La guerra a Palestina ha fet caure sobre la guerra d’Ucraïna setmanes d’absència o d’irrellevància, i un grapat d’expressions recurrents com ara punt mort, fronts estancats, guerra de trinxeres. Tot plegat obre un clima d’espera inquietant. No sé pas si és adequat qualificar-lo d’espera, però inquietant sí que ho és. Setmanes en què els drons i els coets russos esclaten contra habitatges com no passava des de feia mesos, mentre el govern ucraïnès s’abraça a la invitació formal de la Unió Europea d’iniciar el procés d’incorporació.
Això mentre els Estats Units de Joe Biden, desconcertats pel que passa a Palestina-Israel, no poden amagar que la societat estatunidenca està cada cop més farta d’aportar milions de dòlars a la guerra amb Rússia. I tinc la impressió que la guerra Palestina-Israel –que ha estat capaç de gairebé esborrar la guerra d’Ucraïna– representa cada cop més per a Putin una cosa semblant al que per a l’autòcrata rus va ser la guerra de Txetxènia de 1999. La que amb raó es va conèixer com “la guerra de Putin”.
La invitació a iniciar el camí cap a la Unió Europea, escenificada per Ursula von der Leyen saludant càlidament Volodímir Zelenski, és una seqüència que es projecta a la societat europea com dient-li: compte amb la temptació de mirar cap a una altra banda quan sentim parlar d’Ucraïna. Compte, doncs, amb l’oblit, i també compte amb la indiferència, amb la por i amb la resignació.
Possiblement la fallida de la contraofensiva i l’actual moment de paràlisi al front ens porta a celebrar moviments com ara que les tropes ucraïneses hagin travessat el riu Dnièper i desembarcat a la riba esquerra. No havia passat res de semblant des de començaments d’estiu. Però ¿de debò som davant d’un indici de capgirament de la guerra a favor de Kíiv? No ho sembla. Més aviat la coincidència entre think tanks és que l’armistici podria arribar quan tots dos bàndols interioritzin que no tenen marge per moure la línia del front. I sembla que tornem a allò de pau a canvi de territoris, que han plantejat des del magnat Elon Musk i el pensador europeista Edgar Morin, fins a Stian Jensen, cap de gabinet del comandament de l’OTAN. La jugada seria que Ucraïna acceptés perdre Crimea i el Donbass, a canvi d'entrar a l’Aliança Atlàntica i a la Unió Europea. Tal com estan les coses crec que aquesta és la carta que acabaran jugant els aliats occidentals i la que imposaran a Ucraïna.
Putin hauria guanyat i, disposats a gratar en el seu marc mental, no hauria de passar per alt que l’atac de Hamàs a Israel va ser el 7 d’octubre, el dia que l’autòcrata complia 71 anys, el seu aniversari, dia molt venerat per ell i pel seu entorn. I posats a no oblidar, cal recordar que el 7 d’octubre del 2006 va ser assassinada la periodista Anna Politkóvskaia, la veu i escriptura més bel·ligerant contra Putin.
Però posats també no només a no oblidar, sinó a no perdre de vista la realitat i les sacsejades que podrien venir els pròxims mesos, val la pena tenir ben presents les paraules del periodista i acadèmic britànic Timothy Garton Ash quan ens adverteix que, més que possible, és probable que Donad Trump torni a ser president dels Estats Units. I això seria un cop per a Ucraïna. I per a la Unió Europea.
Perquè no és cap secret que Trump i Putin tenen interessos comuns pel que fa a fer la vida impossible a Europa. S’entenen com es van entendre Hitler i Stalin durant un any i deu mesos, també per aixafar Europa. Però, posats a confiar, confiem, amb convicció, que la història no es repetirà.
