França, davant unes eleccions històriques: guia per entendre què hi ha en joc
Els francesos voten en la primera volta de les legislatives sota l'amenaça d'una victòria de l'extrema dreta
ParísEncara en estat de xoc per la victòria històrica de l'extrema dreta de Le Pen a les eleccions europees del 9 de juny i la convocatòria per sorpresa d'eleccions legislatives anticipades, els francesos tornen aquest diumenge a les urnes per escollir els 577 diputats que formaran part de l'Assemblea Nacional. Per primera vegada a la història, l'extrema dreta de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional (RN), podria ser la principal força a l'Assemblea. L'extrema dreta posaria fi al domini històric dels partits tradicionals, que van des de l'esquerra moderada dels Socialistes a la dreta conservadora dels Republicans, passant pel centre –cada vegada més escorat a la dreta– d'Emmanuel Macron. La V República mai ha tingut ni un govern ni un primer ministre d'extrema dreta.
Després d'una campanya atípica, curtíssima i sense mítings, totes les enquestes atorguen la victòria a l'RN, tot i que no totes apunten a una majoria absoluta. Sigui com sigui, la principal conseqüència d'una victòria de Le Pen és que l'extrema dreta tindria poder polític per primera vegada a França. De fet, el president Macron es veuria forçat a nomenar un primer ministre de l'RN –seria Jordan Bardella– i un govern pactat amb aquest partit. La cohabitació d'Emmanuel Macron i Bardella podria ser explosiva i portar el país a una paràlisi política difícil de resoldre a curt termini.
Per al president, perdre la majoria seria un fracàs, una aposta perduda estrepitosament, que podria marcar el seu final polític i obrir un període de gran incertesa a França. Per a Le Pen, en canvi, convertir-se en primera força a l'Assemblea seria un trampolí directe per arribar a l'Elisi el 2027. Les legislatives són només el primer assalt.
Segons les últimes enquestes, aquest diumenge, a la primera volta, l'RN obtindrà entre el 36% i el 37% dels vots, sumant els dels diputats dels Republicans que donen suport a Le Pen, com Éric Ciotti. En segon lloc, es posiciona el Nou Front Popular, l'aliança dels partits d'esquerra que inclou socialistes, La França Insubmisa, els ecologistes i els comunistes, amb una forquilla entre el 27% i el 29% dels vots, mentre que la coalició del president Macron (Junts per la República) podria obtenir entre un 20% i un 21% dels vots.
Majoria absoluta o relativa
En unes eleccions a dues voltes on cada francès vota només entre els candidats a diputat de la seva circumscripció, la projecció del nombre d'escons que obtindria cada partit el 7 de juliol té un alt grau d'incertesa. Tenint en compte aquest paràmetre, els sondejos dibuixen clarament una Assemblea amb majoria d'extrema dreta. El principal dubte és si Le Pen i Bardella aconseguiran o no la majoria absoluta, que se situa en els 289 escons.
Les tres projeccions publicades divendres atorguen a l'RN forquilles entre els 220 diputats i els 305, mentre que el Nou Front Popular obtindria entre 125 i 210 escons. L'extrema dreta podria aconseguir, doncs, la majoria absoluta. La coalició presidencial, que fins ara tenia 250 diputats, podria perdre'n la meitat, un daltabaix que seria històric. Les projeccions li atorguen entre 125 i 210 diputats.
Però són enquestes fetes abans de la primera volta, amb una fiabilitat baixa. Caldrà esperar a les enquestes fetes amb els resultats de la primera volta per afinar més les projeccions.
Radiografia dels tres grans grups
En quin estat de forma arriben els tres grans grups polítics que es repartiran bona part dels vots? El paisatge és ben diferent segons on es mira: l'extrema dreta de Le Pen està davant l'oportunitat que sempre havia somiat, la coalició d'esquerres té esperances en l'èxit del seu experiment i el grup de Macron ja augura mals resultats que poden suposar l'inici de la fi del moviment polític del president.
Le Pen davant l'oportunitat que sempre ha buscat
L'extrema dreta liderada per Marine Le Pen arriba a les legislatives en plena forma després de la victòria a les europees amb un 31,4% dels vots. La convocatòria d'eleccions li ha caigut del cel i és una oportunitat històrica per al partit. És el moment per al qual Le Pen ha estat treballant des de fa ans anys, intentant "desdimonitzar" el partit, suavitzar el discurs i les formes, i maquillar la seva radicalitat per ampliar la base de votants. Amb un discurs populista, nacionalista i centrat en la immigració i el poder adquisitiu, Reagrupament Nacional es podria convertir el 7 de juliol en el primer partit de l'Assemblea Nacional.
L'augment de la popularitat de l'extrema dreta a França no és nou, però ha anat creixent exponencialment en els darrers anys. Amb un entorn europeu on l'extrema dreta ja governa, com en el cas d'Itàlia, molts electors francesos, cansats de Macron, ja no perceben l'RN com un perill.
Al contrari, el veuen com una alternativa al poder dels partits tradicionals. Le Pen, i també el seu número dos, Jordan Bardella, han aconseguit connectar amb un electorat que viu essencialment a les ciutats mitjanes i petites, i especialment als municipis rurals, amb els joves que voten per primera vegada i amb col·lectius afectats per crisis, com els pagesos. Amb els partits tradicionals en crisi i sense lideratges forts, l'RN ha sabut capitalitzar millor que ningú el descontentament i el malestar dels francesos.
Marine Le Pen aspira no només a guanyar les eleccions sinó també a aconseguir la majoria absoluta a l'Assemblea. Si aconsegueix el seu objectiu, Jordan Bardella, eurodiputat i mà dreta de Le Pen, serà primer ministre. És una figura en ascens cridat a ser l'hereu de l'actual líder. Ella té aspiracions més altes: vol optar de nou al càrrec de presidenta de la República el 2027.
La coalició d'esquerres que vol ser la gran sorpresa electoral
El Nou Front Popular (NFP) és la gran sorpresa electoral. Era difícil imaginar –i encara menys pel president Macron quan va convocar les eleccions– que els partits d'esquerres, molt dividits en els últims anys, fossin capaços d'aliar-se per fer front a l'extrema dreta. Amb el sistema de doble volta, el vot dels partits d'esquerres quedava molt fragmentat. Unint les seves candidatures, les perspectives canvien radicalment. Segons les enquestes, l'NFP seria la segona força a l'Assemblea. Formen part de l'aliança els quatre principals partits d'esquerra –La França Insubmisa, els socialistes, els ecologistes i els comunistes–, però també una vintena de formacions més petites, com el Nou Partit Anticapitalista (NPA).
Els mateixos partits ja van intentar una aliança electoral el 2022 amb el nom de Nupes, però aleshores no es van posar d'acord per presentar un únic candidat a cada circumscripció. Ara sí, i és el fet que pot marcar la diferència. Malgrat les seves diferències ideològiques i la guerra fratricida durant la campanya de les europees, els partits van teixir una aliança en només quatre dies. "Ho hem aconseguit. S'ha escrit una pàgina de la història de França", es va felicitar el líder del Partit Socialista, Olivier Faure.
El nom de la coalició fa referència al Front Popular del 1936, liderat pel socialista Léon Blum i nascut quan Europa era assetjada pel feixisme. Aleshores els partits d'esquerres francesos, que defensaven posicions irreconciliables, es van unir davant l'amenaça de l'extrema dreta. El Front Popular de Blum va guanyar les eleccions i el seu govern va aconseguir fites històriques en matèria de drets socials i laborals.
Ara el Nou Front Popular també s'ha presentat com l'única força capaç de frenar l'extrema dreta. "O són ells o som nosaltres", ha reiterat durant tota la campanya la líder ecologista, Marine Tondelier. A diferència de la Nupes del 2022, la nova aliança ha rebut suports per part de personalitats de tots els àmbits. Fins i tot s'ha sumat a la coalició l'expresident socialista François Hollande, que és candidat a diputat a la circumscripció de Corresa (Nova Aquitània).
Macron, que va decidir anticipar els comicis, arriba ferit
Junts per la República, la coalició liderada pel partit del president Macron, era fins ara la força majoritària a l'Assemblea Nacional amb 250 diputats, però no tenia la majoria absoluta. La va perdre a les últimes eleccions legislatives, el 2022. Fins aleshores, Emmanuel Macron havia governat amb certa comoditat. Des del 2022, les coses se li havien complicat i, de fet, un dels motius que el president de la República va esgrimir per avançar les eleccions legislatives és la necessitat d'ampliar l'anomenada majoria presidencial. "França necessita una majoria clara per actuar amb serenitat i harmonia", va dir quan va anunciar la dissolució de l'Assemblea Nacional.
Si es confirma el que apunten les enquestes, la jugada no li ha sortit bé. La força de l'extrema dreta i la unió de les esquerres –dos factors que sembla que Macron havia menystingut– podrien convertir la coalició presidencial en tercera força a l'Assemblea. Seria un autèntic fracàs per a l'inquilí de l'Elisi.
El president, però, encara confia en la mobilització del vot anti extrema dreta per frenar Le Pen a la segona volta de les legislatives. Durant la campanya, un Emmanuel Macron molt desdibuixat ha atiat la por a l'extrema dreta amb arguments excessius. "El seu programa portarà a una guerra civil", ha arribat a dir.
Junts per la República és una coalició integrada per la formació de Macron, Renaixement i partits petits de centre o centredreta, com Horitzons, de l'ex primer ministre Édouard Philippe, o MoDem, de l'exministre d'Educació François Bayrou. Philippe sempre ha sonat com a possible substitut d'Emmanuel Macron, que ja haurà complert dos mandats el 2027 i no es podrà presentar a les eleccions presidencials. També sonen altres noms, com el del primer ministre, Gabriel Attal.
Els francesos tornen a celebrar unes eleccions legislatives poc més de dos anys després de les últimes. Habitualment, se celebren algunes setmanes després de les presidencials, però aquesta vegada, el president Macron ha decidit anticipar-les com a resposta a la victòria de l'extrema dreta a les europees del 9 de juny. Les eleccions legislatives de França, igual que les presidencials, són a doble volta. El sistema és molt diferent del català. A França, els ciutadans escullen els 577 diputats de l'Assemblea Nacional amb un sistema de sufragi universal directe a cada una de les 577 circumscripcions. Cada diputat és escollit només pels electors del seu districte electoral. És a dir, hi ha 577 eleccions, com si es tractés de minipresidencials.
Aquest diumenge passaran a la segona volta els diputats de cada circumscripció que hagin obtingut almenys el 12,5% dels vots. Habitualment són dos, però en alguns casos poden passar tres candidats a la segona volta. Si un candidat aconsegueix el 50% dels vots –un percentatge en primera volta poc habitual–, és elegit diputat sense necessitat d'anar a la segona volta. Com que només hi ha un diputat per circumscripció, els vots a la resta de candidats no serveixen de res. Aquest sistema fa que fins ara l'extrema dreta hagi estat infrarepresentada a l'Assemblea.
Després de les eleccions legislatives, amb la nova majoria, el president ha de nomenar un nou primer ministre. És una norma no escrita, però el primer ministre i el seu govern han de ser del mateix color que el de la majoria parlamentària. Si l'extrema dreta de Le Pen obté la majoria el pròxim 7 de juliol, el president Macron hauria de nomenar un primer ministre de Reagrupament Nacional. No fer-ho no suposa violar cap norma, però un govern d'un color diferent del de la majoria de l'hemicicle podria ser tombat immediatament amb una moció de censura. Per tant, el president té poc marge de maniobra.
No seria la primera vegada que es produeix una cohabitació –un president i un primer ministre de diferent color polític–, però seria la primera vegada que el primer ministre és d'un partit d'extrema dreta. És fàcil endevinar que les coses no serien fàcils. Si el partit de Le Pen no obté la majoria absoluta, el més probable és que hi hagi un bloqueig polític. Aprovar noves lleis serà una missió impossible. Però en aquest cas, el president de la República tampoc podria tornar a convocar eleccions. La llei estableix que no es poden repetir uns comicis legislatius abans d'un any.