“Els joves d’avui voteu l’extrema dreta. Els d’abans vam patir-la”, em va dir l’altre dia algú que gairebé em triplica l’edat. El comentari em va sonar a retret. El comentari tenia part de raó.
Seria injust responsabilitzar els joves de l’auge de l’extrema dreta a Europa, on està culminant amb èxit el procés de normalització. Els factors socioeconòmics dels votants han estat molt més decisius que l'edat: allò de l’Europa del descontentament. I, en cas que ens fixéssim en l’edat, els joves no són el grup de població que més vota els partits radicals.
Això no treu que Europa estigui vivint una tendència que cal tenir en compte: cada cop més joves voten l’extrema dreta. En les últimes eleccions a la Unió Europea, el vot dels menors de 30 anys als partits d’extrema dreta va créixer considerablement respecte als comicis del 2019. En gairebé tots els països, també a Alemanya, França, Itàlia, Espanya i Polònia –els cinc grans–. Un exemple: el 29% de francesos d’entre 18 a 25 anys van optar per Marine Le Pen el 9 de juny; fa cinc anys, el percentatge era només del 12%.
Jordan Bardella, el candidat de Le Pen a les legislatives i possible futur primer ministre de França, té 28 anys. També té 1,7 milions de seguidors a TikTok, la xarxa social per excel·lència dels adolescents i on l’extrema dreta fa anys que estudia com introduir-hi el seu discurs.
Més enllà de les pantalles, hi ha un altre element important. Me'l va explicar el periodista italià Aldo Cazzullo a Roma, hores abans que Giorgia Meloni es convertís en primera ministra d'Itàlia: "Molts d'aquests joves han oblidat la història, perquè els queda molt lluny o perquè l'han distorsionat". Un altre acadèmic italià, Antonio Scurati, apuntava a una altra clau en una entrevista a La Repubblica: "Abans qualsevol persona que volgués formar part de la vida cultural, social o política havia d’acceptar la condemna al feixisme". Això ara és passat.
L'extrema dreta, de fet, amenaça amb convertir-se viral.
