La guerra que no acabarà mai per a les mares de soldats ucraïnesos

KíivL'encantador poble de Sosnitsia, a la regió ucraïnesa de Xernihiv, és famós entre els ucraïnesos per dos motius. Primer, perquè és el lloc de naixement del director de cinema Oleksandr Dovzhenko, creador de la reconeguda pel·lícula dels anys 30, La terra, que narra la insurrecció d'una comunitat d'agricultors davant l'expropiació salvatge dels terratinents kulaks. El poble de Sosnitsia també és conegut gràcies a la novel·la El Desnà encantat, escrita també per Dovzhenko, que recorda la seva infantesa a Sosnitsia, on va aprendre "a mirar les estrelles a través dels tolls".

Dècades després, al poble de Sosnitsia, idealitzat pel cinema i la literatura de Dovzhenko, naixeria el soldat Vladik.

La mare del soldat Vladik el descriu com “un nen excepcionalment bo”, que “estimava molt els animals i que, de petit, descobria el món que l'envoltava amb alegria”. Per reafirmar la bondat del seu fill, aquesta dona de cinquanta-quatre anys recorda una anècdota de la seva infància: un dia, un nen veí va pegar el Vladik amb un pal de fusta. Ella, la mare, es va quedar molt sorpresa en veure que el seu fill no va reaccionar. En preguntar-li per què no s'havia defensat, el nen va respondre que ella li havia ensenyat que no està bé pegar les persones.

Però la vida tenia uns altres plans per al Vladik. Des de fa exactament dos anys, el jove es va haver d'acostumar a mirar les estrelles des de les fredes trinxeres de Xernihiv, on va ser enviat al començament de la guerra per defensar la seva regió natal. O des dels refugis de la regió de Khàrkiv, que alliberaria amb els seus companys. Només tornaria al seu poble natal un cop gràcies a un breu permís que li va concedir l'exèrcit. Quatre dies després d'aquella visita, moriria al front.

El soldat Vladislav Grisxenko, artiller de l'exèrcit ucraïnès, tenia 25 anys.

Abans de la guerra, les mares ucraïneses, com tantes mares al món, es queixaven sovint que els fills no les valoraven. Però, en els moments difícils, els fills d'Ucraïna pensen, sobretot, en les mares. "No vull anar a l'hospital, deixeu-me anar amb la meva mare", deia un soldat ucraïnès greument ferit en un soterrani de la ciutat de Bakhmut, que va caure en mans russes al maig. A pocs quilòmetres, una metgessa de l'exèrcit de Kíiv deia fa uns mesos que no concedia entrevistes per no preocupar la seva mare, que l'esperava a casa. "Li dic que soc a Dnipró. Si em fas sortir a la televisió, ella sabrà on soc realment".

Avui es compleixen dos anys de l'inici de la invasió russa d'Ucraïna. Per a moltes mares ucraïneses han estat dos anys de llàgrimes, dos anys d'esperar els seus fills que lluiten al front. Esperen tant que tornin que algunes fins i tot els esperen després de saber-los mort. Ha passat més d'un any de la mort del soldat Vladik. La seva mare, la Valentina, encara l'espera: "Visc com en un conte de fades. Sempre espero que torni, encara que sé que no tornarà".

Però la seva vida no és pas un conte de fades. Viu sola, el seu únic fill, el Vladik, va morir. Just després de la seva mort, va decidir anar a viure amb la seva germana perquè "tenia por de si mateixa", però després va tornar a casa per no deixar que el seu fill fos oblidat. Va rebre una compensació de l'estat de 15 milions de hrívnies, uns 400.000 euros. Una quantitat important a Ucraïna. Però, diverses vegades durant la nostra conversa, em repeteix que aquests diners són una condemna. “Sempre ploro per aquests diners”, diu la Valentina. Amb una part d'aquests diners, va arreglar un carrer del seu poble i li va posar el nom del seu fill. Ho va decidir després de veure com, per culpa del mal estat de la calçada, el taüt del fill d'una veïna, també mort en combat, trontollava i no podia ser traslladat.

Ara la Valentina distribueix diners a qui es troba en dificultats, tot i que diu que de vegades la gent intenta aprofitar-se de la seva bondat. Somia en construir un parc infantil, on els nens puguin jugar. Així, la memòria del fill continuarà viva. "De vegades fins i tot somio que una noia ve a casa i em diu que té un fill del Vladik. Jo donaria tot el meu amor a aquest nen", diu.

Un dolor compartit

A uns tres-cents quilòmetres hi ha un altre poble, Marjalivka, que va ser bombardejat intensament pels russos a l'inici de la guerra. Allà viu la Tetiana, que no coneix la Valentina. Tot i això, totes dues comparteixen un dolor comú.

Fa un mes aquesta mestra de cinquanta anys va perdre el seu fill Ievgen, també soldat ucraïnès. Ara tot el poble intenta consolar-la d'alguna manera. Durant els primers dies la Tetiana fins i tot havia de bullir aigua per a te tres cops al dia, a causa de les constants visites de la gent.

Ievgen Zakhàrtxenko, que tenia 26 anys quan va morir, ja no hi és, però a la seva mare li queden els records i les llàgrimes. Segons la seva mare, el noi va créixer envoltat d'amor, amb la seva germana Alina, el seu pare i la seva àvia. Era un nen creatiu: dibuixava, ballava, estimava els animals... Però el Ievgen, diu la mare, va trobar la seva veritable vocació als trenta-set anys. Abans de la guerra, va fer un curs de preparació militar d'Azov, tot i que llavors treballava com a electricista. Quan la guerra va arribar, va ser un dels primers a agafar les armes i unir-se a la defensa territorial malgrat el recel de la seva mare.

La Tetiana va patir mentre el seu fill era lluitant al front. Sobretot quan sabia que estava destinat a la zona de combat i no es comunicava amb ella durant dies. Ella sempre intentava mantenir-se ocupada. Ara, des de la seva mort, els dies transcorren entre treballar des de casa i parlar amb el fill. Quan admet que encara parla amb el seu fill difunt, la dona comença a plorar.

A la plaça Maidan, a Kíiv, cada dia augmenta el nombre de banderes que s'instal·len en memòria dels soldats caiguts. Els nombrosos cementiris de la capital –i de la resta de ciutats ucraïneses– han quedat tenyits de blau i groc, en record dels herois caiguts defensant el seu país de l'exèrcit de Vladímir Putin.

Informar de la mort

Per a moltes de les mares, el moment més aterridor és quan venen a informar-los de la mort dels seus fills.

El 15 de juliol del 2022, persones vestides amb uniforme militar van aparèixer a la porta de la Valentina. Ara busca senyals que, diu, l'estaven avisant de la tragèdia imminent. Uns dies abans, explica, una bandada d'ocells, que a la mitologia ucraïnesa simbolitzen un presagi, va arribar al seu pati, a Sosnitsia. Després van quedar dos ocells. El dia que el Vladik va morir, només en va quedar un. “Ho entens? Érem dos en aquest món, i després em vaig quedar sola”, explica la dona.

A uns tres-cents quilòmetres, el 24 de gener del 2024, ara fa un mes, un company d'armes del soldat Ievgen va córrer a casa de la família. En aquell moment, a casa només hi havia la mare i l'àvia del Ievgen. El soldat no es va atrevir a donar-los la notícia. Va buscar el pare per comunicar la mort del seu fill. Uns minuts després, es va sentir el crit aterridor de la mare, la Tetiana.

Malgrat tot, la Valentina i la Tetiana encara creuen en la victòria. Per a elles, és important saber que els seus fills no van morir en va. La Tetiana maleeix els russos, es pregunta a si mateixa “quants segles més ens torturaran i ens castigaran” i espera que cap mare passi pel mateix. La Valentina entén que els joves continuïn amb les seves vides, però ella s'ha quedat paralitzada pel dolor.

Algun dia les batalles es dissiparan i les cròniques de guerra s'esvairan de les pàgines dels diaris. Només per a les mares que van perdre els seus fills, aquesta guerra no s'acabarà mai.