Fronteres, controls i discursos antiimmigració: la crisi permanent de l'espai Schengen
BarcelonaEls controls temporals a les fronteres han tornat aquesta setmana a Alemanya per intentar aturar l’arribada de demandants d’asil des de Polònia i la República Txeca. A poques setmanes d’unes eleccions poloneses crucials, l’escàndol pels suborns a les ambaixades i consolats d’aquest país per a la compra il·legal de visats no només ha encès la picabaralla electoral interna sinó que ha obert una crisi diplomàtica entre Varsòvia i Berlín. Mentrestant, el líder del partit governant, Llei i Justícia, Jaroslaw Kaczynski, arenga els seus votants per aturar “la invasió”.
També l'antic primer ministre d'Eslovàquia, Robert Fico, i el seu partit Smer s’han servit del discurs antiimmigració, i de les acusacions contra Hongria per l’augment de les arribades de migrants a les seves fronteres per inflamar la campanya de les eleccions anticipades celebrades aquest dissabte. Després de les imatges de la recent arribada de milers de persones a l'illa de Lampedusa, el govern austríac es va afanyar a anunciar que començaria a fer controls a la seva pròpia frontera amb Itàlia. Una mesura que, segons els experts, i sense més arguments que l’impacte de les imatges, va en contra dels tractats i de la mateixa idea de Schengen.
L'any 2022, una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictaminar que els controls fronterers que periòdicament s’imposen a Àustria eren il·legals, precisament pel seu caràcter sostingut, molt més enllà de qualsevol durada de precaució raonable.
Camp de batalla polític
El debat migratori a la Unió Europea fa temps que ha abandonat el terreny de la racionalitat, com escrivia aquesta setmana la periodista Sylvie Kauffmann al Financial Times. L’Europa fortalesa, que el 1995 va crear l’àrea de lliure circulació de Schengen, va eliminar les fronteres internes a bona part del continent, a canvi de segellar-ne les externes. Però 20 anys després del que la Comissió Europea va arribar a anomenar “la joia de la corona de la integració europea”, la zona Schengen comença a sumar una col·lecció d’episodis de crisi i reimposició de controls fronterers. De vegades la sensació d’amenaça és real, d’altres es busca enviar un missatge de control. Però, sigui per un motiu o per un altre –per l’arribada de persones, per amenaça terrorista o per reforçar controls durant la celebració de cimeres internacionals–, la lliure mobilitat ha patit restriccions importants tots aquests anys.
En realitat, Schengen no és només una zona per a la lliure circulació de persones, és un camp de batalla polític; un acord intergovernamental que ha acabat convertit en ostatge de la voluntat de reafirmació de la sobirania nacional en temps de crisi. No és nou. Fa més d’una dècada que la Comissió Europea batalla per tenir l’última paraula en l’autorització per reintroduir els controls en les fronteres interiors de la UE. Molts anys abans de l’anomenada crisi migratòria del 2015, Brussel·les ja reconeixia que calia deslliurar els acords de Schengen de maniobres populistes. Però en una Unió Europea on proliferen les polítiques simbòliques i els discursos divisius, i on el dret a la mobilitat, a l’asil o el refugi han quedat segrestats per les agendes electorals, l’espai Schengen s’ha convertit en el símbol perfecte per explicar l’excepcionalitat i les contradiccions que tensen la Unió.
