Poques hores després que la República Txeca es presentés com a supervisora del pla europeu per enviar 800.000 obusos a Ucraïna, Vladímir Putin anunciava que no tenia cap intenció d’atacar els països de l’OTAN perquè “seria un disbarat”. La reacció del cap del Kremlin pot fer pensar que mesures de dissuasió com la gestada a Praga funcionen, però, compte, perquè Putin va estar negant un atac a Ucraïna fins pocs dies abans de l’esclat de la guerra.
Som davant d’un autòcrata calculador i imprevisible amb poca credibilitat. Cal no perdre de vista que fins fa quatre dies comptats Putin admetia a contracor que els autors de la matança del Crocus City Hall de la rodalia de Moscou eren, sí, jihadistes, però que les intencions provenien d’Ucraïna. Ens podríem continuar preguntant: funciona la dissuasió amb Putin? I la incerta resposta no hauria de deixar de banda ni la capacitat de càlcul del líder rus ni el fet que ell mai no dona pistes, i quan en dona sovint són falses.
Però hi va haver un temps en què cap d’aquestes equacions eren cabòries i Vladímir Putin apareixia com un líder de matriu kagebista, sí, però també com un potencial aliat. Anem als primers anys del segle XXI. Quan el jihadisme ataca els EUA l’11 de setembre del 2001, Putin atén la petició d’ajuda del president Bush. El Kremlin posa a disposició dels EUA la base russa de Kirguizstan, i també espais de Tadjikistan i Uzbekistan. És amb el suport logístic de Putin que la denominada coalició militar internacional podrà arribar i ocupar Kabul en un temps rècord. I Putin, satisfet, proclamarà que són temps de col·laboració amb Occident; temps coneguts com els de la gendarmeria compartida.
¿Però, què estava passant d’inquietant a la revista Newsweek, i a l’FBI, a començament de setembre del 2001, pocs dies abans de l’atemptat de Bin Laden? Newsweek tenia clar que la policia federal estava enllestint un dossier amb indicis que en els últims anys el Kremlin havia acumulat desenes de milions de dòlars que havien estat dipositats en paradisos fiscals. Vladímir Putin era al centre de les sospites. Els principals acusadors eren Marina Salier i Iuri Glàdkov, regidors de l’ajuntament de Sant Petersburg quan Putin n’era vicealcalde, després del daltabaix de l’URSS.
El març del 2000 jo havia entrevistat Maria Salier, que, impotent i decebuda, m’explica que la Fiscalia no admet els documents que proven que Putin s’hauria embutxacat uns cent milions de dòlars sent l’encarregat de gestionar la venda de partides, de titularitat municipal, de gas, petroli i matèries primeres. Els guanys eren per comprar menjar i estris per omplir les botigues. La regidora Salier i el regidor Glàdkov –mort el 2007 amb símptomes d’enverinament-- van descobrir que els contractes internacionals signats per Putin eren irregulars i s’havien desviat diners. L’FBI va haver d’arxivar el dossier el dia que Putin va decidir ajudar Bush, i Newsweek es va quedar sense exclusiva.
Putin havia arribat al poder com a primer ministre l’agost del 1999, i es va enfilar a l’onada patriòtica després de les explosions al setembre atribuïdes als jihadistes txetxens, que van matar més de tres-centres persones en habitatges humils. Un atemptat sembla que finançat pel magnat Borís Berezovski i organitzat pel kagebisme, i que li va servir a Putin per ocupar el poder i trinxar Txetxènia. Allò que el reporter francès Sebastian Smith assenyala en el seu llibre Les muntanyes d’Al·là com "la guerra de Putin”. Testimoni de la seva manera de ser i de fer. Origen de tot el que estem vivint.
