David Cameron, tret al peu o bala de plata de Rishi Sunak?
La descongelació de l'ex primer ministre per al Foreign Office és el darrer recurs del 'premier' per guanyar les eleccions del 2024
Londres¿Tret al peu o bala de plata per acabar amb les expectatives laboristes? ¿El retorn d'un gran fracassat o el d'un polític centrista i centrat, amb una agenda de contactes global infinita que pot aportar experiència i coneixement a un any de les eleccions generals? Són, a hores d'ara, dues grans incògnites en relació amb l'efecte que tindrà l'aterratge inesperat de l'exprimer ministre David Cameron a la taula del Consell de Ministres de Rishi Sunak, on aquest dimarts s'ha assegut per primer cop des que va dimitir arran de la seva derrota en el referèndum del Brexit, el juny del 2016.
L'elecció de Cameron per al Foreign Office va quallar dimarts passat, en una trobada amb el premier Rishi Sunak, un dia abans que la fins ahir ministra de l'Interior, l'ultra Suella Braverman, desafiés per enèsima vegada l'autoritat del cap de govern i publiqués a The Times un article no autoritzat per Downing Street on qüestionava la capacitat operativa del cap de la policia metropolitana de Londres. En opinió de Braverman, Scotland Yard tracta amb guant de seda les manifestacions propalestines, que per a ella només són "marxes de l'odi", i va demanar que la de dissabte passat es prohibís. Hi van anar, però, 300.000 persones, segons la policia i 800.000 segons els organitzadors. Dies abans, l'exresponsable d'Interior havia causat la indignació general, també entre membres del seu partit, perquè havia comentat que els sensellar que ocupen "els carrers de Londres amb tendes de campanya, la majoria estrangers", ho fan no perquè no tinguin accés a un habitatge digne, sinó perquè "és una opció de vida". Paraules que Sunak es va negar a ratificar.
Què aporta el nou lord?
Amb independència d'odis o simpaties, el que és innegable és que Cameron –nomenat lord a correcuita perquè pugui ser qüestionat sobre la seva funció ministerial almenys en els comitès de la Casa dels Lords– és un rostre molt conegut de la política britànica, ara amb els cabells una mica més emblanquinats que quan va entrar a Downing Street com el primer ministre més jove de la història del país des de 1812, batent el rècord que tenia Tony Blair. Durant onze anys (2005-2016) va ser líder del Partit Conservador i sis (2010-2016) va exercir com a premier. Políticament, volia ser vist com un conservador compassiu, un centrista modern que va emfasitzar l'accent en els problemes ecològics i que va trencar algunes barreres morals quasi impensables per als seus.
Els primers cinc anys a Downing Street va governar amb els liberals demòcrates de Nick Clegg, va legalitzar el matrimoni gai, va concedir a Escòcia la celebració d'un referèndum d'independència, i es va permetre aconsellar públicament a Mariano Rajoy, des de la sala de premsa de Downing Street, que fes el mateix amb Catalunya. El seu perfil va ser poc estrident, en part perquè era una altra època. Amb tot, va dur a terme una duríssima política d'austeritat, hereva en bona part de la de Margaret Thatcher, justificada pels efectes de la crisi del 2008, i va culpabilitzar els menys afavorits de ser-ho per no treballar prou. Una idea típica del fal·laç mite de la meritocràcia britànica, que té el seu fonament, només, en les diferències de classe. L'ortodòxia econòmica neoliberal la va deixar en mans del cap del Tresor, George Osborne, i en les del ministre de Treball i Pensions Ian Duncan Smith, un altre radical brexiter.
En política exterior Cameron va promoure amb Nicolas Sarkozy la intervenció a Líbia el 2011,que va enfonsar el país en un caos que continua 12 anys més tard. L'aposta per fer de la Xina un soci comercial fiable, més enllà de la democràcia i els drets humans, amb una rebuda a Londres el 2015 amb bombo i platerets de Xi Jinping, suposa en el millor dels casos una preocupant miopia política en matèria internacional. Ara, de fet, la Xina és per a Sunak l'enemic estratègic a batre.
"Arrogant, fill del privilegi"
Un altre dels fantasmes que el poden perseguir és la seva implicació en un escàndol financer de la companyia Greensill, en fallida, a la qual va assessorar per un sou de 720.000 lliures esterlines anuals. La pressió que va fer sobre càrrecs del govern perquè l'afavorissin amb crèdits i tractes de favor no diu gaire de la seva ètica. Tampoc la seva relació amb el cap del grup, el fundador Lex Greensill, sospitós d'un cas criminal per frau a Suïssa i Alemanya. Eren amics i com a amics van ser fotografiats en un viatge al desert de l'Aràbia Saudita –poc després de l'assassinat l'octubre del 2018 del periodista Jamal Khashoggi–, acompanyat del príncep hereu Mohammed bin Salman, autor intel·lectual de l'esquarterament de l'opositor al règim de Riad segons la CIA.
Declaracions com les que va fer sobre Gaza l'any 2010, davant del president turc Erdogan, poc després d'aconseguir el càrrec de primer ministre, segons les quals la Franja era "un camp de presoners" resulten poc menys que anecdòtiques al cap de tretze anys. Més encara quan dos dies després de l'atac de Hamàs sobre territori jueu va dir que "estic en completa solidaritat amb Israel en aquest moment més difícil i recolzo totalment el primer ministre i el govern del Regne Unit en el seu suport inequívoc i ferm", va escriure a la xarxa social X. Rishi Sunak s'ha negat a reclamar un alto el foc, tot i que ahir a la nit insistia durant un discurs a la City en la necessitat de les "pauses humanitàries".
La fotografia del Bullingdon Club, presa el 1987, és un retrat grupal de Cameron, Johnson i vuit joves més als graons d'un pati del Christ Church College d'Oxford, i defineix tota una generació de polítics. Vesteixen levita, llaç blau i armilla de color mostassa. En paraules de Toby Young, un periodista de la dreta conservadora que també va passar per la universitat, és “l'uniforme de la classe dominant”. A les seves soporíferes memòries, Cameron va escriure que "cada vegada que veig la famosa fotografia del grupet d'arrogants fills del privilegi m'avergonyeixo". La mateixa vergonya que hauria de sentir, probablement, d'haver sigut fotografiat amb Bin Salman. La política, però, la realpolitik, ho accepta tot. També la descongelació del líder que va recollir el fracàs més gran de l'acció exterior del seu país, al perdre un referèndum que ningú, a excepció dels ultres i els xenòfobs, li demanava. La classe dominant sempre cau dreta; els seus fracassos sempre són recompensats.