La ciutadania francesa s’ha mobilitzat davant l’amenaça de l’extrema dreta i ha impedit que Le Pen, Bardella i els seus governin França. Per la decisió de dissoldre l’Assemblea Nacional i convocar eleccions, Emmanuel Macron es troba davant de la urgència d’obrir i canalitzar una nova etapa sobre la base d’un parlament en què si una cosa es veu clara és la dificultat de construir una nova majoria estable i, per tant, de proposar el primer ministre –una competència del president de la República– que l’ha de liderar. I això arriba en un moment en què l’autoritat de Macron està molt tocada per la sensació de pèrdua del sentit de la realitat i d’allunyament de la ciutadania que ha demostrat els últims temps.
Lluny de la tradició de la V República fundada sobre un bipartidisme imperfecte que les eleccions sempre decantaven d’un cantó o de l'altre, la nova Assemblea Nacional és una equació que requerirà un lideratge, una ponderació i una capacitat d’integració de sensibilitats molt diverses. El Nou Front Republicà ha arribat primer, però no es veu cap aliança automàtica, per proximitat ideològica, que li garanteixi l’accés a la majoria absoluta. Les dificultats comencen a casa. El Front és fruit d’una emergència –l’amenaça de l’extrema dreta– que ha permès unir les candidatures de tota l’esquerra, però entre el Partit Socialista, que ha obtingut uns resultats que fan creïble la seva resurrecció, i la França Insubmisa hi ha tot un món.
Sense dubte, però, el titular de la nit és la desfeta de l’extrema dreta, proporcional a les expectatives –possiblement exagerades– derivades del resultat de la primera volta. La ciutadania, tot i ser juliol, mes de vacances, conscient de l’amenaça que l’extrema dreta representava, ha volgut tancat el debat amb un clar refús a la possibilitat que accedís al poder. La mobilització ha superat les expectatives. Una participació massiva equiparable a la de l’any 1981, quan François Mitterrand va guanyar la presidència de la República a Valéry Giscard d’Estaing.
Segurament mai sabrem els càlculs que el president Macron va fer quan va sorprendre tothom convocant eleccions legislatives quan l’extrema dreta va guanyar les eleccions europees. Que Junts per la República, la seva coalició, hagi quedat segona, superant l'extrema dreta, però per darrere de les esquerres, i sense possibilitat de governar sola, no sembla aplanar-li el camí. Per estabilitzar el nou parlament, el president haurà de baixar de l’Olimp; és a dir, necessitarà capacitat de reconèixer els actors polítics adversaris i crear aliances que requeriran molta cintura.
L'imperatiu ciutadà
L’imperatiu que la ciutadania ha posat sobre la taula és clar: facin el favor d’entendre’s, resolguin els problemes i no ens entreguin a l’extrema dreta. Els votants han volgut deixar clares algunes coses que una part de les dretes, incloent-hi el macronisme, semblava que no volien saber: que la idea d’un estat autoritari és consubstancial a l’extrema dreta i que amb això no s'hi juga.
En tot cas, el primer ministre, Gabriel Attal, que ha parlat mentre el president Macron optava pel silenci, ha deixat dues pistes sobre el que vindrà ara. Ha reconegut “que no s’albira una majoria absoluta”, ha anunciat la presentació immediata de la seva dimissió al president de la República i ha advertit la seva disposició a mantenir el càrrec de manera provisional tot el temps que calgui. També ha esmentat els Jocs Olímpics, d’imminent inauguració, com a coartada per a una treva.
El que és innegable és que, en contra dels que donaven per fet la normalització de l’extrema dreta, els francesos han anat a votar per dir prou. Ara l’esquerra, el macronisme i Els Republicans tenen l’obligació d’entendre’s. El fracàs de l’extrema dreta després de les expectatives creades és considerable. No hi ha excusa per desaprofitar aquesta oportunitat. I és un alleujament per a tota Europa que s’hagi parat l’envestida.
