La filla de Gisèle Pelicot publica un llibre: “Vaig sentir la vergonya de portar el cognom d'un depredador sexual"
En forma de diari íntim, Caroline Darian revela el trauma de descobrir els crims de Dominique Pelicot
ParísAssabentar-se que el seu pare havia estat durant gairebé una dècada drogant la seva mare perquè desenes d'homes la violessin va ser un cop terrible per a la francesa Caroline Darian, filla de Dominique i Gisèle Pelicot. Era el 2 de novembre del 2020, un dia que quedarà per sempre més gravat a la seva memòria. "M’ensorro. Arraulida contra el meu marit, estic aclaparada. Em costa respirar", explica Darian recordant el moment en què va descobrir el que havia fet el seu pare. El camí que ha recorregut des d'aleshores ha estat llarg i ple de moments difícils. Ho descriu al llibre que acaba de publicar-se en català, I vaig deixar de dir-te pare (Edicions 62), publicat a França el 2022.
Dominique Pelicot va ser condemnat al desembre per un tribunal francès a 20 anys de presó per violació agreujada després d'un judici que va tenir un enorme impacte mediàtic, amb una cinquantena d'acusats, que van violar o abusar sexualment de Gisèle Pelicot i que van ser condemnats a penes d'entre tres i vint anys. Durant el procés, a l'estrada, Darian va narrar amb precisió com el seu món, el de la seva mare, els dos germans i el de tota la seva família es va ensorrar al descobrir els crims sexuals utilitzant la submissió química perpetrats pel seu pare, però al llibre n'ofereix molts més detalls.
Caroline Darian explica al llibre, escrit en forma de diari íntim, el xoc que va suposar la notícia i l'impacte psicològic que va tenir per a ella. Pocs dies després de la detenció del seu pare, la filla de Pelicot va acabar a urgències psiquiàtriques després de patir una crisi de nervis. El fill de Darian i net de Dominique Pelicot –aleshores de 6 anys– també va necessitar atenció psicològica. "Ara està bé, però ha necessitat tres anys de teràpia", afirmava aquest dilluns l'autora durant la presentació del llibre.
Distanciament amb la seva mare
Darian també confessa que la família es va anar descomponent, i no amaga el distanciament amb la seva mare després que, segons narra la filla, Gisèle Pelicot restés importància a les dues fotos que la policia va trobar en mans del Dominique en què es veu la seva filla Carolina dormint amb poca roba. "Les relacions amb la meva mare es tensen", escriu un mes i mig després de la detenció. "Ella no es pot imaginar que hagi pogut ser, jo també, víctima del meu pare", afirma. I en un altre moment lamenta estar "perdent la mare per culpa del pare".
Caroline Darian està convençuda –tot i que no n'hi ha proves– que el seu pare també la va drogar a ella. "La meva mare no és l'única víctima –assegura–. No s'ha aturat amb la Gisèle". La filla, però, admet que sempre serà la paraula del seu pare contra la seva. De fet, el procés s'ha limitat a jutjar la cinquantena d'homes que la policia va poder identificar a través dels vídeos de les violacions que l'aleshores marit de la Gisèle havia enregistrat. N'hi ha una cinquantena més que apareixen als vídeos però que no són identificables. Tampoc se sap com i quan va començar tot.
Icona del feminisme
La mare de la Caroline, Gisèle Pelicot, s'ha convertit en una icona del feminisme a França. Va ser ella qui va exigir al tribunal que el judici no es fes a porta tancada, per exposar els violadors i cridar l'atenció sobre la submissió química, però sobretot "perquè la vergonya canviï de bàndol", una frase que va popularitzar als anys 70 l'advocada feminista Gisèle Halimi i que Pelicot ha tornat a fer famosa.
Per a Darian, és una frase que l'ha empoderat, igual que a la seva mare, que ha decidit mantenir el cognom –a França la majoria de dones adopten el cognom del seu marit quan es casen– tot i haver-se separat del Dominique. "Al principi vaig sentir vergonya de portar el cognom Pelicot. Quan ets la filla del pitjor depredador sexual dels últims anys sents tanta vergonya...", confessa. "Però aquesta frase vol dir moltes coses, significa molt per a molta gent. No són les víctimes les que han de carregar amb la vergonya", afirma. En realitat ella porta el cognom del seu marit (tampoc és Darian, que és un pseudònim), però sent Pelicot com a propi.
La filla de la Gisèle va escriure el llibre dos anys després de la detenció del seu pare, gairebé com a teràpia per sobreviure al trauma. "M'ha ajudat a travessar el cataclisme", conclou. També ha impulsat una associació per donar suport a víctimes de submissió química, una manera d'ajudar els altres per intentar tancar la seva pròpia ferida.
