Gaza i el fracàs de la política

Una de les cites més repetides sobre la guerra és del militar prussià, pensador i historiador de la guerra, Carl von Clausewitz. La va descriure com “la continuació de la política per altres mitjans”. Podem reinterpretar-la entenent que si hi ha guerra és perquè els altres mitjans disponibles no han donat resultats. Des d’aquesta relectura, les guerres sí que serien el fracàs de la política, incapaç d’aportar respostes menys costoses, doloroses i arriscades.

La nova guerra al Pròxim Orient, amb epicentre a Gaza, és una tràgica confirmació de com ha estat d’estrepitós el fracàs en algunes de les polítiques desplegades fins ara. Per començar, demostra el fracàs de les solucions proposades per la comunitat internacional per posar fi a un conflicte que dura, com a mínim, més de set dècades. I també dels mecanismes de seguretat col·lectiva per fer-les complir.

Als anys noranta es va obrir una finestra d’esperança amb els acords d’Oslo. S’albirava un futur en què dos estats viables, Israel i Palestina, poguessin conviure en pau i seguretat, amb unes fronteres mútuament acordades, amb Jerusalem com a capital dels dos estats i amb una solució justa per als refugiats. Aquesta perspectiva de solució, generosament finançada per la UE, és la que amb més o menys entusiasme segueix reiterant “la comunitat internacional”, en part perquè no en concep cap altra. No obstant, amb el pas del temps va minvant el suport a aquesta solució entre els mateixos interessats, els que encara la defensen es veuen desautoritzats pels fets, i es discuteix obertament sobre si ja és una solució obsoleta.

"Un nou Orient Mitjà"

L’esclat d’aquesta guerra pocs dies després que Jake Sullivan, conseller de seguretat nacional estatunidenc, afirmés que “l'Orient Mitjà no havia estat tan tranquil en les últimes dues dècades”, també confirma el fracàs de les apostes en política exterior tant del govern d’Israel com dels seus socis nord-americans. Israel volia afirmar la seva legitimitat dins d’un “nou Orient Mitjà” i demostrar que no té un problema amb els àrabs sinó amb alguns palestins. Per als Estats Units era un èxit que els seus aliats normalitzessin relacions i unissin forces contra rivals compartits com l’Iran. El problema és que aquesta pau regional es construïa sense els palestins. És més, a mesura que avançaven aquests acords –recordem que aquestes setmanes havien transcendit els progressos en les converses entre israelians i saudites– augmentava el sentiment d’abandonament dels palestins. Per tant, almenys per ara, els acords d’Abraham no ens han acostat a la pau, més aviat el contrari.

Finalment, i com relatava Joan B. Culla en aquest diari molt millor del que ho puc fer jo, l’ofensiva de Hamàs suposa un fracàs de les polítiques de seguretat israelianes, especialment en termes defensius. Tota la inversió en barreres físiques, en intel·ligència, en poder dissuasiu, no ha evitat un atac amb un efecte traumàtic sobre una població que, fins i tot sentint-se rodejada d’enemics, confiava en la seva superioritat militar i tecnològica. El fracàs de les polítiques defensives conduirà inevitablement al recurs a solucions ofensives. I, al seu torn, això farà encara més difícil la construcció d’unes bases durables per la pau i la convivència.

Tots aquests fracassos són majúsculs i les conseqüències perillosíssimes. La urgència ara és evitar una escalada del conflicte i un nou drama humanitari, però en algun moment haurem de trobar energies per entendre per què han fallat totes aquestes polítiques, si són recuperables i com, o si el que cal és pensar-ne de noves.