Europa té un problema amb els espies (i Brussel·les n'és el paradís)

Brussel·lesBrussel·les no només acull les institucions pròpies d'una capital d'estat i de la Unió Europea, com la Comissió Europea, el Consell Europeu o l'Eurocambra, sinó que també compta amb la seu principal l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), més d'un centenar d'organitzacions internacionals, desenes de think tank, centenars de sucursals de grans multinacionals que volen fer-hi lobi, unes 300 delegacions diplomàtiques estrangeres, centenars de funcionaris amb informació privilegiada, uns 26.000 diplomàtics registrats i més d'un miler de periodistes. A més, és una de les ciutats de tot el món amb més residents expatriats i sovint s'hi celebren cimeres en què assisteixen líders mundials. Per tant, i tal com admeten fonts comunitàries al diari Politico, és el paradís dels espies.

Per què? S'ha demostrat que, amb una mica d'astúcia, poden entrar sense permís de manera relativament fàcil a tota mena d'actes fent-se passar pel professional que més els convingui i rebre informació delicada. Tampoc sense gaires complicacions podrien aixecar la mà en rodes de premsa i, fins i tot, tenir accés a fonts de les institucions comunitàries. I encara és més fàcil escoltar converses de periodistes, alts funcionaris, diplomàtics o dirigents de la bombolla de Brussel·les que sempre es troben en els mateixos bars i restaurants, actes i esdeveniments, i acaben parlant de feina.

A Brussel·les, per exemple, és un secret de domini públic que hi ha molts espies xinesos. Sense anar més lluny, la Universitat Lliure de Brussel·les va haver de tancar l'Institut Confuci el 2019 després que el seu director fos acusat d'espiar per Pequín. També, l'any passat, la policia belga va expulsar un estudiant de doctorat quan va descobrir que realment no havia vingut a fer-hi cap tasca acadèmica, sinó a treballar pel règim comunista. Rússia i Israel són els altres dos grans sospitosos.

Problema de Bèlgica?

La Unió Europea sap que les parets de Brussel·les tenen ulls i orelles i hi vol posar remei, i més en plena guerra d'Ucraïna i la rivalitat "sistèmica" amb la Xina. Ara bé, la lluita contra l'espionatge a Bèlgica és competència, esclar, de les autoritats policials belgues. De moment, però, l'administració belga no sap, ni de manera aproximada, quants espies pot haver-hi al seu territori. "Tenir constància que l'espionatge a casa nostra no és ciència-ficció, sinó un risc tangible i real, és el primer pas per protegir-nos", va assenyalar Nicolas Fierens Gevaert, portaveu del ministeri d'Afers Exteriors belga.

En aquest sentit, els serveis de seguretat belgues gairebé duplicaran la plantilla fins a arribar als 1.000 funcionaris el 2024, una decisió que el govern ha volgut vendre d'"històrica". Ara bé, no se sap quants d'aquests treballadors es dedicaran a la contraintel·ligència, ja que la dada és confidencial. "Bèlgica ha intensificat els seus equips de contraespionatge i està millorant ràpidament", ha dit un alt funcionari de la Unió Europea al diari Politico.

En tot cas, l'executiu belga critica que mai podrà competir en matèria de recursos amb grans potències com Rússia o la Xina i evitar que continuïn tenint espies sense gaires maldecaps per Brussel·les. Però no hi ha cap agència oficial d'intel·ligència de la Unió Europea, ni cap organització paraigua que agrupi els cossos dels Vint-i-set, com per exemple sí que existeix una unió de les forces policials dels diferents estats membres que coordina l'Europol. Ni tan sols estan unificats ni treballen de manera coordinada les forces de control i seguretat de les institucions europees i l'OTAN.

A més, Bèlgica, que només té uns 11 milions i mig d'habitants, històricament ha tingut uns serveis d'intel·ligència molt minsos. Durant la Guerra Freda, i en tenir la seu principal de l'OTAN, va millorar en el contraespionatge, però quan va caure el mur de Berlín el govern belga va deixar de veure-ho com una prioritat i va deixar d'invertir-hi. El 2016, que és l'últim any del qual se'n tenen dades, Bèlgica tenia la meitat de personal als serveis d'intel·ligència que li pertocaria si es compara amb la resta de països del bloc comunitari.

Una CIA europea

Per aquest motiu, cada vegada són més les veus de la Unió Europea que demanen acabar amb la dependència de l'Agència Central d'Intel·ligència dels Estats Units (CIA, en les seves sigles en anglès) i creuen necessari que Europa compti, precisament, amb un organisme similar al nord-americà. "Els europeus mai han sigut gaire forts en contraintel·ligència. Tradicionalment, n'han fet prou amb l'ajuda dels Estats Units, tot i que ara sembla que es comença a veure un canvi de mentalitat", apunta un antic alt funcionari d'intel·ligència nord-americà a Politico.

La creació d'una futurible CIA europea, però, continua sent una possibilitat llunyana i, de moment, Brussel·les continuarà sent la capital dels espies.