Gairebé tres mesos sobrevivint en un soterrani per protegir-se de les bombes russes

Khàrkiv (Ucraïna)Vilkhivka era un petit poble de 2.000 habitants a uns 30 quilòmetres a l’est de Khàrkiv. Avui no en queda res. És un conjunt de cases destruïdes per les bombes. Encara hi ha les restes de tancs russos als carrers i als patis d’algunes cases. Al jardí de l’escola, ara convertit en un esquelet de ciment calcinat, hi ha el cos d'un soldat rus mort en combat que ningú ha retirat. Al seu costat, centenars de casquets de bala i caixes de munició. És fàcil imaginar la intensitat dels combats cos a cos que hi ha hagut aquí els últims dies. De fons se senten els espetecs de les llançadores de míssils BM-21 Grad ucraïneses que tracten de fer retrocedir les tropes russes cap al nord. Un gat solitari travessa el carrer encuriosit pels visitants. Ressonen els lladrucs d’un gos. El silenci esgarrifa.

Vilkhivka va caure en mans dels russos els primers dies de la invasió, a finals de febrer. La contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès ha aconseguit recuperar el control d’aquest i altres pobles del nord i de l’est de Khàrkiv. Els anomenen “pobles alliberats”, tot i que continuaran sota el domini de l’horror i la destrucció durant molt de temps. Avui és impossible parlar de vida en aquests pobles, on els pocs veïns que hi queden expliquen com han sobreviscut totes aquestes setmanes amagats. Els carrers són plens de forats provocats pels projectils. Una dona arregla un petit jardinet davant d'allò que un dia va ser casa seva. Una de les parets de la casa ha caigut i a les finestres hi ha posat plàstics per substituir els vidres trencats.

Ivan Iosipóritx, un pagès de 73 anys de Biskvitne, fins i tot té humor per riure mentre recorda el dia que una llarga filera de blindats russos va entrar al poble. Va ser el mateix 25 de febrer. Els blindats i l’artilleria russa assetjaven Khàrkiv des del seu hort. Una estratègia perversa que consisteix a fer servir la població local com a escut humà. Amagar-se darrere les cases de civils.

Khàrkiv, la segona ciutat d'Ucraïna, tenia abans de la guerra gairebé un milió i mig d’habitants. Però els barris perifèrics de la ciutat, com el de Saltivka, on es concentrava gairebé la meitat de la població, són ara llocs deserts. És difícil saber quanta gent ha fugit, també ho és pensar en quants algun dia podran tornar.

Viure als soterranis

Un home em convida a entrar al soterrani on viu. Són els baixos d’un imponent edifici residencial, ara cremat i deshabitat. Cal la llanterna del mòbil per entrar-hi. L’espai és tan petit que abaixem el cap per no topar amb el sostre. Quan la vista s’acostuma a la foscor, veiem una dona gran asseguda en una cadira de plàstic que ens saluda somrient. L’habitacle fa pudor i desprèn humitat. A la taula, la dona hi té una espelma petita, medicines i una llauna de menjar. Darrere de la primera estança n’hi ha una altra, i després una altra, i més enllà d’una cortina encara en trobem una altra. Ens diuen que hi viuen fins a 20 persones. Expliquen que viuen sota terra des de finals de febrer, quan els primers tancs van entrar a Ucraïna decidits a envair-la. Han passat totes aquestes setmanes, doncs, en un espai indigne i brut, en la més absoluta foscor, però amb l’esperança d’haver passat el pitjor de la guerra.

Khàrkiv no és Kíiv, on sembla que la vida torna amb força. Khàrkiv encara és una ciutat buida i ferida. A Khàrkiv encara es percep que la guerra és massa a prop per tornar a tenir una certa normalitat. El govern de Volodímir Zelenski diu que ha guanyat la batalla de Khàrkiv. I és cert que els russos han retrocedit, com van fer a primers d’abril de la rodalia de Kíiv. Però som a només 30 quilòmetres de la frontera amb Rússia. I els russos, si bé han reculat, no han marxat del tot. I aquí ningú se'n refia.