Johnson marxa posant-se medalles i sense recordar els escàndols

LondresEn poc més de sis minuts, i sense mostra de penediment per tots els escàndols que deixa al seu pas, Boris Johnson acaba d'anunciar aquest migdia –sense esmentar explícitament la paraula– la seva dimissió immediata com a líder conservador, però també que pretén continuar com a primer ministre fins que el partit no n'esculli un altre. Invocant una altra vegada el mandat rebut el 2019, Johnson ha afirmat: "Vull dir als milions de persones que ens van votar el 2019, moltes de les quals van votar conservadors per primera vegada, [que] gràcies per aquest mandat increïble, la majoria conservadora més gran des del 1987. El percentatge més gran de vots des del 1979. I que la raó per la qual he lluitat tant en els últims dies per continuar exercint aquest mandat en persona no ha sigut perquè volia fer-ho sinó perquè sentia que era la meva feina, el meu deure, la meva obligació amb vosaltres continuar fent el que vam prometre el 2019". Amb tot, ha admès que "en política no hi ha ningú indispensable". Una constatació que només ha fet ara, quan s'ha trobat foragitat del càrrec.

Abans de la intervenció s'havia repetit la mateixa cerimònia de fa tres anys i d'en fa sis. Uns operaris havien instal·lat un faristol al davant del 10 de Downing Street i havien fet proves de so, signe inevitable de les ocasions històriques.

Sense llàgrimes ni humilitat

Johnson ha ofert un adeu sense llàgrimes, a diferència de Theresa May, i tampoc sense un bri d'humilitat, com sí que va fer David Cameron. L'episodi d'avui tanca, en certa manera, el que es va obrir el 24 de juny del 2016, quan Cameron va caure a mans de Johnson arran de la derrota en el referèndum del Brexit. Més tard, el 2019, May cauria també a mans de Johnson i ara Johnson ha sigut devorat per tots els que van confiar en ell per treure el país de la paràlisi a què el divorci de la Unió Europea (UE) l'havia dut. El viatge de Johnson ha sigut de la paràlisi a la degradació de la vida pública i sempre pensant únicament en ell mateix.

"Per descomptat –ha continuat Johnson–, em fa sentir orgullós dels èxits d'aquest govern haver aconseguit el Brexit per resoldre les nostres relacions amb el continent i per haver recuperat el poder d'aquest país per fer les seves pròpies lleis al Parlament, fer-nos passar la pandèmia, oferir el pla de vacunació més ràpid d'Europa, la sortida més ràpida del confinament i, en els últims mesos, liderar Occident per enfrontar-se a Putin en la seva agressió a Ucraïna".

A més de les reivindicacions polítiques sobre el seu llegat, també ha volgut oferir una particular visió de la societat. "Si tinc una visió dels éssers humans, és que el geni i el talent i l'entusiasme i la imaginació es distribueixen de manera uniforme per tota la població. Però les oportunitats no, per això hem de seguir equilibrant territorialment [el país] i alliberant el potencial a cada part del Regne Unit. I si ho podem fer, en aquest país serem els més pròspers d'Europa. En els últims dies, he intentat persuadir els meus companys…" Però la sang ja havia arribat al riu. Johnson no ha marxat sense llançar un dard a tots aquells que l'han acabat d'enfonsar, però: "Com hem vist, a Westminster l'instint del ramat és poderós; quan el ramat es mou, es mou". Molt propi del premier, que sempre culpabilitza els altres dels errors que, en aquest cas més que mai, han sigut seus.

Renúncia en diferit

Boris Johnson havia acceptat, finalment, la realitat i aquest dijous, poc abans de les 09.00 (hora local), s'ha adonat que ja no comptava amb el suport del seu partit ni amb la possibilitat de recuperar la iniciativa política. En una trobada amb Graham Brady, el president del comitè 1922, que aplega els diputats de segona fila, ha acordat que deixarà el càrrec a tot estirar abans de la tardor, una renúncia en diferit com va fer Theresa May fa tot just tres anys. La seva dimissió com a líder conservador obre, de manera automàtica, la cursa per agafar-li el relleu.

El que ha quedat clar entre Johnson i Brady és que en el moment del congrés anual del partit, a primers d'octubre, ja no serà el primer ministre. Des d'ara fins aleshores, com en el seu dia van fer David Cameron i Theresa May, en principi continuarà en funcions, si bé en el cas del sistema britànic això li permet conservar tots els poders. Però justament per aquesta raó, i per tota la deriva de les últimes 48 hores i l'extrema mala maror creada, en aquests moments diferents grups del partit intenten que Johnson ni tan sols es mantingui com a líder interí ni que sigui a la rampa de sortida. No hi confien.

Desafiant totes aquestes recances, però, abans de comparèixer al davant del número 10, Johnson ha nomenat nous ministres del govern per reemplaçar les baixes (Educació, Irlanda del Nord, Gal·les i Habitatge i Equilibri Territorial) que hi ha hagut des de dimarts i intentar aparentar una normalitat del tot fictícia.

Els laboristes demanen eleccions

La renúncia de Johnson ha provocat tota mena de reaccions. El líder laborista, Keir Starmer, ha demanat la convocatòria d'eleccions generals. En un comunicat, ha afirmat: "És una bona notícia per al país que Boris Johnson hagi dimitit [sic] com a primer ministre. Però hauria d'haver passat fa temps. Mai no va ser apte per al càrrec. Ha sigut responsable de mentides, escàndols i fraus a escala industrial. I tots els que han sigut còmplices haurien d'avergonyir-se'n. El Partit Conservador ha causat el caos al país durant la pitjor crisi del cost de la vida en dècades. I ara no poden pretendre que siguin ells els que ho resolguin... No hem de canviar els conservadors de la cúpula: necessitem un canvi de govern adequat. Necessitem un nou començament per a la Gran Bretanya". La possibilitat que hi hagi eleccions generals els pròxims mesos, però, és mínima, per no dir impossible.

La dimissió, en tot cas, era inevitable. La sagnia dins del govern Johnson no tenia aturador i la pressió perquè marxés, tampoc. De fet, poc abans que es conegués que finalment entomava la realitat de ser un cadàver polític, el tot just nomenat ministre d'Economia, Nadhim Zahawi, havia fet pública una carta en què demanava al premier que plegués. Feia només 24 hores que Zahawi es passejava pels estudis de ràdio i pels platós de televisió defensant la viabilitat de l'executiu. Aquest dijous, però, els arguments són molt diferents: "Ahir vaig deixar clar al primer ministre, al costat dels meus col·legues del número 10, que hi havia només una direcció cap on anava tot això i que ell [Johnson] havia de marxar amb dignitat. Per respecte, i confiant que un amic de des de fa més de trenta anys m'escoltaria, vaig mantenir aquest consell en privat".

La publicació de la carta de Zahawi ha sigut la gota que ha fet vessar un got ja molt ple. Perquè si aquest dimecres va ser un dia rècord de dimissions dins de l'executiu, amb 46 en 24 hores, entre les set i les nou del matí d'aquest dijous ja havien dimitit dos ministres del govern i sis secretaris d'estat més. En total, doncs, 54 alts càrrecs han abandonat un vaixell que s'enfonsava sense remei. Un dels ministres dimissionaris és Brandon Lewis, responsable de la cartera d'Irlanda del Nord; l'altra és Michelle Donelan, la ministra d'Educació que va ser nomenada dimarts a la nit. Els altres són els titulars de responsabilitats a Interior i Seguretat (Damian Hinds), Ciència (George Freeman), Tresor i Hisenda (Helen Whately), Justícia(James Cartlidge), Tecnologia (Chris Philp) i Pensions (Guy Opperman).

El també exministre per a Irlanda del Nord i excap del grup parlamentari conservador, Julian Smith, que va ser acomiadat el febrer del 2020, ha qualificat de trumpista la deriva de l'encara cap de govern. En declaracions al programa Today abans que es confirmés la renúncia, de BBC Ràdio 4, el diputat Smith ha assegurat que és un "argument absurd" que Boris Johnson afirmi que té un mandat personal per governar, una de les raons que es dona des del número 10 per justificar l'atrinxerament. Julian Smith ha afirmat també que Johnson està "aguantant a l'estil Trump d'una manera preocupant". "Aquest matí no hauria d'estar a Downing Street". Però Johnson s'ha aferrat fins a l'últim moment al raonament que el desembre del 2019 va aconseguir un mandat popular de 14 milions de vots i la seva obligació és continuar endavant. Amb tot, el sistema britànic és clar i diàfan. El primer ministre és el líder del partit que guanya les eleccions, però si perd la confiança del seu grup, no pot continuar governant.

L'esbojarrada fugida cap endavant de Johnson ha posat contra les cordes alguns dels seus ministres fins ara més fidels. En la carta de renúncia del ministre per a Irlanda del Nord, que ha fet pública aquest matí a través de les xarxes socials, Lewis assegura: "Un govern decent i responsable depèn de l'honestedat, la integritat i el respecte mutu. És una qüestió de profund lament personal que hagi de deixar el govern perquè ja no crec que es mantinguin aquests valors".

El que aquests dos últims dies s'ha revelat com una de les crisis més sorprenents de la política britànica recent, que s'afegeix a totes les provocades pel Brexit des del 2016, és conseqüència, en darrer terme, del pacte amb el diable que els conservadors van fer amb Johnson, vist com el desllorigador que permetria superar la paràlisi a què s'havia arribat en el moment del divorci amb la Unió Europea. Ningú dins dels tories pot afirmar que l'actitud de Johnson el sorprèn. No debades, Michael Gove, fins aquest dimecres a la nit ministre d'Habitatge i d'Equilibri Territorial, li va retirar el seu suport en la cursa pel lideratge del 2016 perquè s'havia adonat "que no és la persona ideal per fer un equip". I ahir, al Parlament, les va repetir Sajid Javid, en el seu discurs per justificar la dimissió que havia presentat dimarts al vespre. Aquelles paraules s'han demostrat profètiques.