La guerra reobre el debat: riscos i beneficis d'ampliar la UE cap a Ucraïna i els Balcans

Brussel·lesFeia temps que la Unió Europea havia guardat al calaix el debat sobre la seva potencial ampliació, però la invasió del règim de Vladímir Putin contra Ucraïna l'ha tornat a posar sobre la taula. Per un costat, el bloc europeu tem que se li acabin escapant els països dels Balcans afins, que comencen a impacientar-se d'estar a la sala d'espera de l'adhesió promesa, i es vagin deixant caure cada vegada més sota la influència de Rússia i la Xina. I, per l'altre, els Vint-i-set saben que la inclusió al club és crucial per a Kíiv, que anhela aixoplugar-se en el benestar econòmic i social de la UE, i la seguretat militar de l'OTAN. "Si no fos per la guerra segur que no n'estaríem parlant. La UE no és una potència militar i una de les poques armes que té a les seves mans és la carta de l'ampliació", destaca l'investigador del Cidob Héctor Sánchez Margalef.

Malgrat que el bloc europeu cada vegada s'acosta més a Ucraïna, la majoria dels estats membres tenen certes recances a l'acceleració dels processos d'adhesió de Kíiv. Primer, esclar, s'ha d'acabar la guerra i, després, demanen que l'estat ucraïnès compleixi amb tots els estàndards europeus en matèria de transparència, lluita contra la corrupció i estat de dret. En aquest sentit, apunta l'expert del Cidob, també s'evidencien "les diferències" entre els països de l'est i de l'oest del bloc: "Per a Polònia, per exemple, ja podria entrar demà mateix, però França o Alemanya també volen un compromís polític, democràtic i econòmic ferm".

Ara bé, fins i tot els països geogràficament més propers a les fronteres ucraïneses tampoc ho tenen tan clar quan veuen que els afectaria la butxaca. Ucraïna és un país eminentment agrícola que seria un dels grans beneficiaris de les polítiques agràries comunes (PAC) i, per tant, alguns estats que ara mateix se n'afavoreixen passarien a ser-ne contribuents nets. A més, es convertiria en un gran competidor dels països de l'est que ja són dins del club comunitari i que també són destacats productors de cereals. "S'ha vist molt clar amb el bloqueig unilateral del gra ucraïnès de Polònia, Hongria, Bulgària, Romania i Eslovàquia", exemplifica Sánchez Margalef.

A més, els Vint-i-set també haurien d'incrementar el pressupost de la UE per finançar la reconstrucció d'Ucraïna una vegada s'hagi acabat la guerra, cosa que desagrada, i molt, a alguns estats membres, sobretot els anomenats frugals (els Països Baixos, Àustria, Suècia i Dinamarca).

Tots aquests factors són determinants perquè, tal com apunta la investigadora del think tank EPC Amanda Paul, "no és clar quin és el mínim de reformes que ha de dur a terme Kíiv" per ser acceptat al club europeu i Brussel·les, a l'hora de la veritat, pot ser més exigent o menys, o accelerar o alentir el procés d'adhesió segons li convingui.

Evitar que els Balcans caiguin del cantó rus

Més enllà d'Ucraïna, la guerra també ha empès el bloc europeu a acostar-se més –almenys de manera simbòlica– als Balcans Occidentals. La UE sempre ha volgut portar-se bé amb els països que són els seus veïns més immediats, com Albània, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro o Macedònia del Nord, però fa anys que els manté en l'estatus de candidat i encara està molt lluny de fer l'últim pas: acceptar-los al club. A aquests estats, davant de les falses expectatives mai concretades i del ràpid procés d'adhesió d'Ucraïna, se'ls està començant a acabar la paciència, i Rússia i la Xina ho estan aprofitant. "La UE per fi ha entès que el seu poc entusiasme amb els Balcans Occidentals ha permès a Rússia reforçar la seva posició en la regió mitjançant campanyes de desinformació contra la UE i els Estats Units", assegura la investigadora Amanda Paul.

Els Vint-i-set, com en el cas d'Ucraïna, també creuen que els Balcans financerament els suposarien massa esforç i, a més, hi veuen menys potencial de creixement que al país ucraïnès. Ara bé, més enllà de l'economia, els grans estats membres de la UE sobretot temen que una ampliació d'aquesta magnitud pugui complicar més que mai la governabilitat del club. Per aquest motiu, una de les mesures que s'han posat sobre la taula, i que fa temps que s'està estudiant, és la possibilitat que es puguin aprovar acords per majoria qualificada, i no per unanimitat. D'aquesta manera, per exemple, s'evitaria que Hongria i Polònia, que són alguns dels països que ara mateix neden més a contracorrent del club, puguin bloquejar grans consensos.

Erdogan fa la viu-viu

Durant els últims anys el règim turc, liderat per l'autoritat Recep Tayyip Erdogan, s'ha allunyat molt de la UE i ha enterrat els temps en què semblava que Turquia podria acabar formant part del club europeu. A més, amb la invasió russa a Ucraïna, ha jugat un paper molt equidistant i Erdogan ha mostrat sempre bona sintonia amb Putin. Ara bé, en l'última cimera de l'OTAN, el dirigent otomà va permetre l'entrada de Suècia a l'Aliança Atlàntica a canvi que, entre altres peticions, es "reobri el camí" cap a la UE de Turquia. Al cap de pocs minuts, el president del Consell Europeu, Charles Michel, va escriure per Twitter que calia tornar a "explorar les oportunitats" amb Turquia, "revitalitzar les relacions" i la "cooperació".

Aquest gest, però, no s'ha concretat en res i, per descomptat, l'adhesió de Turquia a la UE a curt i a mitjà termini continua sent inimaginable. Tal com assenyala l'investigador Sánchez Margalef, Erdogan està molt interessat en poder adquirir "tecnologia militar estatunidenca" i vol demostrar que continua sent un actor polític internacional independent de Brussel·les i de Moscou, que és capaç de doblegar fins a un cert punt l'Aliança Atlàntica i països que han sigut molt crítics amb ell, com Suècia. "És probable que les relacions millorin lleugerament; a Turquia, sobretot econòmicament, també li interessen. Però l'adhesió és insostenible mentre Erdogan continuï vulnerant d'aquesta manera els drets i les llibertats fonamentals", conclou l'experta Amanda Paul.