Després de Rússia, la Xina: les dependències verinoses de la UE

Brussel·lesLa Unió Europea s'ha enganxat els dits amb el gas rus i no vol ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. La prioritat és acabar amb la seva dependència energètica amb el règim de Vladímir Putin, però també vol evitar que, a llarg termini, es pugui trobar en una situació similar amb la Xina. La majoria de dirigents comunitaris i de caps d'estat i de govern dels Vint-i-set, amb l'excepció del govern alemany, fa dies que han apujat un punt més el to contra Pequín i insisteixen en la necessitat de redefinir-hi les relacions comercials. "Òbviament, hem d'estar molt atents pel que fa a les dependències. Hem après la nostra lliçó i com de difícil —però de necessari— és desfer-se'n", va apuntar la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, després de l'últim Consell Europeu en què es va debatre precisament aquesta qüestió.

La guerra d'Ucraïna i la crisi energètica que se n'ha derivat ha tornat a posar sobre la taula les dependències dels Vint-i-set, però el posicionament de Brussel·les respecte al gegant asiàtic fa anys que va canviar i que apunta cap a aquesta direcció. "Encara que no puguin deixar de ser socis i facin equilibris, el 2019 la Xina es va convertir oficialment per la Unió Europea en un competidor i, després, fins i tot, en un rival sistèmic", recorda Anna Michalski, professora de ciències polítiques del College of Europe i de la Universitat d'Uppsala (Suècia).

A més, l'atac rus, i l'alineament de Pequín amb Moscou, ha debilitat la posició europea a favor de mantenir una posició més o menys cordial amb la Xina i ha reforçat els partidaris d'endurir la resposta al desafiament xinès, la demanda eterna dels Estats Units, que anhelen una Europa més combativa amb Pequín. L'alineament europeu amb Washington –en plena pugna amb Pequín per l'hegemonia mundial– també és evident i, per tant, incrementa la distància política amb el gegant asiàtic.

Alemanya, a contracorrent

Tanmateix, Alemanya torna a nedar a contracorrent i a posar els interessos econòmics per sobre de la unió geopolítica dels Vint-i-set. Amb el socialdemòcrata Gerhard Schröder i la conservadora Angela Merkel al capdavant ja va abocar Europa al xantatge de Putin amb el gas, i ara vol continuar mantenint el comerç bilateral amb la Xina. El canceller alemany, Olaf Scholz, ha sigut aquest divendres el primer líder occidental que es reuneix amb el president xinès, Xi Jinping, després del 20è congrés del Partit Comunista. I ho ha fet acompanyat, tal com feien els seus predecessors, d'un grup d'empresaris, sobretot de l'automòbil, que exporten un gran volum de productes al gegant asiàtic i són cabdals per a la potent indústria alemanya.

Durant els dies anteriors a la visita de Scholz a Xi Jinping, la compra d'una part d'una terminal del port d'Hamburg per part de capital xinès també ha aixecat polseguera. Segons els mitjans alemanys, el canceller va pressionar per mantenir l'acord inicial que permetia als inversors asiàtics apoderar-se d'un 35% de la terminal malgrat que els seus socis de govern, i també alguns ministres socialdemòcrates, s'hi negaven. Finalment, han acordat que la venda sigui del 24,9%. El mateix ministeri d'Exteriors, que controlen els verds, va emetre un comunicat en què alertava del perill d'augmentar "de manera desproporcionada" la influència estratègica de la Xina en les infraestructures alemanyes i europees.

Cal tenir present que un dels últims informes de prospectiva estratègica de la Comissió Europea advertia que en moltes matèries primeres “la dependència de la UE de tercers països, incloent-hi la Xina, és fins i tot més gran que la de Rússia en combustibles fòssils [gas i petroli]”. El comerç bilateral entre la Unió Europea i la Xina suposa més d'uns 1.500 milions d’euros al dia, mentre que Pequín ja és el segon soci comercial de la UE, després dels Estats Units, i Brussel·les és el principal soci comercial de la Xina.

Acabar amb la dependència del liti

Brussel·les, però, està especialment preocupada per la dependència del liti, que és un metall necessari per a la fabricació de bateries, i de les terres estranyes, que també són un conjunt d'elements estratègics sobretot pel que fa al sector tecnològic. "De les trenta matèries primeres que avui estan classificades com a crítiques, deu s'obtenen majoritàriament a la Xina, que, a més, controla la indústria mundial del seu processament. També, gairebé el 90% de les terres estranyes i el 60% de liti es processen a la Xina", va recordar Von der Leyen en el discurs de l'estat de la Unió. "No ens pot tornar a passar el mateix que amb Rússia", va insistir.

Ara bé, ¿com ho pot fer la Unió Europea per ser menys dependent de Pequín? "És molt complicat, perquè almenys a curt termini no té gaires alternatives. Si realment vol trencar o disminuir les relacions comercials amb la Xina s'hauria de preparar", respon Weinan Hu, investigadora del think tank Centre Europeu de Ciències Polítiques (CEPS, per les sigles en anglès). Així, amb aquest objectiu, Brussel·les ja està treballant amb iniciatives i arribant a acords amb països tercers, principalment de Sud-amèrica i de l'Àfrica, per assegurar-se la importació d'aquests minerals i diversificar els seus subministradors. "Fa temps que la Unió Europea té una mica abandonades les relacions amb el Mercosur, però Xile i Mèxic, per exemple, són dos països molt rics amb liti. Aquí pot haver-hi una part de la solució", apunta Òscar Guinea, investigador del Centre Europeu d'Economia Política Internacional i col·laborador del CIDOB. De fet, la setmana passada el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va viatjar a l'Amèrica Llatina per, precisament, "rellançar" les seves relacions amb Brussel·les.

Una altra de les opcions és tirar endavant o facilitar les explotacions mineres d'aquests materials dins del territori comunitari. Tanmateix, els Vint-i-Set no se n'acaben de sortir. S'han identificat algunes terres riques amb metalls, per exemple a Suècia o a Portugal, però els veïns i les administracions locals s'oposen frontalment al fet que se'n facin excavacions i defensen que no complirien amb els requisits mediambientals que marca la mateixa Unió Europea. En gran part, afegeix Òscar Guinea, per aquest motiu, "les empreses europees prefereixen i els surt més barat importar aquests materials que no extreure'ls i processar-los aquí".