Xavier Espot derrota, de moment, la idea que Andorra s’està convertint en el Mònaco dels Pirineus

Andorra la VellaXavier Espot no lluitava en aquestes eleccions generals contra cap candidat en concret. És el líder més ben valorat i no tenia al davant cap contrincant carismàtic. Els tres partits que formaran l’oposició tenen, amb certes diferències, una coincidència en el discurs. Es tracta de la idea que els demòcrates ho han apostat tot al creixement, a la inversió estrangera, a l’arribada de rics com els youtubers i, per tant, la classe mitjana ben aviat tindrà problemes per arribar a final de mes. En definitiva, una part molt important de l’electorat (dos terços) han comprat el discurs que Andorra s’està dirigint a velocitat de Ferrari a ser el Mònaco dels Pirineus. El Principat, de fet, ja és el segon país del món on es venen més turismes de la marca italiana per habitant, just després, tot i que encara molt lluny, de l’altre Principat.

I si dos terços de la població no l’han votat, ¿com pot ser que Espot i els demòcrates disposin d’una majoria amplíssima? Doncs perquè el sistema electoral andorrà sobrevalora electoralment el territori. S’ha d’entendre que dels 28 consellers, 14 s’elegeixen pel sistema d’Hondt i els altres 14 es concedeixen a dos per a cadascuna de les set parròquies. I com que els dos diputats de cada territori es donen a la llista més votada i normalment hi ha diferents llistes, només cal estar per sobre del 35% (normalment) per obtenir-los. En la votació nacional, els taronges tenen un 32% dels vots (5 consellers) i l’oposició unida en té 9 (tres cada partit), però els demòcrates han guanyat sis de les set territorials i, per tant, sumen 12 consellers. 12+5: 17 dels 28. Una majoria absoluta sobrada.

El Partit Socialdemòcrata s’ha enfonsat precisament perquè una nova força, anomenada Concòrdia en honor a un històric territori entre Encamp i Canillo que va estar segles indivís per les reclamacions de les dues parròquies, va entrar en l’arena política amb la bandera d’oposar-se a la monaquització d’Andorra. I repetint fins a l’extenuació que el Govern s’està venent el país als inversors estrangers. Han estat els únics que han guanyat una territorial (Sant Julià) fora dels demòcrates i han superat en vots al PS. Tindran cinc consellers i seran el principal partit de l’oposició. El problema de Concòrdia es troba també en la possibilitat de morir d’èxit. En només tenir un punt fort com a pal de paller del partit es poden trobar fora de joc un cop s’entri en l’activitat política del dia a dia. I la queixa els ha portat fins aquí. Hauran d’aportar solucions realistes. De fàcil no ho és.

I el tercer partit de l’oposició, Andorra Endavant, amb els mateixos tres consellers que el PS, és un projecte unipersonal de Carine Montaner. És l’arribada a Andorra del populisme polític en una iniciativa que va néixer com a oposició a les vacunes i a la frontera del negacionisme i que ha atret les urnes gent que desconfia dels polítics, antisistema, conspiracionistes i votants desencantats amb la política tradicional. També, evidentment, electors enfadats amb el cost de la vida i l’habitatge.

Andorra està vivint el mateix procés que el centre de les grans ciutats quan el preu dels habitatges es va disparar. La gran diferència, però és que, per exemple, a Barcelona la classe treballadora va passar als barris perifèrics primer i a les ciutats properes després. Al principat el preu està disparat a tot el país i l’extraradi significa viure fora del país, a l’Alt Urgell. Passar una frontera, no poder tenir vehicle andorrà, cues d’entrada i sortida… i, en definitiva, no poder viure al teu país.

Espot té una amplíssima majoria absoluta, però és conscient que dos terços dels electors li han deixat clar que així no es pot continuar. El líder demòcrata ha intentat plasmar durant la campanya que és conscient dels problemes d’una part important de la població. I ha apostat clarament per seguir creixent, però de manera sostenible. Ha anunciat pisos socials, ajudes a l’habitatge, gravar les compres de pisos per part d’estrangers i tota una bateria de mesures per combatre la pèrdua de poder adquisitiu i facilitar l’accés a un pis a preu assequible. Aquí raurà l’èxit o fracàs del seu mandat, més enllà del transcendental acord d’associació que s’està negociant i que ha de regular durant les pròximes dècades la relació entre Andorra i la Unió Europea.

Els demòcrates al final han vençut perquè la por a la monaquització tampoc ha arribat a ser prou poderosa, perquè la resta de partits només han aixecat la bandera dels problemes, però sense aportar cap solució realista. Les seves propostes majoritàriament encaminaven el país cap a la recessió. I en el conjunt de votants, entre la llista nacional i territorial, encara es prefereix donar una oportunitat més a Espot perquè trobi l’equilibri entre créixer i no omplir el país de grues i de gent que no arriba a final de mes. Per tant, durant aquests quatre anys Espot, igual que en la campanya, haurà de batre’s per combatre una idea força estesa. I les idees, sovint, són molt més difícils de guanyar que els rivals de carn i ossos.

Al final, però, el que compta és el resultat. Espot tenia 11 consellers el 2019 i va necessitar pactar per governar. Ara en té 17 que són un xec en blanc que haurà de gestionar, mentre el partit governant haurà de lidiar amb un problema extra. En haver fet dos mandats, Espot no es podrà tornar a presentar. La favorita per agafar el relleu és Conxita Marsol, la fins ara cònsol d’Andorra la Vella. Caldrà veure si fa consens.