La descomposició de l'esquerra que ha donat ales a Meloni
La derrota del bloc progressista obre la porta a una revenja entre les files del PD, que ja busca successor
RomaLa coalició progressista, en particular el Partit Democràtic (PD), és el gran perdedor de les eleccions a Itàlia que han impulsat la ultradreta liderada per Giorgia Meloni. Els partits d'esquerres italians es van presentar dividits a les urnes i es van veure perjudicats per una complicada llei electoral, una barreja entre un sistema mixt i un de proporcional, que sobretot premia les grans coalicions. La renúncia del líder del PD i candidat a les eleccions a seguir al capdavant de la formació després de la desfeta del seu partit a les urnes ha obert la batalla per la seva successió.
"Vaig tornar el 14 de març passat per mantenir el PD unit i salvar-lo de la desintegració i per preparar una pròxima legislatura en la qual guanyarien els valors progressistes. El primer resultat s'ha aconseguit, el PD és la primera força de l'oposició i treballarà per construir en perspectiva el que no ha sigut possible aquest cop. Evidentment, no he assolit el segon objectiu", va dir Enrico Letta l'endemà de les eleccions, reconeixent la seva derrota.
L'ex primer ministre socialdemòcrata va anunciar la convocatòria d'un congrés extraordinari que haurà de celebrar-se la pròxima primavera, al qual no es presentarà. "Crec que correspon a les noves generacions construir el Partit Democràtic del futur", va dir.
La dimissió del secretari dels socialdemòcrates italians l'endemà d'uns comicis importants s'ha convertit en els últims anys en una mena de tradició a Itàlia, cosa que no significa que el PD no hagi format part de pràcticament tots els governs que s'han succeït al país transalpí des de la caiguda de l'últim executiu de Silvio Berlusconi i l'experiment tecnòcrata successiu que va encapçalar l'economista Mario Monti.
Walter Veltroni, Pierluigi Bersani, Matteo Renzi, Maurizio Martina, Nicola Zingaretti... El PD és una màquina trituradora de líders. Els sondejos electorals anticipaven una victòria de la coalició de dretes setmanes abans de treure les urnes, però a l'agost encara semblava que hi hauria partit entre Meloni i Letta. Però l'avantatge de la primera sobre el segon es va anar ampliant a mesura que passaven els dies, al mateix ritme que augmentava la decepció entre les bases del partit, que confiaven que uns millors resultats a les urnes reforçarien el PD com a principal força de l'oposició.
Amb tot, el PD de Letta no va aconseguir superar el llindar psicològic del 20% dels vots. Els resultats encara són pitjors que el 2018, malgrat haver obtingut més paperetes, ja que, a causa de la llei electoral i la reducció del nombre de parlamentaris, els socialdemòcrates es quedaran amb uns 120 diputats i senadors.
A la recerca del successor
La derrota de l'esquerra encara és més dolorosa per als seus militants perquè els resultats demostren que si els socialdemòcrates s'haguessin presentat a les urnes juntament amb el Moviment 5 Estrelles, amb qui van formar un govern de coalició encapçalat per Giuseppe Conte fins a l'arribada de Mario Draghi al Palau Chigi l'any passat, haurien pogut "frenar Meloni". Però el líder del PD va decidir excloure els grillini al considerar-los responsables de la caiguda del govern deSúper Mario. "El PD ha soscavat una proposta política que podria haver sigut competitiva contra aquest centredreta", va dir Conte, que ha aconseguit consolidar el M5E com la primera força política al sud del país i plantar cara a Meloni.
La derrota del bloc progressista ha revifat l'enfrontament entre les forces d'esquerres i ha obert la porta a una revenja entre les files dels socialdemòcrates, que ja es preparen per a la successió. Alguns dels noms que podrien presentar-se a les primàries són l'actual ministre de Treball, Andrea Orlando, o el subsecretari Peppe Provenzano, tot i que el candidat que més consens acumula actualment és Stefano Bonaccini. Però el president de la regió d'Emília-Romanya podria fer un pas al costat per donar suport a la seva número dos, Elly Schelin.
La vicepresidenta de la regió és un valor en alça dins de les files del partit, i als seus 37 anys podria ser l'única capaç de convertir-se en antagonista de Meloni. "Soc una dona. Estimo una altra dona i no soc mare, però no per això soc menys dona. No som úters vivents, sinó persones amb els seus propis drets", va respondre Schelin durant la campanya electoral, en resposta al discurs nacionalista, patriòtic i ultraconservador de la líder de Germans d'Itàlia.