Una exliberal amb família d'esquerres, nova líder 'tory'

LondresSense sorpreses. La favorita Liz Truss, ministra d'Exteriors britànica, s'ha imposat a Rishi Sunak, exministre d'Economia, en la cursa per substituir Boris Johnson a Downing Street. La militància tory li ha donat suport majoritari. La votació entre els 160.000 militants, aproximadament, ha tingut com a resultat 81.326 (57,4%) a 60.399 (43.6%), segons ha comunicat a Westminster, poc abans de les 12.45 h (hora local), Graham Brady, el president dels diputats tories de segona fila, i l'encarregat de presidir el procés de selecció, que s'ha dut a terme en els darrers dos mesos, des de la forçada dimissió de Boris Johnson. La diferència de sufragis entre una i l'altre, però, és la menor que mai hagi obtingut cap líder conservador.

En el breu discurs que ha pronunciat poc després que es conegués el desenllaç, sense desvelar res en concret de la seva acció futura, sí que ha promès que presentarà "un important programa per retallar impostos i fer créixer l'economia", per posar remei a la crisi energètica "fent front al problema de les factures" però també "als problemes estructurals de llarg abast sobre l'abastiment" del Regne Unit, en referència a promoure noves alternatives als combustibles fòssils, especialment l'energia nuclear i les renovables, així com també el més discutit i polèmic fracking.

Truss, com la seva admirada Margaret Thatcher, també ha parlat de "responsabilitat individual" durant la intervenció, una fórmula molt preuada per la Dama de Ferro, vinculada a una idea de llibertat en què és l'individu qui preval per damunt de la societat. Un rumb molt ideològic que no és, precisament, el que la societat està demanant, és a dir, mesures immediates davant de problemes gravíssims. Sigui com sigui, mancada de modèstia, o molt desafiant, ha promès sota el seu lideratge "una gran victòria" en les eleccions generals del 2024.

Amb la victòria d'aquest dilluns, Truss culmina una carrera política que va començar com a diputada el 2009. Llavors, però, l'ara ja nova primera ministra del Regne Unit va estar a punt de descarrilar de la via que, entre titubejos, l'ha dut a esdevenir la tercera inquilina de Downing Street, totes conservadores, després de Margaret Thatcher i Theresa May. Estava a punt d’esdevenir candidata pels conservadors per un districte en què era segura la seva elecció, però una part del comitè local la volia vetar perquè havia tractat d’ocultar un embolic extramatrimonial. Protegida per l'aleshores líder David Cameron, se’n va sortir. Un testimoni de l’època que aquests dies ha recollit la premsa britànica assegura que va guanyar perquè va convèncer la majoria que estaven davant d’una nova Margaret Thatcher.

Durant la campanya, tant ella com el seu equip han recorregut sovint a les comparacions amb la Dama de Ferro. I les imatges que recordaven Thatcher han proliferat a dojo: des de fer servir una brusa amb un llacet fins a pujar damunt d’un tanc, com si el conduís, o aparèixer a la plaça Roja de Moscou amb un barret de pell per protegir-se del fred rus, ara molt més intens que no quan Margaret Thatcher va decidir que podia “fer negocis” amb un tal Mikhaïl Gorbatxov, mort la setmana passada a Moscou.

Mary Elizabeth Truss va néixer a Oxford el 26 de juliol de 1975, la gran de quatre germans i l'única noia. El seu pare, John Kenneth Truss, era d'esquerres i va ser professor de ciències exactes a la Universitat de Leeds. I la seva mare, Priscilla Mary, era infermera, professora i va ser una membre destacada de la Campanya per al Desarmament Nuclear als anys vuitanta, quan la família va viure a Escòcia. Encara que els seus pares li han fet costat en la seva cursa cap a Downing Street, en el fons potser veuen el seu triomf com un fracàs personal. Perquè va ser educada en els valors del laborisme de mitjans dels setanta i primers dels vuitanta, en la lluita contra l’energia nuclear i les bases dels submarins atòmics. Amb aquest passat familiar no resulta estrany que Truss, quan era militant del Partit Liberaldemòcrata, en el congrés del 1994, amb 19 anys, es pronunciés a favor de l’abolició de la monarquia britànica.

Els seus crítics, i en té molts dins del mateix partit conservador, diuen que li falten moltes de les habilitats de Thatcher. No aconsegueix mostrar la seva profunditat intel·lectual, creuen. En tot cas, Dominic Cummings, l’arxienemic de Johnson que un dia va ser el seu màxim defensor i conseller polític, ha afirmat públicament que “serà encara una premier pitjor”.

Però qui és realment Truss? Misteri. Anna Soubry, antiga diputada que va exercir com a ministra juntament amb la nova cap de govern i que com ella va defensar la permanència del Regne Unit a la Unió Europea en el referèndum del 2016, n’ha dit: "És la persona més ambiciosa amb què s'ha trobat mai molta gent. Sincerament, crec que li van donar llocs de treball i promocions ministerials només per fer-la callar. La seva ambició és, sens dubte, considerablement més gran que la seva capacitat”.

El 1996, només dos anys després de la invectiva contra la monarquia, Truss es va unir als conservadors, quan el partit estava sent destrossat per les lluites fratricides del darrer període de John Major a Downing Street. L'any següent va conèixer el seu futur marit, Hugh O'Leary, un comptable. Un any després començaria la carrera política oficial, amb una primera candidatura en un districte tradicional laborista. Impossible que guanyés, menys encara quan Tony Blair encara era un premier respectat. Amb tot, el seu resultat no va ser tan dolent com s’esperava i això li va valdre els primers punts en una carrera que sempre és de fons.

Devota del liberalisme

Truss, que mentre estudiava a Oxford va formar part de la Societat Hayek, devota de l'obra del filòsof polític austríac més conegut per la seva defensa del liberalisme clàssic, és partidària de la màxima desregulació de l’economia i també de les màximes rebaixes d’impostos, com ha apuntat en el discurs d'agraïment un cop ha sigut declarada guanyadora. La seva creença és que si els rics tenen més diners, es produeix un degoteig de la riquesa cap a les classes amb menys recursos. Una teoria que cap prestigios economista, des de Thomas Piketty fins a Joseph Stiglitz o Mariana Mazzucato, secunda.

Entre les seves fites més destacables, a més de la victòria en la cursa pel lideratge tory, hi ha un gir de 180 graus amb relació a la Unió Europea. Ha passat de titllar els brexiters com a “extremistes i passats de moda” a ser una conversa radical, capaç de posar en tantes o més dificultats la UE que el mateix Johnson. També s’ha recordat aquests dies que va ser coautora del pamflet Britannia unchained, en què se situava els treballadors del Regne Unit "entre els més ociosos del món”. Res, però, ha impedit la seva coronació. Un regnat que, d’acord amb les enquestes, s’augura curt.

Perquè aquest dilluns YouGov assegura en un sondeig que només el 12% dels ciutadans confien en Truss. Quina cara mostrarà a partir d’ara és una incògnita. Si podrà revigoritzar un partit esgotat i dividit n'és una altra. La tercera és si serà capaç de redreçar un Regne Unit immers en una crisi sense precedents. I la quarta és com, malgrat tots els seus pecats de joventut –i fins i tot ser una remainer ja adulta– ha convençut els militants: probablement, perquè els ha dit allò que volien sentir.