"Déu, honor i pàtria": Polònia i la teranyina de l'extrema dreta europea

Milers de bengales vermelles s'encenen i il·luminen l'esplanada central de la ciutat de Varsòvia. El colossal Palau de la Cultura i la Ciència, construït a l'inici del període socialista, s'alça al darrere com a imponent rerefons. Són les dues de la tarda en punt i aquesta estampa marca cada 11 de novembre l'inici de la Marxa de la Independència, convertida des de fa més d'una dècada en epicentre de la commemoració del dia de 1918 en què Polònia va recuperar la independència, després de 123 anys d'ocupació prusso-alemanya, russa i austrohongaresa.

La marxa avança en direcció est i travessa el pont principal sobre el majestuós riu Vístula. Finalment, desemboca en uns jardins a tocar de l'estadi de futbol de la ciutat, construït per a l'Eurocopa de 2012, i s'acaba amb un concert. Les masses que s'hi congreguen conformen un museu viu i a l'aire lliure dels mites i traumes de la història polonesa dels darrers dos segles i mig. Càntics i lemes contra Rússia, el comunisme i fins i tot contra Alemanya es combinen amb els de rebuig als refugiats ucraïnesos. Símbols neofeixistes com la creu celta conviuen a pocs metres de distància amb cartells antinazis. Abunden els braçalets amb l'emblema de l'estat clandestí polonès durant la Segona Guerra Mundial i del tràgic aixecament contra les tropes nacionalsocialistes de Varsòvia l'any 1944.

Al capdavant de la marxa hi desfila un petit grup de recreacionistes, alguns amb uniformes d'època d'oficials de l'Armia Krajowa, l'exèrcit de resistència polonès durant la Segona Guerra Mundial. Els encapçala un home que porta un crucifix amb la inscripció "Déu, honor i pàtria", un dels lemes nacionals oficials de Polònia. Alguna bandera de l'històric sindicat Solidarność es deixa veure entre icones de la Verge i de Jesucrist i fervents fidels que desfilen amb el rosari a la mà entre càntics abrandats i pregàries. Reivindiquen una essència catòlica que molts consideren part innegociable de la seva identitat col·lectiva.

Enguany no hi podien faltar les pancartes i els crits contra l'Exèrcit Insurgent Ucraïnès i el seu líder, Stepan Bandera, i en record de les desenes de milers de víctimes poloneses de les regions de Galítsia i Volínia (històricament disputades per polonesos i ucraïnesos) assassinades a mans de membres d'aquesta organització durant la Segona Guerra Mundial. A diferència d'anys anteriors, però, aquesta vegada destaca l'absència de lemes que reivindiquen la ciutat ucraïnesa de Lviv com a territori polonès, potser arran de l'atac rus a Ucraïna.

No falten consignes contràries a la UE i pancartes que reclamen el "Polexit", com les del bloc d'extrema dreta Konfederacja Korony Polskiej (Confederació de la Corona Polonesa), un dels partits de l'aliança política Konfederacja (Confederació). També n'hi ha moltes en contra de l'avortament i de la comunitat LGTBI. Aquesta amalgama de símbols i emblemes navega dins un mar de milers de banderes poloneses amb les franges horitzontals vermelles i blanques, harmònica plasmació de la idea de Polònia com un país-fortalesa, avui com sempre assetjat tant per amenaces externes com internes. Aquest univers conceptual orientat cap a la dreta més reaccionària defineix el magma ideològic de la mobilització, i això fa que bona part de la societat polonesa, especialment sectors liberals i d'esquerres, no se la sentin seva. La marxa és representativa de la línia divisòria entre dues Polònies que s'ha anat dibuixant políticament durant els darrers vint anys.

L'orientació de dreta radical de la manifestació no és ni molt menys casual. Entre alguns dels principals organitzadors hi ha entitats com la ultradretana Młodzież Wszechpolska (Joventut Polonesa) i la neofeixista Obóz Narodowo-Radykalny (Campament Nacional-Radical), que reivindica el partit feixista dels ONR-Falanga, una agrupació nascuda als anys trenta i que, com el seu nom indica, s'inspirava en el falangisme espanyol de José Antonio Primo de Rivera. Molts dels centenars de voluntaris del temut servei d'ordre de la marxa porten emblemes d'aquestes associacions. La majoria duen passamuntanyes i visible simbologia neofeixista, convivint amb total normalitat amb famílies i ancians ultracatòlics.

Un "exèrcit" neonazi a l'ombra

Durant els darrers anys la Marxa de la Independència polonesa ha esdevingut un pol d'atracció per a desenes de militants d'organitzacions d'extrema dreta d'arreu del continent. En aquesta ocasió s'hi congrega la punta de llança del neofeixisme europeu: els hongaresos de la Légió Hungária, els italians de CasaPound, els suïssos de Junge Tat, els neonazis grecs de Propatria, els flamencs Voorpost i, entre d'altres, la reactivació de l'històric neofeixista Groupe Union-Droite (GUD) de França, ressorgit l'any passat. Destaca la presència de diverses pancartes d'un Active Club francès i un altre de danès. La xarxa dels anomenats Active Clubs és un fenomen molt recent, originat el 2021 als Estats Units, però aglutina cèl·lules autònomes de neonazis i supremacistes blancs practicants d'arts marcials mixtes que pretenen formar "un exèrcit a l'ombra" per a una futura guerra racial.

Tampoc no hi falta l'extrema dreta espanyola, que comparteix amb els seus camarades polonesos un substrat històric nacionalcatòlic. Concretament, el vicepresident i responsable internacional del partit neofeixista Democracia Nacional, Gonzalo Martín, hi participa amb una bandera espanyola. No és l'únic espanyol a la marxa amb la insígnia del seu país: rere les pancartes de l'ONR-Falanga, que encapçala el bloc més combatiu de la manifestació, també hi ha un altre destacament d'espanyols amb la bandera rojigualda i una creu celta al mig, l'àguila bicèfala i l'ensenya de la creu de Borgonya.

El lema central de la Marxa de la Independència d'enguany és "Jeszcze Polska nie zginęła" (Polònia encara no ha mort). És la versió moderna del primer vers de l'himne nacional polonès, compost el 1797 pel jurista, poeta i militar Józef Rufin Wybicki des del seu exili al nord de la península Itàlica, poc després de la tercera i darrera partició de la fins llavors Confederació de Polònia i Lituània entre els imperis rus, prussià i austrohongarès, que va esborrar el país del mapa durant més d'un segle. Aquell intent de liquidar la Polònia sobirana es va repetir durant la Segona Guerra Mundial amb el pacte Ribentropp-Molotov entre l'Alemanya nazi i l'URSS i la posterior partició del país el 1939. I més tard, amb l'ocupació total del país per part dels alemanys entre 1941 i 1944. Durant les quatre dècades posteriors, va quedar sota l'òrbita soviètica, segons el que van acordar les potències vencedores de la guerra a la Conferència de Ialta.

Avui la independència de Polònia no està amenaçada: l'Alemanya expansionista ja és història, i les temptacions annexionistes russes es limiten a la veïna Ucraïna, en la defensa de la qual les autoritats poloneses s'han bolcat plenament. El miracle econòmic polonès s'explica també perquè ha estat una beneficiària destacada de fons estructurals i de cohesió de la UE, i pel trasllat d'una part de la capacitat industrial alemanya al seu territori des de fa més de vint anys. Avui una Varsòvia orgullosa es reivindica com un dels nous centres de poder i influència d'Europa, perquè l'epicentre geopolític del continent s'ha desplaçat parcialment cap a l'est durant la darrera dècada, especialment arran de la guerra a Ucraïna.

Tot i això, el passat cruent i els greuges soferts continuen condicionant part dels relats presents, i és per això que no es pot entendre la Polònia d'avui sense comprendre'n la història. Enguany, la casualitat ha volgut que la vigília de l'11 de novembre s'anunciés un acord històric entre bona part de l'oposició política liberal, ecologista, d'esquerres i agrària per posar fi a vuit anys de govern de l'ultraconservador PiS (Llei i Justícia), que ha erosionat la divisió de poders i ha fet bandera del nacionalcatolicisme, l'homofòbia i la criminalització de l'avortament.

Si l'any 2018 la Marxa de la Independència va aconseguir reunir 220.000 persones, aquest 2023 la guerra de xifres entre les autoritats locals i els organitzadors oscil·la entre els 40.000 i els 100.000 assistents. Amb tot, les impactants imatges de les riuades de manifestants desfilant pel cor de Varsòvia envoltats de la llum i el fum dels milers de bengales amb els colors de la bandera nacional se succeeixen al llarg d'un recorregut sense incidents destacables, dins de la que s'autoproclama com "la manifestació nacionalista més gran d'Europa". Una versió del nacionalisme amarat de la seva faceta més intolerant, reaccionària i amarga, presoner com pocs del seu passat.