Alemanya ha anunciat que restableix els controls fronterers a partir d’aquest dilluns. L’objectiu és reduir les entrades irregulars en un context marcat per la commoció de l’atemptat a Solingen en mans d’un ciutadà sirià a finals d’agost. No és el primer país europeu a fer-ho. França, Àustria, Itàlia, Dinamarca i Eslovènia ja havien tancat les seves fronteres prèviament.
Però recordem-ho una vegada més: no tot és culpa de l’extrema dreta. Si bé és cert que l’extrema dreta ha polaritzat el debat i en molts països europeus ha portat la major part de les forces polítiques a acceptar els seus postulats, i desplegar fins i tot les seves propostes, les fronteres dins l’espai Schengen ja estaven en qüestió abans que els seus discursos es fessin hegemònics.
El punt d’inflexió va ser la crisi de recepció de refugiats del 2015. Aleshores, al llarg de la tardor, vam veure com les fronteres en l’anomenada ruta dels Balcans s’anaven tancant una darrere l’altra. Primer van ser les d’Àustria, Hongria i Alemanya. Després, les d’Eslovènia, Macedònia, Sèrbia i Croàcia. Més recentment, França ha anat tancant les seves fronteres amb Espanya cada cop que les arribades a la Frontera Sud s’incrementaven.
El tema migratori amenaça amb portar-nos enrere
Què vol dir aquest anar i venir? Demostra que darrere del tema migratori estan en joc moltes coses. Ja ho advertia Ivan Krastev aleshores, quan en el seu llibre After Europe afirmava que la crisi migratòria del 2015 podia acabar sent la gran crisi d’Europa, molt per davant de l’econòmica i anys després podríem afegir també que la sanitària. Si aquestes últimes han portat la Unió Europea a fer passos endavant, el tema migratori corre el risc de portar-nos a fer passos enrere.
Sobre que Schengen està en perill no n'hi ha cap dubte, i així ho han expressat molts representants i polítics europeus. Per exemple, el mateix dilluns Dimitris Avramopoulos, excomissari europeu de Migracions, denunciava que l’anunci d’Alemanya posava en risc "la cohesió i la integritat de la Unió Europea" i amenaçava la lliure circulació, cosa que podria tenir un efecte negatiu sobre el comerç, el turisme i l’estabilitat econòmica.
Però el pas enrere també es fa d’altres maneres, especialment en l’àmbit dels drets. Per tal de reduir les arribades, Europa està disposada a renunciar també als seus propis valors fundacionals. En aquests passos enrere hi ha la veritable crisi. La Unió Europea és incapaç de posar-se d’acord, d’actuar conjuntament, d’abordar la qüestió de fons. En canvi, tot són mesures simbòliques, gestos d’última hora en la (ara sí) carrera insaciable (i en cas de seguir així, perduda) contra l’extrema dreta.
