Regne Unit

Un edifici molt tòxic: el ministeri d'Afers Exteriors britànic té una pàtina massa colonial

Un pamflet d'ex alts diplomàtics britànics qüestiona la diplomàcia del Regne Unit i insta a eliminar un "elitisme arrelat al passat" imperial

4 min
Imatge aèria de l'edifici del Foreign Office, amb la monumental plaça circular que el caracteritza.

LondresA Wil­liam Armstrong, el funcionari de més alt rang de Whitehall (la maquinària administrativa britànica) durant el govern d'Edward Heath (premier conservador, 1970-1974), se li atribueix una dura declaració sobre el ministeri d'Afers Exteriors britànic que transita entre la postguerra (1945) i l'ingrés a la llavors Comunitat Econòmica Europea, el gener del 1973, un període en què es consuma la pèrdua de l'imperi. Armstrong hauria dit: "El paper dels funcionaris al Regne Unit dels anys 70 és la gestió ordenada del declivi", una declaració que l'escriptor John le Carré ha posat negre sobre blanc en les seves novel·les.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Cinquanta-un anys després, el declivi ha continuat i la gestió ha empitjorat, almenys fins a l'arribada del nou govern laborista, després de les eleccions del 4 de juliol, i el relleu al departament, amb David Lammy ara al capdavant. Lammy intenta redreçar el rumb de la política exterior de Londres en un món del tot diferent del que va sorgir després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Un dels reptes, mirant-s'ho des de fora, és recompondre les relacions amb la Unió Europea.

En tot cas, el declivi imparable és el dictamen amb què Lammy s'ha trobat, que han fet un trio de mandarins (alts càrrecs de l'administració) que han publicat recentment un pamflet en què assumeixen l'evidència que "avui el Regne Unit és, sens dubte, menys influent políticament i econòmicament" que després del 1945, tendència que "és probable que continuï, tenint en compte l'aritmètica simple de la demografia i el creixement econòmic".

Interior del Foreign Office, l'espai anoment Durbar Court.

Per aquesta raó, cal repensar la política exterior britànica. L'argument que fan servir els mandarins és simple i, per a alguns, polèmic. Arrenca implícitament de la premissa del poeta Paul Valéry, que deia que "la pell és el més profund que hi ha de l'home". A partir de la sentència, entre les altres mesures de renovació que proposen, hi ha la del canvi de nom del ministeri d'Afers Exteriors. Perquè, seguint Valéry, el nom, l'epidermis, expressaria una profunda voluntat de ser "una mica elitista i arrelada al passat".

Un passat imperial. El nom oficial és Foreign, Commonwealth & Development Office (ministeri d'Afers Exteriors i de la Commonwealth) –abans Foreign, Colonial & Development Office (ministeri d'Afers Exteriors i Colonials)– i el que es proposa ara és Department for International Affairs (afers internacionals) o Global Affairs (afers globals), que "indicaria un paper potencialment molt diferent", d'acord amb els autors de la proposta. De moment, Lammy no ha expressat cap intenció de fer-ne cas.

Canvi de decoració

El pamflet advoca, tanmateix, per "modernitzar els locals, potser amb menys imatges de l'època colonial a les parets", detalls sumptuosos destinats a glorificar un poder que pretenia impressionar els visitants de la metròpoli a finals del segle XIX –l'edifici actual es va aixecar entre el 1861 i el 1868 i acollia el ministeri d'Afers Exteriors, l'oficina de l'Índia, l'oficina Colonial i el ministeri de l'Interior– i a principis del XX, i que s'aprecien en un sempre interessant recorregut per les instal·lacions de King Charles Street. L'edifici, l'estil arquitectònic del qual és italianitzant clàssic, connecta amb un accés interior amb Downing Street.

El canvi de nom i la supressió de motius colonials contribuirien a crear "una cultura de treball més oberta i enviarien un senyal clar sobre el futur del Regne Unit" al món, diuen Mark Sedwill, membre de la Cambra dels Lords i exsecretari del govern; Tom Fletcher, president del Hertford College de la Universitat d'Oxford i un diplomàtic molt reputat, i Moazzam Malik, professor emèrit del University College de Londres i també fins no fa massa un dels més alts diplomàtics del país.

Les reaccions a la provocació que suposaria suprimir o rebaixar la pàtina colonial de l'edifici de Sir George Gilbert Scott no s'han fet esperar i formen part d'una guerra cultural larvada que viu el Regne Unit en relació amb el seu passat: per exemple, entre els que combaten i els que enalteixen figures esclavistes rellevants per a la història del país.

Un món multilateral

L'autocrítica és una característica de l'ecosistema de poder britànic, encara que després no deixi massa empremta. Des del 1969, i fins i tot abans, hi ha propostes, informes i pamflets que analitzen el paper del ministeri d'Afers Exteriors i com coordinar-se millor amb altres ministeris. Un informe publicat al mes d'abril pel think tank Institute for Government assegurava que l'estructura de Whitehall no funciona.

El 2040 el món serà un espai compartit amb més fòrums multilaterals, argumenten també Sedwill, Fletcher i Malik. Per tant, i seguint l'esperit de Lord Palmerston, el gran ideòleg de l'imperi del segle XIX –que sostenia que Londres no tenia ni "aliats eterns ni enemics perpetus", sinó que els seus interessos eren "eterns i perpetus"–, els autors del pamflet afirmen: "A mesura que l'equilibri del poder econòmic canviï, haurem de ser pragmàtics amb les futures aliances". Perquè, per avançar cap al 2040 i més enllà, "el Regne Unit no ho podrà fer confiant només en les seves aliances tradicionals amb els EUA i Europa".

Philip Hammond, exministre d'Exteriors britànic
Liz Truss, exministra d'Exteriors i 'expremier' britànica
David Lammy, ministre d'Exteriors britànic

El debat del post-Brexit continua sense resoldre's, tot i la voluntat de Lammy i del premier, Keir Starmer, de renegociar els termes de la relació amb Brussel·les i del paper del Regne Unit al món. I no acabarà amb canvis superficials. Passa, sobretot, per repensar un món dominat per la intel·ligència artificial, el canvi climàtic, les preocupacions per la seguretat energètica i el desplaçament del centre del poder global des de l'eix atlàntic a l'indopacífic.

Amb els laboristes al govern i David Lammy al davant de la diplomàcia, s'ha evitat el que passava des del 2016: que almenys tres dels ministres d'Exteriors, Philip Hammond, Liz Truss i David Cameron, arribessin al càrrec sense haver manifestat mai gens d'interès per l'acció diplomàtica, o que hi arribés Boris Johnson, molt més interessat en ell mateix que no pas en cap acció de govern concreta. Perquè Lammy és un expert en relacions internacionals i molt coneixedor dels Estats Units, després d'haver-se convertit en el primer estudiant britànic negre a estudiar a la Facultat de Dret de Harvard.

stats