Erdogan s'apunta a Madrid una victòria nacional

Istanbul / BarcelonaEl culebró turc que implicava dos països nòrdics, Suècia i Finlàndia, per la seva voluntat d'entrar a l'OTAN ja és història, després que Ankara hagi acceptat que s'incorporin a l'aliança militar amb un acord in extremis abans de l'inici de la cimera a Madrid. La premsa turca afí al govern de Recep Tayyip Erdogan ho té clar: “Amb aquesta victòria, sota el lideratge del president Erdogan, l'acord internacional ha demostrat clarament que FETÖ –tal com denomina l'executiu d'Erdogan el moviment de Fethullah Gülen– és una organització terrorista, juntament amb el PKK, les YPG i el PYD”, titula aquest dimecres el diari Sabah. Pel que fa a la premsa opositora, l'anunci ha estat rebut sense reaccions adverses i la comunitat kurda no ha fet cap comunicat.

Erdogan s'apunta, doncs, una altra "victòria" a la seva llista personal en un moment en què la seva popularitat va de baixa per una crisi econòmica galopant, segons apunta a l'ARA l'analista Howard Eissenstat, expert en el Pròxim Orient de la Universitat de Saint Lawrence de Nova York. Mentre la inflació escala i la lira cau, primer motiu de preocupació per a l'electorat turc, les incursions a l'exterior són la millor arma d'Erdogan per reivindicar-se com a líder indiscutible. Això també implica recordar dia rere dia a la seva nació que una nova incursió militar al nord de Síria, precisament contra els kurds, és imminent. I ara que el memoràndum signat amb Suècia i Finlàndia també retira l'embargament d'armes que els països nòrdics tenien contra Turquia des del 2019, els fusells i bombes que van deixar d'arribar a Ankara per evitar que s'utilitzessin contra les milícies kurdes acabaran on Erdogan vulgui.

La definició de terrorisme

El memoràndum, signat aquest dimarts a última hora després d'una reunió a quatre bandes al més alt nivell, compromet els dos països nòrdics a cooperar amb Turquia en matèria antiterrorista, específicament contra el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que totes tres parts coincideixen a qualificar d'organització terrorista. El principal obstacle en la negociació era justament aquest punt, ja que Turquia pretenia que Suècia i Finlàndia accedissin a classificar com a grups terroristes també la milícia kurdo-siriana YPG i la seva branca política, PYD, i també els seguidors de Gülen, acusat d'instigar el cop d'estat fallit del 2016 i exiliat als Estats Units. "Turquia té la seva pròpia definició [de terrorisme] i no podíem acceptar-la perquè va més enllà de les definicions internacionals i de la UE", ha explicat el ministre d'Exteriors finlandès, Pekka Haavisto, a l'agència AFP.

Segons explica el diari finlandès Iltalehti, les esperances d'aconseguir un acord en començar la reunió eren ben minses. Fins que dues hores més tard hi va haver una pausa en la qual Erdogan i el secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, es van quedar sols. Després del descans, l'actitud del mandatari turc havia canviat i van començar a redactar una proposta acceptable per totes les parts.

La solució va ser que el document fes referència al PYD i el moviment Güllen sense qualificar-los de grups terroristes, només afirmant que Finlàndia i Suècia no els donaran suport i prohibiran "activitats de captació de fons i reclutament" dels militants kurds i "impediran la propaganda terrorista contra Turquia".

Nova petició d'extradicions

Entre altres coses, les tres parts es comprometen a intercanviar informació sobre qui trepitja els carrers nòrdics, qui entra o qui surt: aparentment, la signatura vindrà precedida per un flux d'intel·ligència que ho sustenti tot. I amb aquest intercanvi poden començar a caure certes extradicions que Turquia té pendents. Aquest dimecres, Ankara ja ha informat que renovarà les peticions a Suècia i Finlàndia per extradir 33 persones que considera terroristes: sis membres del PKK i sis de FETÖ a Finlàndia, i 11 del PKK i 10 de FETÖ a Suècia. "Tornarem a escriure sobre la seva extradició després de l'acord, i els ho recordarem", ha dit el ministre de Justícia turc, Bekir Bozdag, a l'agència de notícies estatal Anadolu.

La comunitat kurda a Finlàndia no és gaire nombrosa, amb unes 15.000 persones, però a Suècia hi viuen uns 100.000 kurds. La gran majoria fugen de la guerra o la persecució política, i Suècia i Finlàndia han remarcat que les hipotètiques deportacions es faran sempre seguint la legalitat nacional i internacional. Fins ara, Suècia ha rebutjat la majoria de les sol·licituds d'extradició demanades per Turquia, segons publica el diari suec Dagens Nyheter.

Davant d'algunes manifestacions de preocupació per part de la comunitat kurda a Suècia, la primera ministra del país, Magdalena Andersson, ha volgut enviar un missatge tranquil·litzador: "Sempre hem treballat segons la llei sueca i les convencions internacionals, i mai deportem ciutadans suecs. Si no es té relació amb el terrorisme, no cal patir". Pel que fa a Finlàndia, el president, Sauli Niinistö, va assegurar dimarts que el país no té cap cas obert, i aquest dimecres hi ha insistit: "No ens han presentat cap llista nova de sol·licituds, almenys que jo sàpiga", ha dit.

Entre les veus més crítiques amb l'acord hi ha la diputada kurdo-sueca Amineh Kakabaveh, que ha lamentat que Suècia estigui negociant "amb una dictadura islàmica" i que els kurds "estan sent sacrificats per un plantejament polític cínic". L'exguerrillera kurda ha sigut clau en la política interna, ja que ha salvat el govern socialdemòcrata dos cops després d'assegurar-se el seu compromís amb la minoria kurda.

Declaració d'intencions

Tot i verbalitzar, escriure i signar totes aquestes intencions que plasma el memoràndum per obtenir la fumata blanca turca, Eissenstat considera que, de moment, només és una declaració d'intencions: “Com a qüestió pràctica, les concessions de Suècia i Finlàndia són, en gran part, simbòliques”, explica. Perquè, al cap i a la fi, el que Turquia busca a la cimera de Madrid –diu l'analista– és fer girar el debat al seu voltant i segons la seva conveniència. “El procés de negociació permet a Ankara recordar als seus aliats la seva capacitat d'influència”, afirma. I això és el que Erdogan vol: ocupar el cap de taula, perquè, segons Eissenstat, així el president pot “demostrar a l'electorat turc que encara és capaç de «resistir a Occident»”. I el missatge sembla que ha calat.