Donald Tusk i el gran retorn de Polònia a la Unió Europea

Brussel·lesPolònia era, juntament amb Hongria, l'ovella negra de la Unió Europea. Tot i ser el cinquè país més gran del grup europeu, des que la ultradreta va arribar al poder es va anar aïllant a poc a poc i va perdre gairebé tota la influència que s'havia guanyat en els seus inicis al club. Va passar a tenir fama de soci poc fiable i, com l'euroescèptic hongarès Viktor Orbán, constantment posava bastons a les rodes de moltes tramitacions d'iniciatives de la UE. Tanmateix, la guerra d'Ucraïna i, més endavant, el retorn del conservador Donald Tusk al capdavant de l'executiu polonès han retornat Polònia al centre de poder del grup.

Tusk no té res a veure amb el seu predecessor, l'ultradretà Mateusz Morawiecki. Va ser president del Consell Europeu i es mou com un peix a l'aigua als passadissos de les institucions europees. Gaudeix de bona premsa, és carismàtic i té sentit de l'humor. També manté bones relacions amb la gran majoria de líders europeus, siguin del color que siguin, especialment amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. I, al contrari que l'anterior primer ministre polonès, està al pinyol de les grans decisions de la UE i no intentant sabotejar-les.

El líder polonès, que ja va ser primer ministre entre el 2007 i el 2014, va ser el primer dirigent de l'est en ocupar un alt càrrec de la UE. Va ser aleshores quan va aprendre a tractar amb caps d'estat i de govern i es va forjar com a diplomàtic a còpia de representar el bloc europeu a tot el món. I, a més, abans de tornar a l'oposició a Polònia va presidir el Partit Popular Europeu (PPE), el 2019, cosa que encara li va permetre millorar i expandir les connexions amb líders conservadors d'arreu de la UE.

Durant els últims dies Tusk ha demostrat altra vegada el seu lideratge i la seva intenció d'erigir-se en un dels grans mandataris de la UE. Va ser un dels caps de govern en respondre més de pressa i de manera més contundent "la missió de pau" d'Orbán, que es va reunir amb Vladímir Putin, Xi Jinping i Donald Trump, i que va captar més bé el sentir general del bloc després que el partit de Marine Le Pen perdés les eleccions legislatives franceses i les guanyés la coalició de les esquerres. "Entusiasme a París, decepció a Moscou, alleujament a Kíiv. Em val per sentir-nos feliços a Varsòvia", va piular el líder conservador.

Aquest tuit també demostra que el retorn de Tusk és clau per a la defensa dels valors de la UE, no només de Polònia. Tot i que no s'alegra d'una victòria de l'esquerra, la prefereix abans que un govern d'extrema dreta. A diferència de molts companys conservadors d'arreu d'Europa, el polonès sempre ha mantingut el cordó sanitari contra l'extrema dreta i, de fet, ha basat gran part de la seva carrera política en batre el partit ultradretà Llei i Justícia, que ha governat el país del 2015 al 2023.

Tusk també ha acabat amb la deriva autoritària que va emprendre l'anterior govern i està recuperant drets socials i civils, sobretot pel que fa a llibertat de premsa i de defensa del col·lectiu LGBTIQ+. A més, s'ha compromès a rescabalar la independència judicial i a garantir una separació de poders real, que s'havia vist deteriorada amb la ultradreta a l'executiu. En aquest sentit, Brussel·les celebra, en l'informe anual sobre l'estat de dret de la UE, que Polònia hagi fet avenços en la lluita contra la corrupció i la independència judicial.

Anteriorment, el maig passat, la Comissió Europea ja va tancar l'expedient sancionador que li havia obert a Polònia perquè ja no veia riscos reals per a l'estat de dret. D'aquesta manera li va retirar el procediment pel qual, potencialment, podria haver deixat el país polonès sense dret a vot a la UE, una mostra més que l'executiu comunitari liderat per Von der Leyen confia en Tusk i en el seu compromís d'acatar les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i de reformar el sistema judicial de Polònia.

La UE gira cap a l'est

Des que els països de l'Europa de l'Est van entrar al bloc, han anat guanyant influència de mica en mica a la UE. S'estan acostant a marxes forçades a la convergència econòmica amb la resta del bloc i són els socis comunitaris que han incrementat de manera més substancial al seu producte interior brut (PIB) els últims anys. També han anat guanyant alts càrrecs a la UE i comissaries de pes a Brussel·les, però tot ha canviat amb la guerra d'Ucraïna. La invasió russa ha fet girar el centre de poder del club cap a l'est d'Europa, cosa que beneficia, i molt, Polònia.

Polònia va veure com la invasió russa confirmava els seus temors sobre l'expansionisme de Vladímir Putin i ben de pressa es va erigir en un dels estats membres més bel·ligerants contra Moscou. La resta de socis no van dubtar en entregar-li aquest lideratge en ser país limítrof amb Rússia i l'estat més important de l'anomenada Europa de l'Est, que és la part del continent que, per motius històrics i geogràfics, pateix més els efectes del conflicte.

També ha beneficiat Polònia que els països que normalment han liderat la UE estan en hores baixes, especialment l'eix franco-alemany. Emmanuel Macron està en caiguda lliure i França sense govern, i Olaf Scholz, amb molt poc suport popular i amb una coalició cada vegada més dèbil. El bloc busca ara grans líders alternatius a París o Berlín i que mantinguin els valors de la UE —oposició frontal a l'extrema dreta— i el compromís amb Ucraïna. En aquest context, no queda cap mena de dubte que torna a ser el moment de Donald Tusk.