La corona de Camil·la i el diamant que reclama l'Índia
La reina consort renuncia a lluir el Koh-i-Nûr, una pedra que els colonitzadors anglesos es van emportar a Londres al segle XIX
LondresUn diamant per a l'eternitat? Almenys, amb molta història. Una de colonial. La de l'Imperi Britànic. El nom de la pedra és Koh-i-Nûr, té 105,6 quirats i una forma ovalada. Procedeix de les mines de Golconda, a la regió del delta del Godavari, al centre sud de l'Índia. Quan es va extreure, al segle XII, es creu que tenia 793 quirats. L'original es pot veure a la Torre de Londres, al costat de les 2.800 peces de les joies de la Corona.
Quan falten menys de dos mesos per a la coronació de Carles III, de la col·lecció de joies reial ha desaparegut de la vista del públic la corona que lluirà la reina Camil·la. S'està treballant per reciclar-la i per substituir la reproducció del famós diamant per gemmes d’un altre de Sud-àfrica, que van regalar a l’avi de Carles III el 1907 quan encara era un territori més de l’imperi. Per evitar una polèmica colonial, Buckingham n'ha encetat una altra.
El Koh-i-Nûr va arribar al Regne Unit el 1849, com a regal a la reina Victòria, prova de la seva dominació sobre la colònia britànica. L'hi va oferir lord Dalhousie, governador general de les Índies. Dos-cents i escaig anys abans, el diamant formava part del tron del sobirà mogol, el xa Jahan, dominador de la península de l'Indostan. Va anar canviant de mans i de territoris –en zones dels actuals estats de l'Índia, l'Iran, l'Afganistan i el Pakistan– en virtut de victòries i derrotes militars. El 1830 es va tornar a documentar la presència de la peça a l'Índia, en aquest cas propietat de maharajà sikh del Panjab Ranjit Singh.
La negativa de David Cameron
El setembre passat, quan va morir Elisabet II, les xarxes socials, especialment amb comptes originaris a l'Índia, es van omplir de piulades i comentaris que es preguntaven si, finalment, el diamant tornaria al lloc d'origen. És una reclamació habitual de Nova Delhi. Londres respon sempre el mateix: ni parlar-ne. I també l'hi diu a l'Afganistan, l'Iran o el Pakistan, que igualment en demanen la restitució en virtut de la molt atzarosa història de la pedra.
L'última vegada que un premier es va pronunciar sobre el Koh-i-Nûr va ser el 2010. David Cameron va deixar molt clar que mai no sortiria de Londres. Com diu l'assagista i novel·lista britànic-bengalí Saurav Dutt, si ho fessin, els royals creurien que "s'estan esbudellant a ells mateixos".
Fins a la coronació de Carles III, que tindrà lloc el 6 de maig, era habitual que es comissionés una nova corona per a la consort: ho van fer Maria i Elisabet. I és el que s'esperava que fes Camil·la. Però fa un parell de setmanes, com ja s'ha apuntat, el Palau de Buckingham va informar en un comunicat extremadament curós amb el llenguatge que, per primera vegada en una cerimònia de coronació des del segle XVIII, i "en interès de la sostenibilitat i l'eficiència" –una manera de dir que la monarquia estalviava en uns moments en què el país travessa una crisi econòmica sense precedents–, es reutilitzaria una corona ja feta servir abans.
El més interessant és el que no deia el comunicat. I és que arran de les diferents "modificacions menors" que eliminaran quatre dels vuit arcs desmuntables de la corona "per crear una impressió diferent de quan la reina Maria la va dur", desapareixeria també la reproducció del Koh-i-Nûr, de quars, feta quan el veritable es va incrustar en la corona de la reina mare, Elisabet, el 1937.
Amb la rèplica o l'autèntic, Londres evita la polèmica, i que revifi un conflicte diplomàtic amb l'Índia en uns moments en què negocia l'acord comercial del post-Brexit, i setmanes després que les autoritats fiscals de Nova Delhi hagin entrat a les oficines de la BBC al país per una inspecció, que s'ha interpretat com una represàlia per un documental molt crític amb el primer ministre, Narenda Modi, de recent emissió.
De moment, doncs, gràcies a Camil·la, el Palau de Buckingham ha esmorteït la protesta sobre el Koh-i-Nûr. Però amb la incrustació dels Cullinan III, IV i V a la corona que durà, n'ha revifat una altra. Aquestes pedres procedeixen, com ja s'ha dit, de la Sud-àfrica sota domini britànic. El diamant original, de 3.106 quirats, era de la grandària d'un cor humà i es va trobar el 1905 en una mina del Transvaal. Es va lliurar al rei Eduard VII dos anys després i es va tallar a Amsterdam el 1908. També quan va morir Elisabet II, a Sud-àfrica es van aixecar veus perquè els diferents Cullinan hi retornessin. Entre d'altres, acadèmics com el professor de la Universitat de Sud-àfrica Everisto Benyera. Com de costum, Londres també n'ha fet cas omís.
Faci el que faci, però, no podrà amagar que la coronació posa de manifest un llegat colonial molt més que problemàtic. Per passar-hi de puntetes i per acontentar la plebs, el Regne Unit tancarà per vacances del 5 al 7 de maig, oferirà a través de la BBC –no de Netflix– un episodi especial de The Crown –el pilot de, diguem-ne, la seqüela– per a consum global el dia 6 i els pubs del país podran obrir fins a la una de la matinada durant tot el cap de setmana perquè els súbdits cridin, a cor què vols, God save the King! L'espectacle continua.