França renya la Comissió Europea per no parlar en francès

Brussel·lesQueda lluny el temps en què el francès era la llengua franca d'Europa, l'idioma de la cultura i de les elits. Atorgava prestigi i tothom qui volia passar per distingit l'havia d'enraonar. Més endavant, també era el parlar comú per antonomàsia dels europeus en l'origen del que acabaria sent la Unió Europea. I a les escoles d'arreu del Vell Continent, incloses les de casa nostra, la primera llengua estrangera que s'estudiava és l'únic idioma que recull la Constitució de la República: el francès. Ara l'anglès s'ha convertit en l'idioma universal, però París no es rendeix i fa temps que intenta frenar —sense gaire èxit— aquesta tendència. Almenys a les institucions europees: fins i tot ha portat la Comissió Europea als tribunals.

París ha denunciat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que Brussel·les ha estat fent entrevistes de feina per a vacants en departaments de l'espai, defensa i economia en què només demana el domini de l'anglès. Ni del francès ni de l'alemany, que amb l'anglès són els tres idiomes de treball de les institucions europees.

Això, segons França, constitueix una discriminació als ciutadans francesos en benefici dels que tenen com a llengua materna l'anglès i alhora incompleix els tractats de la Unió Europea. En aquest sentit, París recorda que no només vulnera els drets lingüístics dels seus ciutadans, sinó també de tots els habitants que parlen altres llengües oficials de la UE i assenyala que comparteix aquesta lluita amb més estats membres. De fet, Itàlia i Espanya també han criticat i han denunciat situacions semblants en què l'italià i el castellà eren subestimats.

A més, alguns estats membres, com França, Itàlia i Espanya, han ostentat la presidència del Consell de la UE de torn i han fet pressió perquè s'utilitzi més la seva llengua. Sense anar més lluny, el govern espanyol, que ha presidit aquest semestre, des d'un principi ha enviat tots els comunicats traduïts al castellà i ha fet rodes de premsa en gran part en aquesta llengua, a més d'apostar activament per potenciar-ne l'ús al Consell, si bé no és un dels tres idiomes de treball de les institucions europees.

Malgrat el Brexit

Des de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, l'anglès ha passat a ser la llengua oficial de només dos estats membres petits, Irlanda i Malta. Segons l'estudi d'Ethnologue del 2022, és l'idioma matern de només 5,5 milions de ciutadans comunitaris, gairebé la meitat dels parlants que hi ha al bloc europeu del català, que no té el reconeixement de llengua oficial de la UE. En canvi, hi ha 90 milions d'europeus que tenen l'alemany com a primera llengua, 74 milions el francès, 65 milions l'italià i uns 46 milions el castellà.

Tot i això, a les institucions europees la llengua dels dirigents, diplomàtics, periodistes i funcionaris és l'anglès. O, més ben dit, el conegut popularment com l'euroenglish o el globish, que és com s'anomena l'anglès mal parlat que predomina a Brussel·les i amb el qual, al final, tothom s'entén. També s'hi solen negociar totes les propostes legislatives i les rodes de premsa es fan principalment en anglès, cosa que fa enfadar sovint fins i tot a periodistes de renom francesos.

En aquest sentit, també es nota la diferència generacional. Normalment, més enllà de la nacionalitat, els periodistes i dirigents més veterans solen utilitzar el francès. En canvi, els més joves solen optar per l'anglès i una gran part no dominen l'idioma de Molière, encara que la gran majoria d'institucions europees es troben en territoris francòfons.