BarcelonaPreparin-se per veure moltes abraçades. I somriures. I encaixades de mans i copets a l’esquena. La cimera hispano-francesa que se celebra aquest dijous a Barcelona, amb més càrrega simbòlica que efectiva, serà també una performance de dos mandataris obstinats a explotar la seva imatge internacional. La vocació global d’Emmanuel Macron és de sobres coneguda: sense Angela Merkel a Berlín, ha maniobrat per erigir-se en el gran líder de la Unió Europea, fent de portaveu del club europeu quan ha viatjat a Washington per reunir-se amb Joe Biden o quan trucava a Vladímir Putin perquè es repensés la guerra. Per la seva banda, Pedro Sánchez ha viscut un procés similar. El terratrèmol geopolític que ha suposat la invasió russa d’Ucraïna ha revaloritzat la cotització estratègica d’Espanya a la UE i ha convertit Sánchez en un soci més respectat i més útil a Brussel·les.
Però això, com gairebé tot en política, té una contralectura: tots dos mandataris se senten més còmodes en l’escenari internacional que en el dia a dia polític dels seus respectius països, més crispat, més hostil. I la cimera de Barcelona en serà una nova mostra. Avui, mentre Macron i Sánchez s’abracin i exposin el rol clau que París i Madrid han de jugar en aquesta nova Europa, França estarà paralitzada per una vaga general contra la reforma de les pensions, que allarga l’edat de jubilació fins als 64 anys i que augura turbulències per a l’estabilitat de l’Elisi. També avui, mentre els presidents es facin fotos somrient, l’oposició espanyola acusarà el líder del PSOE de prioritzar Europa als problemes de la ciutadania i l'independentisme es manifestarà contra la fi del Procés. Fixin-se bé, doncs, en les abraçades. Són un refugi. Només el temps dirà si van ser també un impuls electoral.
