La guerra de Gaza fractura la vida política britànica

LondresDivendres passat, quan els pubs de tot el Regne Unit estaven plens de gent que acabava la jornada laboral i que ja només pensava en les pintes de cervesa que tenia al davant, el primer ministre britànic, Rishi Sunak, va irrompre a les pantalles de televisió amb una compareixença tan extraordinària com alarmista. Amb to i posat d'estadista que en uns mesos s'enfrontarà a una dificilíssima campanya electoral, ja que té totes les enquestes en contra, Sunak va advertir sobre la radicalització de la vida política britànica, "que ha fet de la mateixa democràcia un objectiu", d'acord amb les seves paraules.

Un dels símptomes, les amenaces que diputats de tots els grups parlamentaris estan rebent bé a través de les xarxes o bé amb escraches a casa seva pel seu posicionament, proisraelià o propalestí, en relació amb l'atac de Hamàs del 7 d'octubre i la brutal reacció israeliana contra els palestins, que en cinc mesos de guerra ha causat almenys 30.000 morts i que està condemnat centenars de milers de persones a morir de fam. Tot plegat, va dir Sunak, suposa un "intent dels extremistes de separar-nos". El que no va dir, però, és que el clima de crispació posa de manifest la incapacitat o la manca de voluntat dels dos grans partits del sistema polític britànic, conservadors i laboristes, de posar distància crítica al suport sense condicions de Washington a la devastadora campanya militar de Benjamin Netanyahu.

Una incapacitat especialment cridanera en el cas laborista. Paralitzat per la por que acusin el partit d'antisemita –com va ser habitual durant el període del corbynisme (2015-2019), magnificat amb el vistiplau de la dreta pro Blair per acabar amb un líder, Jeremy Corbyn, massa a l'esquerra–, en els primers quatre mesos i mig de guerra el seu relleu, Keir Starmer, no ha volgut cridar a un alto el foc "immediat" a Gaza.

Només les maniobres parlamentàries del Partit Nacional Escocès (SNP), que ha promogut dues mocions en aquest sentit, al novembre i la darrera el 21 de febrer –finalment no va ser votada per la pressió de Starmer al president del Parlament (l'speaker)–, el van forçar a parlar, en primer lloc, "d'un alto el foc que duri", sense especificar més. Finalment, i per evitar una revolta massiva dels seus diputats, va presentar la seva mateixa moció en què es parlava d'un "alto el foc humanitari immediat". La de l'SNP no incloïa el terme humanitari. A més, l'actitud de l'speaker, triant votar la moció laborista i no la de l'SNP, li ha fet perdre la confiança dels nacionalistes, que hi van veure un cop de mà al líder de l'oposició per evitar-li una vergonyosa revolta per la seva tèbia posició sobre Gaza.

Un districte al nord de Manchester

Però el que ha precipitat els esdeveniments aquest cap de setmana passat s'explica perquè menys de vint-i-quatre hores abans de la inesperada aparició de Sunak al faristol de les grans ocasions, s'havia produït un xoc electoral quasi sense precedents. Durant les primeres hores de la matinada del mateix divendres es va anunciar el resultat de l'elecció parcial pel districte de Rochdale, a 17 quilòmetres al nord de Manchester, que té el 30 % de població musulmana.

El guanyador de l'escó va ser el polèmic i estrafolari exdiputat laborista George Galloway, de 69 anys, que tornava així als Comuns per quarta vegada. En aquest cas com a candidat del Partit dels Treballadors. La primera vegada que hi va arribar va ser el 1987, llavors com a laborista per un districte de Glasgow. Va ser expulsat del partit el 2003 per la seva posició contra la guerra de l'Iraq.

Galloway, que el 1994 s'entrevistava amb Saddam Hussein i elogiava el seu "coratge i fortalesa", i que el 2006 intervenia en el programa Celebrity Big Brother pretenent ser un gat i deixant per a la posteritat unes imatges humiliants, va demostrar la setmana passada que sap dirigir el seu missatge a un grup electoral concret: en aquest cas, els musulmans de Rochdale, farts de la tebior dels polítics –sobretot els laboristes, perquè el districte és un tradicional feu labour– en relació amb l'assalt israelià de Gaza. No debades, les primeres paraules d'aquest polític, populista de manual escorat verbalment a l'esquerra, en ser declarat diputat van ser "Keir Starmer, això és per Gaza!"

Però la mala setmana de Starmer a Rochdale no s'acaba d'explicar sense les errades del partit a l'hora d'elegir candidats i sense la por que acusin el laborisme, amb fonament o sense, d'antisemitisme. Perquè la victòria de Galloway s'ha produït després que el partit es quedés sense candidat oficial, ja que el seu va ser suspès de militància a una setmana de la jornada electoral, quan ja no podia ser reemplaçat. L'aspirant, Azhar Ali, musulmà del nord d'Anglaterra, va ser enregistrat poc després de l'atac del 7 d'octubre dient que Netanyahu "va suspendre deliberadament la seguretat" de la zona que va envair Hamàs "per permetre la massacre [perquè] això els dona llum verda per fer el que vulguin [a Gaza]".

L'enregistrament es va difondre al Daily Mail i al Mail On Sunday a mitjans de febrer. Starmer va intentar inicialment mirar cap a una altra banda, però la difusió de comentaris encara més polèmics van fer, finalment, caure el candidat. Això va obrir la porta a la victòria de Galloway, que ha atret bona part del vot musulmà cridant contra la injustícia de Gaza. Una altra cosa és que al ja veterà parlamentari li interessi més el seu afany de protagonisme que no pas la tragèdia que té lloc a Palestina.

Un eslògan al Big Ben

Els assessors del primer ministre van llegir l'oportunitat de fer-lo aparèixer com a home d'estat en circumstàncies suposadament greus pel triomf del populista Galloway, i aquí la raó de l'inesperat discurs, del qual espera treure algun rèdit electoral. En tot cas, Sunak no ha sigut capaç de cridar a un alto el foc a Gaza, i tan sols ha parlat de "pausa humanitària immediata".

Que Gaza ha fracturat la política britànica també ho demostra el fet que l'expresident del Partit Conservador, Lee Anderson, ha sigut suspès de militància la setmana passada per dir que l'alcalde de Londres, Sadiq Khan, un musulmà que ha anat a les sinagogues a acompanyar en el dolor els jueus pels assassinats del 7 d'octubre, ha lliurat la ciutat als jihadistes, i que ell mateix poc menys que ho és. Tot plegat perquè s'ha projectat a la torre del Big Ben l'eslògan "From the river to sea, Palestine will be free" (Del riu al mar, Palestina serà lliure).

Sunak i Starmer, que li ha donat suport després del discurs de divendres, potser encertaven el diagnòstic –una evident radicalització, en la immensa majoria dels casos, verbals– però no volen veure la causa. De retruc, algunes veus conservadores ja fan una crida a restringir més les llibertats de protesta i manifestació.