Boris Johnson penja d'un fil després de la dimissió dels ministres d'Economia i Sanitat

LondresNova crisi de credibilitat i d'honorabilitat de Boris Johnson. Una més. Els esdeveniments es precipiten i el seu futur polític penja d'un fil. Les dimissions del ministre d'Economia i del de Sanitat, Rishi Sunak i Sajid Javid, respectivament, i una hora més tard, entre altres renúncies menors -fins a deu-, la del vicepresident del Partit Conservador, Bim Afolami, han obert aquest dimarts a la tarda una nova crisi a Downing Street. Si de moment no és terminal, almenys és la més greu a què s’ha enfrontat el premier en els quasi tres anys que fa que va arribar al lideratge conservador. Però ja sigui qüestió de dies, de setmanes o de mesos després de l’estiu, Johnson està sentenciat.

Agafant-se al poder amb ungles i dents, i intentant tancar les vies d’aigua més greus, a les 21.00, hora local, anunciava el substitut de Javid en la persona de Steve Barclay, que havia sigut ministre del Brexit i que ara era el cap d'estaff de Downing Street. Quaranta minuts més tard nomenava Nadhim Zahawi ministre d’Economia, un ascens del fins ara ministre d’Educació i l’home que va posar en marxa el programa de les vacunes contra el coronavirus. Michelle Donelan, secretària d'Estat d'Universitats, ha estat nomenada nova ministra d'Educació per cobrir la vacant que ha deixat Zahawi.

El desencadenant del terratrèmol ha sigut la falsedat que aquest dimarts al matí ha sortit a la llum pública després que un ex alt funcionari del ministre d'Afers Exteriors, Simon McDonald, hagi revelat, contràriament al que el premier havia sostingut en les 96 hores anteriors, que Johnson sí que havia estat informat de les al·legacions d'assetjament sexual que pesaven contra Chris Pincher, número 2 del grup parlamentari i secretari d'estat, en el moment en què el va nomenar, el passat mes de febrer.

Les promeses de regeneració fetes per Johnson després de superar els pitjors moments del Partygate no han valgut per a res. El primer ministre ha tornat a mentir. Com era més que previsible.

Les cartes de dimissió dels dos ministres són devastadores. Amb tot, el suport públic que després que es coneguessin les dues renúncies li han donat la ministra d’Exteriors, Liz Truss, el de Defensa, Ben Wallce, el de Justícia, Dominic Raab, la d’Interior, Priti Patel i, entre altres, el d'oportunitats per al Brexit, Jacob Rees-Mogg, encara li faciliten oxigen i marge de maniobra. Només una mica, perquè l’ambient al grup parlamentari és extremadament crític contra Boris Johnson..

Sunak escriu a la seva carta que "el públic espera amb raó que el govern es condueixi correctament, competentment i seriosament". I afegeix: "Crec que val la pena lluitar per aquests estàndards i per això dimiteixo". Implícitament, el ja exministre d'Economia admetia que no podia continuar convivint amb un primer ministre que és incapaç de dir la veritat. A més, Sunak també exposa diferències polítiques: "En preparació per al nostre discurs conjunt proposat sobre l'economia per a la setmana que ve, m'ha quedat clar que els nostres enfocaments són fonamentalment massa diferents. Estic trist per deixar el govern, però a contracor he arribat a la conclusió que no podem continuar així", ha afegit.

"Heu perdut la meva confiança"

Per la seva banda, Sajid Javid és encara més dur a l'hora dels adeus. Afirma: "Va ser un privilegi que se'm demanés que tornés al govern per servir com a ministre de Sanitat". I afegeix: "Nosaltres [el partit conservador] potser no sempre hem estat populars, però hem estat competents a l'hora d'actuar en interès nacional. Lamentablement, en les circumstàncies actuals la ciutadania conclou que ara tampoc ho som. El vot de confiança del mes passat va demostrar que un gran nombre dels nostres companys hi estan d'acord. Lamento dir, però, que tinc clar que aquesta situació no canviarà sota el vostre lideratge i, per tant, també heu perdut la meva confiança".

Informacions d'última hora d'aquesta tarda la premsa britànica suggereixen que la doble dimissió no ha sigut coordinada, ni tampoc com a part d'un intent més generalitzat d'acabar amb el seu lideratge. Amb deu minuts de diferència una de l'altra, però, l'efecte ha sigut demolidor per a una autoritat ja sota mínims.

La doble marxa de Sunak i Javid s'ha conegut al mateix temps que Johnson apareixia a les pantalles de televisió del país per, un cop més, disculpar-se per "l'error de judici" –i no és el primer– que va suposar nomenar Chris Pincher com a secretari d'estat i número 2 del grup parlamentari, i per assegurar que "inicialment no recordava" que el 2019 havia estat advertit sobre les al·legacions que pesaven en contra seu.

Com acostuma a passar en la pràctica política, el nou incident apareix com un patró clàssic, que en el cas del premier es repeteix sistemàticament. No és tant l'escàndol original el que li fa mal –pensem en el Partygate i les primeres al·legacions, emfàticament negades, o ara en el nomenament d'un assetjador tot i que sabia que ho era– com l'intent d'amagar la realitat amb un seguit de mentides i cortines de fum.

Una borratxera extrema

L'esclafit actual es va començar a gestar la setmana passada en un club privat conservador del centre de Londres, el Carlton. Dimecres a la nit, Chris Pincher va beure alcohol fins a aparèixer "extremadament borratxo", segons els testimonis presencials. Llavors va començar a assetjar i grapejar sexualment dos homes, que van refusar l'agressió. L'endemà al vespre, Pincher dimitia i afirmava en la carta de renúncia: "Vaig beure massa; vaig tenir un comportament vergonyós i vaig avergonyir altres persones".

Durant els següents quatre dies, i davant dels primers rumors que van començar a sortir sobre al·legacions semblants anteriors, Downing Street va negar tenir-ne cap coneixement. Una línia argumental que ha anat variant a mesura que es coneixien més fets, fins que aquest dimarts al matí Simond McDonald, el funcionari de més alt rang al Foreign Office fins al setembre del 2020, ha escrit al comitè d'estàndards parlamentaris i ha fet pública, a través de les xarxes socials, la seva carta, on es llegeix: "La línia [de defensa] original del número 10 no és certa i les variacions encara no són precises. Johnson va ser informat personalment sobre l'inici i el resultat de la investigació. Hi va haver una «queixa formal». Les denúncies es van «resoldre» només en el sentit que la investigació es va acabar; el senyor Pincher no va ser exonerat. Per tant, qualificar les al·legacions de «no fonamentades» és incorrecte". McDonald assegura també en la mateixa comunicació que va rebre les primeres queixes sobre Pincher l'estiu del 2019.

Si bé Johnson ha intentat tancar la crisi de forma ràpida –fins i tot cedint a les pressions del nou ministre d'Economia de nomenar-lo per a la màxima responsabilitat del Tresor o bé fer front a la seva dimissió com a responsable d'Educació–, el cert és que la situació del premier és extremadament feble. I no es pot descartar a hores d'ara que la setmana vinent, quan hi ha eleccions de l'òrgan executiu del Comitè 1922, que aplega els diputats de segona fila, els nous membres canviïn les regles i permetin, fins i tot abans del recés d'estiu, en dues setmanes, una nova moció de confiança, com la que Johnson ja va superar –amb el 41% de diputats en contra– a principis de juny. De moment, les regles indiquen que ha de passar un any entre moció i moció.

Johnson continua dient per activa i per passiva que no dimitirà. Però la pressió des del partit és cada cop més forta perquè ho faci. El premier apareix, doncs, una vegada més, com a víctima de la seva incapacitat per tenir un comportament honest i per honorar la veritat. Sobre les mentides continuades de Johnson hi ha nombroses proves des de fa més de tres dècades; primer com a periodista, després com a càrrec electe, i aquest dimarts dos ja exministres no ha volgut continuar sent-ne còmplices.