Ni el desastre econòmic, ni el del terratrèmol ni una oposició unida poden amb Erdogan

BarcelonaLes de diumenge eren les eleccions més disputades a Turquia en els últims 20 anys, en què el conservador Recep Tayyip Erdogan no havia tingut rival a les urnes. Però la gestió dels terratrèmols del febrer –que van deixar més de 50.000 morts al país– i la gravíssima crisi econòmica que pateix el país i el desgast de tants anys al poder amenaçaven el seu lideratge. Una heterogènia coalició de grups opositors (pro democràcia, però sobretot anti-Erdogan) es van aliar per aixecar una alternativa, i van arribar a encapçalar els sondejos. Finalment, el vell president ha tornat a guanyar, encara que per primer cop ha quedat per sota del 50% i haurà de passar la revàlida de la segona volta, el 28 de maig.

Les enquestes s’equivocaven

Erdogan anava per darrere a les enquestes però ha tornat a guanyar a les presidencials. I els partits que li donen suport han guanyat la majoria al Parlament. Aquesta majoria bloquejaria el principal projecte de l’oposició, una reforma constitucional per aturar la deriva presidencialista i autoritària d’Erdogan. L’elevada participació i la seva aliança amb partits fonamentalistes més a la dreta d’Erdogan i una campanya basada en elements identitaris han estat claus en aquesta victòria.

“Encara que la crisi econòmica és terrible, la seva propaganda s’ha basat en la religió i el nacionalisme i molts electors han pensat que el destí del país estava lligat al d’Erdogan”, explica el periodista turc Muhittin Karkin, en una conversa des d’Istanbul. El líder opositor, Kemal Kiliçdaroglu, ha estat també objecte de muntatges i propaganda que l’acusaven de vinculacions amb el grup armat kurd PKK, cosa que ell ha atribuït a una campanya d’intoxicació afavorida des de Rússia.

 “Ha estat una campanya de la por, en què Erdogan ha equiparat la seva derrota a un cop d’estat estranger, mentre que la de l’oposició es basava en la crisi econòmica. I al final, amb aquesta crisi, molta gent ha tingut por d’experimentar amb una alternativa després de 21 anys amb Erdogan al poder”, afegeix.

Economia vs. seguretat

Turquia està immersa en una forta crisi econòmica, amb una inflació desbocada (encara que les dades oficials només parlen del 44%, les estimacions independents superen el 100%) i la seva moneda, la lira, ha caigut en picat en els últims cinc anys. Això explica que Erdogan hagi arrasat entre la diàspora, però no ha sigut suficient per minar el seu suport a l’interior.

La candidatura d’Erdogan s’ha imposat fins i tot a les zones més castigades pels terratrèmols del febrer, tot i la seva responsabilitat en el mal estat de les edificacions i la manca de preparació sísmica. Sembla que s’ha imposat la idea que només ell pot recuperar la zona.

Polarització

Per a Eduard Soler, professor de relacions internacionals de la UAB i analista del Cidob, el resultat evidencia la polarització al país. “La figura d’Erdogan és polaritzadora, amb molta gent que creu sense matisos en el seu lideratge i una altra que el rebutja: el país està partit i ningú té una majoria qualificada. És una dinàmica de fractura política i social com la que veiem als Estats Units o el Brasil. La meitat del país li fa confiança i creu que cal un líder fort, que cal autoritat, i desconfia molt de la capacitat d’una oposició tan heterogènia, amalgamada en positiu en la defensa de la democràcia i la institucionalitat i en negatiu al rebuig a Erdogan”.

Sobre el mapa, l’oposició ha guanyat a les regions costaneres, a l’oest i a les kurdes, a l’est, a més de les grans ciutats com Istanbul i Ankara, governades per alcaldes opositors. Però l’interior és tot per a Erdogan, excepte Tunceli, la regió natal del candidat opositor.

Erdogan, favorit a la segona volta 

Erdogan surt amb avantatge de cara a la segona volta, amb una oposició desinflada i amb el tercer candidat en discòrdia –l’ultranacionalista Sinan Ogan, que ha obtingut el 5% dels vots– que poden acabar al costat d'Erdogan. L’ultranacionalisme turc té, doncs, una clau per a l’elecció i govern i oposició buscaran aproximar-se als seus postulats. Per a Karkin, “els pròxims cinc anys seran de més autoritarisme”.

Segons Soler, “el bon resultat d’Ogan confirma la importància del nacionalisme turc en la política turca: veurem una retòrica nacionalista més forta”, tenint en compte que “els nacionalistes kurds d’esquerra no seran decisius com ho haurien pogut estar al Parlament si Erdogan hagués perdut la majoria".