Els deixebles de Trump s'escampen pel món (i es normalitzen a Europa)
El populisme estrident, que recull la ràbia i frustració de la població, s'imposa a la política global i amenaça les democràcies liberals
Brussel·lesAmb menys d'una setmana de diferència, l'extrema dreta ha sumat dues grans victòries electorals més. L'ultradretà Javier Milei va guanyar diumenge passat les eleccions presidencials argentines i el xenòfob Geert Wilders va ser el candidat més votat en els comicis legislatius neerlandesos d'aquest dimecres. Tot i que l'Argentina i els Països Baixos estan separats per més d'11.000 quilòmetres i un context econòmic i social ben distint, l'onada internacional reaccionària comparteix diferents trets ideològics i maneres de convèncer l'electorat.
La majoria dels nous líders d'extrema dreta no han fet una carrera política convencional i, de fet, s'erigeixen en els principals flagells dels dirigents i partits més tradicionals. Sovint són exmembres de formacions més moderades, com l'espanyol Santiago Abascal, i munten la seva pròpia parada, molt més radical i extremista. També n'hi ha que, com el brasiler Jair Bolsonaro, la francesa Marine Le Pen o Wilders, fa anys que s'hi dediquen, però no han aconseguit traure bons resultats ni sortir de l'ostracisme fins fa relativament poc.
L'altre cas és el que han protagonitzat l'estatunidenc Donald Trump o Milei. Es construeixen la fama en els mitjans de comunicació i a les xarxes socials a base d'estridències i irrompen en el taulell polític prometent que el faran saltar pels aires, perquè asseguren no formar part d'aquesta "casta" i diuen pestes contra el que ells inevitablement ja són: polítics.
Recullen els vots del desencant general contra les formacions polítiques més convencionals i prometen el retorn d'un passat teòricament millor. Trump repetia el lema "Make America great again"i Milei vol viatjar a l'Argentina de fa 100 anys, la que abans de l'arribada del peronisme "tenia un producte interior brut per càpita més elevat que el dels Estats Units".
De fet, les xarxes socials són el seu apèndix polític i els algoritmes premien les seves sortides de to. Trump o Wilders amb Twitter, o Milei especialment amb TikTok. A més, són la via idònia per difondre les seves notícies falses o pors infundades, i ja no han de passar pel filtre dels mitjans de comunicació per arribar a l'electorat.
En aquest sentit, capten molts votants joves que no han viscut aquesta suposada arcàdia feliç d'èpoques pretèrites i que sovint són més aviat apolítics. També, cada vegada l'electorat és més volàtil i menys fidel a una formació concreta, cosa que facilita encara més sumar un gran nombre de votants en uns comicis i moments donats.
La immigració, blanc fàcil
En aquesta línia, s'aprofiten de la indignació popular provocada per motius completament legítims, com pot ser la inseguretat econòmica i social, la corrupció o, entre molts d'altres, la inflació endèmica. Una altra cosa, esclar, són els remeis que recepten. Sobretot a Europa, el debat se centra en gran part en la immigració i se l'assenyala com l'origen de tots els mals.
Sense anar més lluny, el neerlandès Wilders ha guanyat les eleccions amb un programa electoral clarament xenòfob i anticonstitucional. Promet tancar mesquites i prohibir l'Alcorà, cosa que ja ha dit que no farà per no espantar els seus socis potencials i convèncer-los. El pitjor de tot és, però, que aquests partits aconsegueixen condicionar el discurs de la resta de formacions, especialment la dreta tradicional, i fer virar el debat i les mesures cap a posicionaments d'extrema dreta.
El cas de la Unió Europea és molt clar. L'opinió pública europea i els Vint-i-set temien que la italiana Giorgia Meloni es convertís en incordi constant i, com Polònia i Hongria, comencés a entrebancar tota mena de mesures. Al final, però, Meloni ha rebaixat el to en gairebé totes les qüestions menys en el repte migratori.
De fet, no li ha calgut. Ha vist com els Vint-i-set i la Comissió Europea, liderada per Ursula von der Leyen, han assimilat en general el discurs de l'extrema dreta en qüestions migratòries i la dirigent italiana ha firmat acords antiimmigració amb diferents líders estatals. Aquest dimecres, per exemple, ni més ni menys que amb el socialdemòcrata Olaf Scholz, el canceller de l'economia més gran del bloc europeu, Alemanya. Meloni, doncs, ja ha entrat en la normalitat de Brussel·les.
Contraonades i contrapoders
L'extrema dreta també sol potenciar les contraonades a moviments que han assolit grans avenços socials, com el feminisme, els drets de la comunitat LGTBIQ+ o l'ecologisme. Últimament, més enllà del masclisme i l'homofòbia tradicional, l'extrema dreta s'està centrant cada vegada més en carregar contra les mesures verdes i neguen o menyspreen les conseqüències del canvi climàtic. Així, diuen voler salvar els pagesos, ramaders i grans indústries de l'allau de mesures ecologistes que suposadament han d'afrontar i els ofeguen.
Un dels grans culpables de totes aquestes normatives verdes, segons assenyala la ultradreta, és Brussel·les. L'executiu de Von der Leyen, tot i que amb la qüestió migratòria s'ha escurat a l'extrema dreta, en matèria mediambiental ha tirat endavant un pla molt ambiciós, cosa que desagrada fins i tot a la direcció de la seva família política, el Partit Popular Europeu. De fet, es preveu que als pròxims comicis europeus del juny que ve, l'ecologisme sigui un tema central en la campanya electoral i que l'extrema dreta, i fins i tot la dreta, en faci un dels seus cavalls de batalla principals.
Ara bé, malgrat que la ultradreta ha aconseguit arribar al poder en diferents països, sovint s'ha trobat amb els contrapoders de democràcies consolidades que els han parat els peus. A més, com s'ha fet evident amb Wilders, els dirigents ultradretans sovint han rebaixat el discurs per ampliar la seva base d'electorat o per arribar a pactes amb altres formacions polítiques, les quals necessiten per governar o tirar endavant mesures.
Després dels seus mandats, s'han tornat a celebrar eleccions en completa normalitat i, en molts casos, han perdut el poder. S'ha vist amb Trump (tot i l'assalt al Capitoli), amb Bolsonaro o a Polònia. Ara bé, sempre hi ha el perill que es reprodueixi el cas d'Hongria, on Viktor Orbán s'ha consolidat en el poder i s'ha fet el país a mida per perpetuar-s'hi.