Conversa amb Rosalba Castelletti: Putin també es presenta a Itàlia

Enviat especial a RomaMario Draghi, allunyat de la resta de mandataris de l’OTAN i assegut en un banc del Museu del Prado, parlant per telèfon. Va ser una de les imatges icòniques de la cimera de l’Aliança Atlàntica a Madrid, que va assenyalar sense complexos Rússia i la Xina com les grans amenaces de present i de futur. Era el 29 de juny i el llavors primer ministre italià rebia una trucada urgent des de Roma, en què l’alertaven de l’arribada d’una crisi imminent que faria trontollar el seu govern d’unitat. Draghi abandonava Madrid precipitadament i, pocs dies després, dimitia. Aquest diumenge se celebren les eleccions resultants i al Kremlin –a qui s'ha acusat d'interferir per tombar l'executiu de l'expresident del Banc Central Europeu– n’estaran ben pendents.

La Unió Europea i la resta d’aliats occidentals sabien que l’adeu de Draghi suposava perdre una carta important de la baralla: no només pel seu prestigi global i el seu europeisme marcat, sinó perquè s’havia erigit en un dels líders més contundents a l’hora de condemnar Vladímir Putin per l'atac a Ucraïna. La por més gran ara és que Itàlia, amb profunds vincles històrics amb Rússia, es converteixi en un país més tou davant el Kremlin. Per què? Bàsicament perquè els tres noms que, amb molta probabilitat, formaran el futur govern han demostrat ser més tous davant del govern rus que Draghi. Matteo Salvini i Silvio Berlusconi han tingut clares afinitats amb Moscou. Meloni és la menys sospitosa, tot i que comparteix amb Rússia els valors conservadors i aliats europeus com Marine Le Pen o Viktor Orbán. Declaracions recents com les de Berlusconi generen més neguit: "Putin es va veure empès a inventar-se aquesta operació especial [la invasió d’Ucraïna]", deia dijous a la nit el Cavaliere en una entrevista. Afegia, també, que “Putin només volia substituir Zelenski per persones de bé”. 

Rosalba Castelletti és la corresponsal a Moscou de La Repubblica, un dels diaris de referència d’Itàlia. Atén l’ARA des de la capital russa, on va tornar el 14 de febrer després d’una primera etapa que va tancar el 2018. Si els pronòstics electorals es compleixen, diu, “la nova coalició de govern seria més amiga de Putin i molt diferent del govern de Draghi”. Tot i així, Meloni ha hagut de fer un esforç titànic durant la campanya electoral per desmarcar-se de l’ombra del Kremlin. La líder dels Germans d’Itàlia s’ha cansat de reivindicar la seva postura atlantista i europeista, ha reiterat el suport a les sancions a Moscou i a l’enviament d’armes a Kíiv –que Salvini rebutja– i ha promès que Roma no serà cap taló d’Aquil·les. Però molts no se’n refien perquè la trajectòria dels seus companys de ball és coneguda per tots. 

Castelletti, per exemple, enumera algunes de les anècdotes més extravagants dels anys d’amistat –i d’interessos econòmics compartits– entre Berlusconi i Putin: es deixaven les cases de vacances, esquiaven junts i es feien regals. Si Berlusconi li va enviar al rus una funda nòrdica amb una imatge impresa d’ells dos, Putin li va regalar un llit extragran en què l’ex primer ministre mantenia relacions sexuals amb escorts de luxe conegudes. Tot i que amb Salvini també hi ha sintonia, continua la periodista de La Repubblica, “la relació ha estat més d’admiració de l’italià cap a Putin”. Un dia el líder de la Lliga es va presentar al Parlament Europeu amb una samarreta amb la cara del president rus. Els lligams polítics també són evidents. El 2017 la formació d’extrema dreta va signar un acord de cooperació amb Rússia Unida, el partit de Putin, i des de llavors les reunions entre Salvini i representants russos han estat freqüents. Al juny, en ple procés d’aïllament de Rússia com a càstig per la invasió d’Ucraïna, va sortir a la llum que Salvini havia organitzat un viatge a Moscou per reunir-se amb diversos ministres de Putin. Segons va transcendir, l’ambaixada russa a Itàlia li havia avançat diners –en rubles– per pagar l’excursió, que final no va fer. 

El pes del passat i la televisió

A principis d’estiu, l’European Council on Foreign Relations publicava una enquesta reveladora que sentenciava que Itàlia és el país de la Unió Europea amb el suport més baix a Ucraïna. Un 56% dels italians consideren que Rússia és la culpable de la guerra, un percentatge molt allunyat de la mitjana europea, que és del 80%.

Potser és el pes del passat, quan a la Guerra Freda Itàlia funcionava com una mena de pont entre Occident i Moscou; o els milers d’empresaris italians que van invertir a la Unió Soviètica; o la dependència del gas rus que fa funcionar les fàbriques del nord; o un sentiment anti Estats Units que ha crescut a dreta i a esquerra. Però aquesta russofília s'explica també pel que molts italians veuen a la televisió des del sofà de casa seva. Des de l’inici de la invasió d'Ucraïna, desenes de periodistes i ideòlegs afins al Kremlin –la majoria russos– han desfilat per les cadenes de televisions italianes, públiques i privades, i s'han convertit en un altaveu efectiu del discurs que Putin utilitza per justificar la guerra.

L’episodi més sonat va tenir lloc l’1 de maig, quan el ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov, va ser entrevistat en horari de prime time al canal Rete 4. El problema és que en lloc d'una entrevista semblava un monòleg de la mà dreta de Putin, que, sense cap rèplica del periodista Giuseppe Brindisi –més aviat amb certa complicitat–, va exposar durant 40 minuts tota la ideologia del Kremlin: des d’acusar de nazi Zelenski i el seu govern fins a dir que les massacres de Butxa o Irpín són muntatges d’Occident. ¿Saben qui és el propietari d’aquest canal de televisió? Mediaset, el grup fundat per Berlusconi, que sovint s'entesta a parlar de Putin com el seu “germà petit”.