental que hagi arrossegat el partit des de l'esquerra corbynista fins al centre blairista. No ha sigut un camí de roses, i en el pic de popularitat de Boris Johnson, abans del Partygate, Starmer va estar a punt de dimitir. Però va aguantar i la seva fórmula com a solució al desastre electoral del 2019, a còpia d'imposar la disciplina amb puny de ferro fins a eliminar tota l'oposició interna, s'ha mostrat exitosa.

Cinc dies després que Rishi Sunak avancés les eleccions, el 28 de maig va escriure a la xarxa social X: “He canviat el laborisme. Lluitaré per tu i canviaré el Regne Unit". Queda per veure si complirà la promesa, esclar.

El que és indubtable és que no només ha canviat el partit. També ell mateix ha canviat. Perquè quan es va presentar a la cursa pel lideratge labour amb una agenda de deu punts clau, invocava "el cas moral pel socialisme". Algunes de les promeses incloïen un augment de l'impost sobre la renda del 5% per als ingressos superiors a 150.000 lliures, la restricció de les vendes d'armes a l'estranger, la nacionalització del ferrocarril, correus, l'energia i l'aigua, un nou acord verd, l'eliminació de les taxes universitàries o el reforç dels drets dels treballadors. La majoria han passat a la història. Starmer és un exemple del principi keynesià que "quan els fets canvien, canvio d'opinió". I el canvi dels fets entre el 2020 i el 2024 han sigut una guerra i una pandèmia, excuses que li han valgut el suport de l'empresariat i dels mercats. El seu laborisme molt moderat no fa por.

Es va iniciar en política als 16 anys, quan va engreixar les files de les Joventuts Socialistes del Partit Laborista. Acabats els estudis –amb un postgrau de dret a Oxford–, es va convertir en un prestigiós advocat defensor dels drets humans, i es va enfrontar a gegants com McDonald's. Fins al punt que, sigui realitat o només llegenda, es diu que el personatge de Mark Darcy, de la sèrie dels diaris de Bridget Jones, està basat en la seva tasca com a defensor de les causes justes. Un extrem que l'autora de les novel·les, Helen Fielding, sempre ha negat.

Fins fa uns sis o set mesos, Keir Starmer semblava "molt espantat" de saber-se guanyador virtual de les eleccions, "i ha començat a patir el vertigen de la victòria", havien comentat a aquest cronista diferents fonts diplomàtiques amb coneixement directe del personatge. Però tot i la por de Starmer, i en general del laborisme, de no estar a l'altura de les expectatives –al cap i a la fi, dels últims 150 anys, els conservadors n'han governat 98–, el triomf era inevitable. Ras i curt, el canvi ho era. I amb aquesta paraula –canvi– i poca cosa més s'ha presentat Starmer davant l'electorat.

Cap entusiasme

La campanya del 2024 ha sigut molt diferent de la del 1997. Aleshores Tony Blair també, i només, va parlar de canvi, mentre engiponava la Tercera Via com a fórmula màgica per solucionar tots els mals del món: la col·laboració entre l'estat i el mercat faria possible lligar els gossos amb llonganisses. Enganyada o no, almenys la societat britànica estava il·lusionada. Hi havia un entusiasme en l'ambient, que tenia com a banda sonora les lletres d'Oasis, Blur, Pulp o Suede. Fins i tot el 2017, amb el veterà i díscol Jeremy Corbyn com a líder, el Partit Laborista va desfermar una onada d'eufòria, sobretot entre els més joves, que no es va acabar traslladant a les urnes tot i la pèrdua de la majoria absoluta de Theresa May.

Ara, en canvi, la campanya s'ha viscut com un tràmit avorrit, sis setmanes de promeses i discursos, sense empenta. Se'n pot dir la síndrome d'Unamuno: el poble voldria creure-hi, però, en el fons, no hi creu. I aquesta, la que comença ara, és l'última oportunitat de la política tradicional del Regne Unit abans que els ciutadans decideixin abraçar majoritàriament falses solucions, com el lepenisme francès, una possibilitat no descartable a mitjà termini si el nou govern no l'encerta amb les tecles adients. Nigel Farage i l'extrema dreta estan a l'espera.

Sortir del territori còmode de la prudència que l'ha dut a la victòria és el gran repte que entoma Keir Starmer. ¿Podrà posar remei a l'endèmica crisi de la sanitat pública o a la manca d'habitatge? ¿Podrà tornar el Regne Unit a la via del creixement i alleujar els 14,4 milions de persones en situació de pobresa o quasi pobresa? ¿Podrà posar fi a les cada cop més indecents desigualtats socials? ¿Què es pot esperar realment de Starmer, que ha sigut incapaç de dir en el seu camí cap a Downing Street que cal apujar els impostos a les rendes més altes per sostenir els tan deteriorats serveis públics?

En tant que les expectatives són poques, qualsevol èxit pot ser doblement amplificat. Però a diferència del que passava el 1997, quan la màquina econòmica tirava amb els fonaments que havia posat Margaret Thatcher, ara les vaques són ben magres. A més, el món ja no és bipolar, com ho era aleshores. Fukuyama es va equivocar, la història no ha acabat i nous actors globals –la Xina, l'Índia, a més de l'agressiu Putin– discuteixen el paper d'Occident. I la Global Britain del Brexit s'ha revelat com un farsa, només propaganda. Starmer ha d'encaixar en aquest trencaclosques un país desorientat, amb una economia pobra i amb una encara més pobra demografia. I que no vol immigració, perquè se li ha dit que és la responsable de tots els mals.

La tradició del sàbat

En les pròximes hores Keir Starmer farà el tradicional discurs al davant de la porta del número 10 de Downing Street per marcar l'inici de la nova era. Els dies a venir s'hi instal·larà amb la seva família: la dona, Victoria, advocada de formació, com ell, que treballa per a l'NHS i amb qui es va casar el 2007; i els dos fills que tenen en comú: un noi de 16 anys i una noia de 13. Tot i la seva condició d'ateu, amb ells observa la tradició jueva del sàbat (el sopar dels divendres), perquè Victoria i els fills són jueus. Starmer ja ha començat a rebre crítiques per dir, durant la campanya, que els divendres acabarà de treballar a les sis de la tarda per preservar aquest moment de retrobament familiar.

A partir d'ara, un dels més brillants advocats de la seva generació podrà demostrar que la seva capacitat d'anàlisi i de concentració no és cap mite. En té tanta i és tan absorbent que el dia que uns lladres van entrar al pis d'estudiants que compartia a Londres no se'n va adonar fins que el seu company, el periodista de la BBC Paul Vickers, va arribar i els va sorprendre quan ja s'enduien un televisor i un reproductor de vídeo. Enrere queden altres anècdotes també airejades recentment: el quasidelicte que va cometre a França, durant unes vacances d'estudiant, per vendre il·legalment gelats, i com tractava d'escapolir-se de la policia, que els va acabar requisant.

John Major explica a les seves memòries que l'endemà de perdre les eleccions davant de Tony Blair (2 de maig del 1997), a la tarda se'n va anar amb la família a The Oval, un mític camp de criquet del sud de Londres. Quan sir Keir Starmer abandoni Downing Street per voluntat pròpia o per una derrota a les urnes com la de Rishi Sunak, si s'escau escriurà que va triar l'Emirates Stadium per passar la pena. Sense oblidar, abans, una parada estratègica a The Pineapple, el pub del barri on acostumava a fer una pinta abans d'anar a veure els gunners.