Hi havia una bandera més important que l'espanyola i la francesa

BarcelonaCal no obviar la bandera europea, que al costat de l’espanyola i la francesa va adornar tots els escenaris del Museu Nacional d’Art de Catalunya, on aquest dijous van comparèixer Pedro Sánchez i Emmanuel Macron. Cal no obviar-la perquè, si se la mirava atentament, s’entenia millor el context d’aquesta cimera hispano-francesa. Més enllà d’elevar a una posició privilegiada l’amistat de Madrid i París, el tractat de Barcelona –així és com passarà a la història– és un tractat, sobretot, europeu.

Ho és perquè pren més sentit en la nova Europa nascuda de la invasió russa a Ucraïna, que ha alineat més els interessos de la Moncloa i l’Elisi i ha revaloritzat la cotització estratègica d’Espanya. Ho és perquè Macron no s'entén amb Olaf Scholz i amb Giorgia Meloni com s’entenia amb Angela Merkel i amb Mario Draghi. Abraçant-se amb Sánchez, amb qui té sintonia i amb qui comparteix un europeisme gairebé innat, diversifica aliances, estratègia bàsica en una Unió Europea –i en un mapa global– que afronta dies tan canviants i tan convulsos. I abraçant-se amb Macron, Sánchez consolida d'alguna manera el seu idil·li internacional, que l'ha portat, sovint, a seure a la taula dels grans. I també ho és perquè el tractat de Barcelona enforteix els lligams d'un sud europeu també revaloritzat, i que fa anys que vigila el creixement econòmic i polític de l’Europa de l’est: França ja té relacions especials amb Alemanya, Itàlia i Espanya, i Espanya, amb França i Portugal.

Tot i així, és important subratllar una advertència: malgrat la importància d'un acord d'aquest tipus, la seva efectivitat és fràgil. En primer lloc, perquè el recorregut d'aquest agermanament dependrà no només de la vida política que els quedi a Sánchez i a Macron, també, i sobretot, del perfil que tinguin els seus futurs successors -pensin en Itàlia: de Draghi a Meloni-. En segon lloc, perquè el tractat de Barcelona estarà sempre condicionat pel context europeu que ens acompanyi a partir d’ara i, especialment, de les crisis –noves o velles– que puguin alimentar discrepàncies a Brussel·les. Sense la bandera europea, doncs, no s'entén res.