Les fàbriques d’armes d’Occident, un maldecap per a Zelenski
La demanda de l’exèrcit d'Ucraïna supera la capacitat de producció dels països de l’OTAN, que mostren recel
Barcelona / WashingtonEl 18 de setembre, Volodímir Zelenski difonia una dada sorprenent. En una entrevista a la cadena CBS, assegurava que l’exèrcit ucraïnès i el rus disparen, cadascú i de mitjana, uns 40.000 projectils d’artilleria al dia. Aquesta informació és impossible de verificar –en les guerres, el secretisme és màxim–, però investigacions independents parlen de números similars. Les intenses batalles que s’han lliurat a Ucraïna, i que han obligat a ampliar els cementiris de bona part del país, també ho farien pensar. Si són exactes, són xifres que no es veien al món des de la Guerra de Corea o, fins i tot, des de la Segona Guerra Mundial.
The Washington Post difonia una dada que, havent llegit la primera, també crida l’atenció. Els Estats Units fabriquen actualment uns 60.000 projectils d’artilleria al mes. És a dir, uns 2.000 al dia. Els ritmes de producció de tota la Unió Europea són inferiors i, per tant, encara més escassos per aguantar, a la llarga, la voracitat de la guerra ucraïnesa.
La conclusió és clara: la demanda de l’exèrcit de Zelenski supera considerablement la capacitat de producció dels països de l’OTAN.
Fins ara això no havia estat necessàriament un problema. Gairebé tota l’ajuda militar subministrada a Kíiv ha provingut dels estocs dels exèrcits aliats, és a dir, d’armament que ja s’havia fabricat i que tenien emmagatzemat. Però després de gairebé dos anys de guerra i amb la perspectiva d’un conflicte enquistat, llarg i feixuc, els socis occidentals comencen a no dissimular la preocupació.
El motiu? Les reserves s’han anat buidant i, com admetia l’almirall de l’OTAN Rob Bauer durant l’últim Fòrum de Seguretat de Varsòvia, “comencem a veure el fons del barril”. El ministre de Defensa francès, Sébastien Lecornu, va prescindir de metàfores el 27 de setembre: “No podem seguir utilitzant els recursos de les nostres forces armades de manera indefinida perquè danyarem les nostres capacitats defensives i el nivell d’entrenament de les nostres tropes”.
La Guerra Freda, punt d’inflexió
La invasió russa d’Ucraïna ha demostrat que la indústria armamentística d’Occident, especialment l’europea, no estava preparada per a una guerra a gran escala. Una anàlisi recent del Pentàgon revela “una indústria mal equipada” si es compara amb la destresa productiva d'èpoques anteriors, especialment durant la Segona Guerra Mundial, quan l’empresa Ford podia muntar un avió de combat en aproximadament una hora. El punt d'inflexió que explica aquest debilitament va ser el final de la Guerra Freda. La caiguda de la Unió Soviètica i, per tant, l’ascens de Washington com a gran potència mundial, va fer que la Casa Blanca no tingués cap competidor amenaçant-lo directament. Com a conseqüència, la despesa militar occidental va caure en picat, i la inversió es va centrar més en la innovació que en la quantitat. Durant aquells anys i fins al 24 de febrer del 2022, l’OTAN només havia participat en conflictes asimètrics, on tenia una superioritat militar significativa: els exèrcits i les milícies de l’Iraq, Síria, l’Afganistan i fins i tot dels Balcans no es poden comparar amb l’envergadura de les tropes russes.
Haver estat tant de temps sense fer front a situacions bèl·liques d’exigència –la indústria europea, per exemple, ha estat operant en temps de pau durant bona part de la seva existència– va permetre relaxar els ritmes de producció sense que això fos cap problema.
El diagnòstic que feia l’analista Paula Álvarez-Couceiro en un article sobre la indústria europea al portal War on the Rocks era contundent: “La invasió ha evidenciat errors en l’actual sistema de defensa, inclòs el ràpid esgotament de les existències, una excessiva dependència de les importacions de matèries primeres i un retard en els augments promesos en el pressupost de Defensa”. Amb menor intensitat, l’anàlisi també es pot traslladar a les fàbriques nord-americanes, que han passat de construir avions de combat en una hora a necessitar 300.000 peces procedents de 1.700 proveïdors diferents per fabricar caces F-35 Lockheed Martin –molt més avançats tecnològicament, això sí–. Un altre exemple: segons una investigació del Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals (CSIS), les fàbriques dels Estats Units és probable que necessitin com a mínim cinc anys per recuperar l’inventari de míssils antitanc Javelin, que han estat clau per destruir centenars –o milers– de vehicles blindats russos. I un altre: França tardarà almenys un any i mig a substituir els 18 obusos Caesar que va enviar durant l’estiu a Ucraïna i que suposaven una quarta part de l’estoc total que tenia llavors l’exèrcit de París.
La fatiga és l’altre enemic
La setmana passada el comandant en cap de les forces armades ucraïneses, Valeri Zalujni, admetia a The Economist que la guerra està estancada. El militar va dibuixar una estampa incòmoda –que més tard va ser corregida pel mateix Zelenski–: no es preveuen grans avenços en el que queda de 2023 i, probablement, durant tot el 2024.
La perspectiva d’un conflicte congelat –i, per tant, sense perspectives d'acabar– és el pitjor estimulant que poden rebre uns socis occidentals que pateixen per les seves reserves d’armament. El govern de Kíiv ja ha admès pressions per negociar un alto el foc amb Moscou. I la disminució d’enviaments d’armes seria una catàstrofe per a les seves forces armades, les quals, precisament, el que demanen és incrementar-les. Sense els 93.000 milions d’euros en ajuda militar que els aliats han enviat a Ucraïna des de l’inici de la guerra, les banderes russes ja onejarien a la plaça del Maidan.
La fatiga ja és visible en diversos punts del mapa. Al Congrés dels Estats Units, la pressió de l’ala dura republicana per tallar l’aixeta a Kíiv és ferotge. Al carrer, una enquesta de principis de novembre apuntava que un 41% dels estatunidencs creuen que el govern de Biden “fa massa” per Ucraïna. Al juny, aquest grup representava el 29%. A la Unió Europea, on l’impacte econòmic de la invasió ha estat més palpable, la cohesió i l’estabilitat dels Vint-i-Set sempre penja d’un fil.
L'esclat de la guerra de Gaza, on l'exèrcit israelià protagonitza una ofensiva terrestre de desenllaç i durada incerts, no han estat bones notícies per a Kíiv. Tot i que Israel i Ucraïna afronten escenaris molt diferents –la de Gaza és una guerra urbana–, la sensació d'estar involucrat en dos conflictes pot accentuar la fatiga política i social d'Occident, especialment als Estats Units. Tel-Aviv, cal no obviar-ho, és el receptor més gran de l'ajuda exterior nord-americana des de la Segona Guerra Mundial.
“Som la nació més gran del món: és clar que podem fer costat als nostres dos aliats en guerra”, va dir Joe Biden després de sol·licitar de manera "urgent" al Congrés un paquet d’ajuda militar de 106.000 milions de dòlars. D’aquests diners, 60.000 milions anirien per a Ucraïna, 14.000 milions per a Israel. Però la promesa econòmica, en cas que passi el difícil tràmit a la Cambra de Representants, no soluciona el problema de fons. A més, Washington ha de reservar armament per a l'eventualitat d'un conflicte que l'impliqui directament: i fa anys que totes les mirades apunten cap al Pacífic i, més concretament, cap a Taiwan.
Ucraïna vol ser “l’arsenal del món lliure”
"Quan acabi la guerra, serà més intel·ligent exportar armament que agricultura. Un quilo d'exportacions de la indústria de defensa equival a 20 tones agrícoles. Ser l'arsenal del món lliure és una bona alternativa a ser la cistella del pa d'Europa". La frase la va dir, el 9 de setembre, el ministre ucraïnès d'Indústries Estratègiques, Oleksandr Kamixin.
La invasió russa ha convençut el govern ucraïnès que el seu futur ha d'estar lligat a la indústria armamentística. En primer lloc, perquè Kíiv creu que econòmicament és molt més rendible que ser un dels majors productors de cereals del món. En segon, perquè, en cas que acabi la guerra, el país té assumit que haurà de continuar defensant-se de l'amenaça de Moscou. Els esforços per desenvolupar una indústria pròpia, i per tant disminuir la seva dependència d'Occident, són evidents. En els últims deu mesos, la producció de munició per artilleria en el seu territori s’ha multiplicat per vint, mentre que la producció de vehicles blindats ho ha fet per cinc, segons Kamixin. Els acords amb companyies militars privades també s'han multiplicat: ja són unes 500 les empreses que estan contribuint a la indústria armamentística ucraïnesa, segons la versió oficial. El 29 de setembre, Kíiv va acollir una fira d'armament a la qual van assistir 252 empreses de 30 països. “Ucraïna està disposada a oferir condicions especials a les empreses disposades a desenvolupar la producció de defensa amb nosaltres”, va dir aleshores Zelenski.
Però abans de convertir-se en una superpotència militar –amb capacitat per exportar armes arreu del món–, Kíiv necessita continuar lluitant per no perdre la guerra. "Ningú creu en la victòria com jo. Ningú", deia l'altre dia Zelenski a Time. En la mateixa entrevista, el mandatari assegurava que encara veu possible una ofensiva llampec sorpresa com la que, la tardor del 2022, va alliberar la ciutat de Kherson. Zelenski, però, condicionava aquest escenari a l'arribada dels anhelats avions de combat F-16, que Ucraïna continua esperant, i al fet que els seus soldats no hagin d'estalviar l'armament de què disposen com passa, segons Kíiv, en les batalles per Bakhmut o a Avdíivka, on les tropes racionen les municions d'artilleria perquè, diuen, en reben moltes menys de les que necessiten.