El futur d’una ciutat anglesa, en mans de submarins nuclears australians

LondresUna papallona aleteja a San Diego i el brunzit es fa notar al nord d'Anglaterra. El passat tretze de març, Rishi Sunak, un addicte a la Coca-cola sense mala consciència de ser-ho, obria i bevia llaunes sense parar mentre anava amunt i avall per la base naval dels Estats Units a la ciutat de Califòrnia. Mentrestant, a The Devonshire, un dels pubs més populars de Barrow-in-Furness, a la regió de Cúmbria, al nord-oest d'Anglaterra, els parroquians –no gaires, d'acord amb les imatges ofertes per la televisió local– s'empassaven amb una pinta i un somriure de satisfacció el que acabaven de sentir. No per coneguda, la confirmació oficial de la notícia era menys esperada.

Els Aukus, els futurs submarins nuclears d'Austràlia, es construirien, parcialment, a les instal·lacions que BAE Systems té a l'urbs. El ministeri de Defensa britànic preveu que els actuals 10.000 empleats que la companyia té a la ciutat s'elevin en dos anys a 17.000.

L'anunci, amb molta pompa i desplegament militar, el van fer els tres socis del projecte: Joe Biden, president dels Estats Units; Anthony Albanese, primer ministre australià, i Sunak. L'objectiu, contenir militarment la Xina a la conca Indo-Pacífica en les pròximes dècades. La papallona no només havia aletejat a San Diego. També a Pequín, en aquest cas estimulada pel règim de Xi Jinping i la disputa que manté amb els Estats Units per la supremacia com a superpotència global. La nova Guerra Freda amb el gegant asiàtic farà que la ciutat es beneficiï d'una bonança d'ocupació.

1901, l'any del primer submergible

A Barrow-in-Furness, històric lloc de drassanes al Regne Unit, on ja es va construir el primer submarí per a la Royal Navy, aboiat el 1901, confien que la signatura de l'acord acabi amb el cicle de "misèria i feina i un altre cop misèria" que ha llastat periòdicament l'activitat als molls i que, durant grans períodes de temps, ha mantingut els carrers del centre en nivells fantasmagòrics. No pas per atzar, quan s'arriba a aquesta població de poc més de 67.000 habitants –n'ha perdut el 2,4% en una dècada–, en un dels cartells oficials que es pot veure per la carretera algú en va afegir un altre, just a sota, amb voluntat de permanència: Ghost Town, ciutat fantasma. Era l'any 2005. Dues dècades enrere la ciutat havia caigut en una de les periòdiques crisis, i va passar vint anys sense fer ni un submarí: molts empleats i directius qualificats havien marxat o s'havien retirat.

Els cicles de depressió i eufòria de Barrow –una ciutat del tradicional Red Wall laborista, que el 2019 van guanyar els conservadors– són una constant històrica. A la dècada del 1840, l'indret era poc més que un poblet a tocar de l'abadia de Furness, al segle XI el monestir més gran i ric del nord-oest d'Anglaterra. Les ruïnes de 900 anys continuen dominant la vall i va ser una destinació molt popular a l'època victoriana. Tenia estació de tren i hotel. La història contemporània de l'urbs comença realment a mitjans del segle XIX. Els industrials Henry Schneider, l'home del ferro, i James Ramsden, el del ferrocarril, l'enlairen. Els alts forns van arribar a ser un dels més grans del món i el 80% de les vies de ferrocarril del planeta van sortir de Barrow durant l'últim terç del XIX. Sobre aquesta base industrial van sorgir les drassanes.

La renovació de la flota nuclear britànica va ser aprovada el 2016 pel llavors sortint govern de David Cameron. Avui, BAE construeix els dos últims submarins de la classe Astute, l'HMS Agamemnon i l'HMS Agincourt, i el primer d'una nova classe, Dreadnought, dels quals n'haurà de fer tres més. Per fer front a la càrrega de treball, la BAE de Barrow ha afegit uns 2.000 treballadors a la seva plantilla en els últims dos anys.

Botigues tancades

El compromís adquirit per Austràlia de la compra d'almenys sis submarins a nord-americans i britànics pot acabar de revertir el declivi de la ciutat, encara visible en botigues tancades d'Abbey Road, Cornwallis Street o Portland Walk. BAE, el contractista de seguretat més gran d'Europa, que l'any passat va rebre del govern britànic 3.991 milions de lliures –el 14% del pressupost total del ministeri de Defensa–, ha comprat en els últims dos mesos els locals buits que havien estat fins a la pandèmia una sucursal dels grans magatzems Debenhams, la papereria WH Smith, una franquícia de la perfumeria Body Shop o, entre d'altres, la botiga de caramels The Sweet Emporium, una altra franquícia. Aviat formaran part del centre d'entrenament i formació de personal de BAE.

Els submarins Aukus es basaran en un disseny britànic. És un projecte a llarg termini, i és molt possible que els treballadors que en lliurin l'últim –cap a finals de la dècada del 2030 o ja ben entrada la del 2040– estiguin, a hores d'ara, en alguna aula de l'escola primària. Per a BAE i els especialistes de Barrow, així com per a milers de persones de la cadena de subministrament, la promesa d'una inversió constant i a llarg termini suposa un canvi en relació amb èpoques passades. Més de 150 anys després, les joguines del rearmament són llocs de treball per a un dels centres històrics de la Revolució Industrial.