El front cultural ucraïnès: el cinema com a escut i mitjà per a l'expressió del trauma a Ucraïna

El documental '20 dies a Mariúpol', premiat als Oscars, ha posat l'horror de l'ocupació russa en el primer pla internacional

El director de '20 dies a Mariúpol' Mstyslav Chernov, després de recollir l'Oscar al millor documental.
Olha Kosova
16/03/2024
4 min

KíivA Kíiv, tothom parlava d'aquesta pel·lícula: periodistes, crítics i fins i tot transeünts. Ho feien gairebé en murmuris, evitant detalls i descripcions innecessàries, com si fos una cosa prohibida i íntima, de vegades limitant-se a una breu frase: “S'ha de veure”. La raó darrere d'aquesta reacció col·lectiva només es revelava després d'experimentar la pel·lícula en persona. Quan acabava la projecció, un silenci carregat envaïa la sala, trencat només per algun comentari esporàdic. Aquell silenci, com el dolor experimentat, semblava quedar-se amb tu per sempre. Com bé va descriure un periodista ucraïnès, 20 dies a Mariúpol és una pel·lícula que desitges oblidar immediatament però que mai aconsegueixes oblidar.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

L'èxit de la pel·lícula als Oscars no va agafar els ucraïnesos per sorpresa i, al mateix temps, es va convertir en una de les victòries més importants d'aquesta guerra. 20 dies a Mariúpol transcendeix per diverses raons: destaca especialment el fet que retrata la realitat de Mariúpol, una ciutat la sola menció de la qual evoca llàgrimes, malgrat la seva absència en els titulars actuals. Tot i l'abundància de testimonis i registres fotogràfics, la pel·lícula aconsegueix capturar l'essència del patiment de Mariúpol d'una manera que sobrepassa qualsevol expectativa.

El collage de reportatges filmats per Mstyslav Chernov, acoblats en una sola narrativa, resultava més aterridor que qualsevol concepció del que passava en aquesta ciutat industrial a la costa del mar d'Azov. Per a la comunitat professional, aquesta pel·lícula també es va convertir en un manual sobre la importància de preservar la memòria de les ciutats, com va recordar el seu autor en el seu discurs als Oscars: “Les pel·lícules formen records, i els records formen la història”.

Residents de la ciutat de Mariúpol carregant les seves pertinences pels carrers destruïts.
La destrucció de Mariúpol l'abril del 2022.

20 dies a Mariúpol no ha sigut l'únic intent de retratar la tragèdia d'aquesta ciutat a la pantalla. La tardor del 2023 es va generar un escàndol amb el llançament de Yurik, que, segons els seus creadors, era una obra de ficció basada en fets reals. En aquesta pel·lícula, un nen intenta sortir de la ciutat assetjada i arribar a Estònia. Els habitants de Mariúpol creien que la pel·lícula minimitzava la magnitud dels crims russos i la descrivien com "una escopinada a l'ànima".

En particular, el públic es va indignar perquè els personatges de la pel·lícula tenien llum i aigua i podien moure's lliurement per la ciutat, malgrat els nombrosos casos documentats en vídeo de residents a qui disparaven als carrers de Mariúpol. Els creadors de la pel·lícula després es van justificar dient que no volien traumatitzar els espectadors amb una representació massa crua de la vida sota ocupació. La pel·lícula de Mstyslav Chernov, en canvi, no té compassió de l'espectador.

Aquesta victòria també fa ressaltar el dret intrínsec a narrar la pròpia història. La invasió russa, que va començar el febrer del 2022, inclou una lluita destinada a erradicar la identitat nacional ucraïnesa. La narrativa sobre la inferioritat de la cultura ucraïnesa i la inexistència de l'idioma ucraïnès no és nova per als ucraïnesos, es remunta a l'època de l'imperi rus. Ara aquestes tesis són repetides en una forma o una altra per Vladímir Putin i Dmitri Medvédev, i van fer-les servir com a pretext per a la invasió.

Crítiques a Ucraïna

Per tant, qualsevol intent de donar preferència a la cultura russa provoca resistència i indignació entre els ucraïnesos. Semblava que res no podria entelar l'alegria del primer Oscar. No obstant això, va anar seguit de dos escàndols que van sacsejar el món cultural del país.

Un va involucrar Disney Entertainment, que en la versió condensada de la gala dels Oscars –la que envia a cadenes internacionals perquè l'emetin un cop acabada la cerimònia– va ometre l'entrega del premi a 20 dies a Mariúpol. Disney va assegurar que la decisió sobre quines parts i categories s'ometien a la versió curta s'havia pres setmanes abans. El que particularment va indignar els ucraïnesos va ser que la versió abreujada de l'any anterior sí que va incloure la pel·lícula Navalny, sobre l'opositor rus. Aquest documental va guanyar l'Oscar en la mateixa categoria, superant Una casa feta d'estelles, una història de quatre nens del front de Lissitxansk, produïda en col·laboració per Dinamarca, Suècia, Finlàndia i Ucraïna. Finalment, Disney va cedir i va incloure 20 dies a Mariúpol en el seu nou format.

També va desencadenar una onada de crítiques la presentació d'Ombres d'avantpassats oblidats, obra mestra del cinema ucraïnès dirigida per Serguei Paradjànov, en un festival de cinema rus a París dedicat al recordat polític Aleksei Navalni. Segons els comentaris d'usuaris indignats a les xarxes socials, això confirmava la tesi àmpliament estesa que "el liberalisme rus acaba on comença la qüestió ucraïnesa".

L'ambaixada d'Ucraïna es va dirigir al ministeri de Cultura i a altres autoritats de França acusant els russos d'apropiació cultural. "La cultura continua sent cínicament utilitzada per legitimar l'agressió russa. És conegut que aquest festival ha donat suport durant anys al govern rus. Clarament, malgrat els suposats canvis formals en l'enfocament per part dels organitzadors, els seus mètodes en molts aspectes es mantenen sense canvis", van subratllar els diplomàtics.

Tot i els desafiaments tant domèstics com internacionals, els creadors ucraïnesos persisteixen en el seu afany de narrar la seva versió dels fets. La seva veu es manifesta no només en el terreny del cinema documental, sinó també a través d'altres formats narratius, com sèries, entre les quals destaquen Ucraïna: els que es van quedar i La transportadora. Aquesta darrera producció ucraïnesa-francesa sembla haver trobat el secret per satisfer l'exigent espectador ucraïnès, renunciant a qualsevol pretensió d'historicitat i realitat dels esdeveniments. La mateixa cultura, que es va convertir en font d'agressió, s'ha convertit en escut i mitjà per a l'expressió de trauma.

stats