El gran mentider que es creia Winston Churchill

LondresHumiliat i arraconat pels seus ministres i per la pressió insuportable dels seus diputats. Així ha sigut l’inevitable final de Boris Johnson (Nova York, 1964) quan encara no fa ni tres anys que va arribar al poder i quan tot just en fa sis que va aconseguir canviar, a pitjor, el curs de la història recent del Regne Unit fent campanya pel Brexit. No tenia cap pla per tirar-lo endavant de manera efectiva –potser, senzillament, perquè és impossible fer-ho–, les moltes promeses que va fer aleshores s’han demostrat del tot buides i el resultat actual és catastròfic: una crisi institucional amb Escòcia, una frontera al mar d’Irlanda que a mitjà i llarg termini fa més factible la reunificació de l’illa, unes sempre tibants relacions amb la Unió Europea i, en el terreny econòmic, un descens del PIB des del 2016 de 4 punts, entre altres factors per l’entorpiment de les exportacions; i, de retruc, un encariment dels aliments bàsics molt abans fins i tot que la pandèmia i la invasió russa d’Ucraïna disparessin la inflació.

L’únic pla de Johnson, pràcticament des del bressol, si més no des que estudiava a Eton com a bon representant de la classe dirigent que és, era arribar a Downing Street, posició que creia reservada per a ell, si fa no fa per dret de naixement i perquè sempre s’ha vist a si mateix com la reencarnació al segle XXI del Vell Lleó, Sir Winston Churchill.

Estil trumpista

Malgrat aquest miratge, deliris de grandesa, ara ja només pot aspirar a allò a què tenen dret, si així ho desitgen, tots els primers ministres que han senyorejat des del número 10: un bust al vestíbul d’entrada a la Cambra dels Comuns, al Palau de Westminster, i un retrat que penjarà amb més aviat deshonor a les parets de l’escala principal de la residència oficial de Downing Street. Un retrat que és sempre preceptiu malgrat que es tracti del d’un mentider i deshonest premier, que ha intentat aferrar-se al poder invocant un mandat popular que ha recordat un estil trumpista, com aquest matí afirmava l'exministre tory per a Irlanda del Nord, Julian Smith. El que no tindrà Johnson, però, com sí que té Churchill, serà una estàtua de cos sencer davant de les Cases del Parlament.

Què ha passat entre el 23 de juliol del 2019, quan Boris Johnson va entrar triomfant al número 10 com a substitut de Theresa May, i el 7 de juliol del 2022, quan s’ha vist forçat a sortir-ne? Que ha fet bo el principi de Peter, segons el qual a l'administració les persones són promocionades fins a arribar al seu màxim nivell d’incompetència. I l’home del cabell esbullat i un mirall com a horitzó no estava preparat per ser primer ministre del Regne Unit. Ni tampoc de Fridònia, el país imaginari de Sopa de ganso, dels germans Marx. Entre moltes altres raons, perquè Johnson no és una persona sistemàtica; ans al contrari, és caòtic i inconstant. I tot i així, es creu que és excepcional.

El jove que es creia superior

L'hi deia al seu pare el professor de clàssiques d’Eton, Martin Hammond, en un informe escolar quan el jove adolescent tenia 17 anys. “Es creu superior sense necessitat de fer cap esforç”. Hammond també considerava que Johnson es veia a si mateix com un noi “alliberat de les obligacions que lliguen tothom”. Tanmateix, el professor assegurava a Stanley Johnson que Boris “creu que és una grolleria per part nostra no considerar-lo com una excepció”.

I, sens dubte, ho és. Perquè mai ningú amb un historial tan extens de mentides, falsedats i compromisos trencats, siguin polítics, personals o professionals, ha arribat tan lluny, potser amb l’excepció de Donald Trump.

Com a polític, a més, Johnson no té ni ha tingut cap ideologia, ni conservadora ni liberal. Perquè Johnson és capaç de prometre una cosa i la contrària, i de canviar el contingut del missatge en funció de qui l’escolta. I calcula sempre en funció del seu interès personal. No debades va escriure dues cartes sobre el Brexit abans que s’iniciés la campanya. Una en què donava suport a la UE i l'altra al trencament amb la Unió. I va triar la segona perquè sabia que, si se’n sortia, podria ser la rampa de llançament per arribar a Downing Street. Res més lluny dels tradicionals valors conservadors que encarnen des de Theresa May fins a Chris Patten, per exemple.

El parany del populisme

Comptat i debatut, Johnson només s’ha preocupat per si mateix des que té ús de raó. Que s’ocupés de tot un país, i que fos capaç de dirigir una complexa maquinària com un govern del segle XXI, era una ficció que només els més fanàtics brexiters podien creure’s. Atrapats al carreró de sortida del deliri antieuropeista, els tories van confiar en la capacitat de Johnson per connectar amb la gent del carrer. No s’adonaven que es venien l’ànima al diable a canvi d’engrunes: el parany del populisme. Engrunes d’ahir que han portat la fam, el desconcert i el desprestigi d’avui. I possiblement, i molt merescudament, un destí a l’oposició per a demà, encara que mai no es pot menysprear la capacitat de decebre els propis i els contraris del líder laborista, Keir Starmer.

Johnson, acostumat a retorçar les regles i les convencions polítiques tradicionals, i la prova han sigut els últims dos dies i tots els escàndols que ha protagonitzat, passarà a la història com el pitjor primer ministre del Regne Unit, almenys després de la Segona Guerra Mundial. La seva etapa a Downing Street ha fet digna i fins i tot eficient l'ensopida Theresa May i prou competent el patètic David Cameron. Però l’etiqueta, lamentablement, no fa explícit tot el mal que Johnson ha fet en quasi quatre dècades de vida pública, primer com a periodista i més tard com a càrrec electe.