Ucraïna es prepara per al fred rus: "Acumulo mobles i finestres trencades per cremar"

Txernihiv (Ucraïna)Al barri on viu l'Olena i el seu fill Misha de nou anys, als afores de la ciutat de Txerníhiv, només queden deu de les quaranta famílies que hi vivien. La destrucció és tan forta en aquesta àrea, per la proximitat a Bielorússia a només 50 quilòmetres, que la majoria dels habitatges no són habitables. La ciutat de Txerníhiv no va arribar a ser ocupada per les tropes russes, però sí assetjada i bombardejada durant un mes, i va deixar centenars de cases i edificis residencials en ruïnes i la població incomunicada sense aigua ni electricitat. Dels 280.000 veïns que hi havia abans de la guerra, se'n van quedar uns 100.000. Però a mesura que la guerra semblava estancar-se a l'est d'Ucraïna, altres famílies es van animar a tornar a Txerníhiv per començar a reconstruir casa seva.

L'Olena, amb l'ajuda del Misha, està netejant els enderrocs de la seva teulada danyada per cobrir-la amb plàstics aïllants, abans que comenci el fred. Ha hagut de deixar la feina per fer-se càrrec de la seva mare, que té problemes de mobilitat, i perquè en Misha ha començat classes virtuals i no el pot deixar sol. Encara li queda molta feina per fer i cada dia que passa les temperatures baixen més. L'Olena està preocupada per l'escassetat de gas i les interrupcions del subministrament elèctric dels pròxims mesos. Els bombardejos produïts durant les últimes setmanes a plantes i instal·lacions elèctriques de les principals ciutats del país han fet augmentar la preocupació que l'hivern serà més dur per a les famílies més afectades. Des que va començar la guerra el 24 de febrer, al voltant de 800.000 llars i negocis segueixen sense electricitat a Ucraïna. Ara, després dels últims bombardejos a Kíev i a altres regions lluny de les línies del front, el 30% de les instal·lacions elèctriques han quedat destruïdes. “No tenim on anar. És la nostra única llar. L'hivern arriba i el gas és car. Necessitem calefacció. Estic acumulant mobles i finestres de fusta trencades per fer-les servir com a llenya”, assenyala l'Olena.

Alguns dels carrers del centre de la ciutat semblen trets del decorat d'una pel·lícula postapocalíptica. Vehicles calcinats, grans esvorancs a les façanes dels edificis, enderrocs amuntegats. Han passat més de sis mesos des que les tropes russes es van retirar de Txerníhiv i les imatges de la destrucció no han canviat.

En un altre barri perifèric de la ciutat, trobem la Tatiana i la seva filla Veronika, d'onze anys. Tot el que queda de casa seva està escombrat a l'entrada. Casa seva s'ha transformat en un solar. Van estar netejant els enderrocs durant els mesos d'estiu i passaven les nits càlides a la intempèrie, cobrint-se amb sacs de dormir. Altres dies les van acollir a casa d'algun veí. Amb els diners estalviats que tenien ella i el seu marit, han comprat maons i altres materials de construcció, però no n'hi ha prou. “Necessitem molts diners i molta força per reconstruir la casa i no tenim cap de les dues coses. Així que no sabem què fer", expliquen. Malgrat l'aflicció, la Tatiana es pot considerar afortunada perquè és de les poques persones que han trobat refugi per passar l'hivern. Actualment, viu en un allotjament per a desplaçats interns, que rep l'ajuda d'Unicef i altres organitzacions humanitàries.

Bombes als hospitals

La destrucció de les instal·lacions vitals de salut i les educatives posa més pressió a les famílies ucraïneses, que hauran d'enfrontar les dures condicions de l'hivern amb temperatures sota zero i fortes nevades. L'hospital general de Txerníhiv va ser bombardejat dues vegades entre el 3 i el 7 de març i va quedar devastat. L'hospital rebia uns 45.000 ingressos anuals de pacients i era el principal hospital públic de tota la regió. La seva directora general, Oksana Logvinchuk, va decidir traslladar part dels equips de medicina general i pediatria a un vell edifici de la Segona Guerra Mundial utilitzat per arxivar documents.

Ara, en aquest antic edifici d'una sola planta i amb terra de fusta, habitacions i passadissos estrets i amb només un bany amb lavabo atenen vuit metges de capçalera i tres metges pediàtrics, amb una mitjana de 20 a 30 pacients diaris. “Les condicions d'aquest edifici no són bones, no tenim aigua a les habitacions, les parets no estan ben aïllades i les finestres són velles. No tenim la certesa de si el podrem mantenir calent –lamenta l'Oksana–. Fem el millor que podem en aquestes condicions, però em fa por esperar a l'hivern perquè farà encara més fred”.

En un dels pocs bancs que hi ha al passadís que, al seu torn, fa de sala d'espera, estan asseguts la Leysa i el seu fill, en Mikhaelo. La mare solia portar-lo a aquest hospital des que va néixer, però quan va esclatar la guerra se'n van anar cap a Àustria. Van tornar a Txerníhiv perquè en Mikhaelo comencés el curs escolar. Han vingut a l'hospital per fer-li una revisió mèdica. La Leysa confessa la seva sorpresa en veure l'hospital, que substitueix l'altre bombardejat: “Quan vam entrar aquí, em van sorprendre les condicions en què es troba. Les habitacions són molt petites i hi fa fred". Amb certa resignació, mira el seu fill i es pregunta: "Què en serà de nosaltres quan arribi el fred de veritat?"