Conversa amb Giovani Spinoza, pizzer de Nàpols: la Itàlia més pobra s'encomana al cel

Dossier Eleccions Itàlia: conversa amb Desplega

1.

Conversa amb Giovani Spinoza, pizzer de Nàpols: la Itàlia més pobra s'encomana al cel

Enviat especial a NàpolsA Giovanni Spinoza li explico que en alguns restaurants de Barcelona posen pinya a la pizza. Primer riu, perquè es pensa que és broma. Quan entén que no ho és, fa cara de fàstic i exclama: “Mamma mia, é un pecato!” Llavors m’ensenya el taulell on ell i la seva família fan pizzes des de fa més de cent anys i, amb un to alliçonador, em recalca: “Tomàquet, mozzarella, alfàbrega i oli d’oliva. Res més. La pizza Margarita, la millor del món”. Sembla que té raó perquè és hora de dinar i en aquest restaurant de Nàpols, la ciutat que presumeix d’haver inventat la pizza i de saber-la fer més bé que ningú, gairebé tothom demana una Margarita.

La pizzeria del Giovanni, que es diu La Centenaria, és un d’aquells llocs que t’ajuda a entendre el context. Un local de tota la vida, que han regentat tres generacions: el Giovanni, el seu pare i el seu avi. I aviat el seu fill, el Simone, de 20 anys, que no para de posar i treure pizzes del forn de llenya i que fa que et preguntis si realment és allí perquè vol seguir el negoci familiar o perquè no té cap altra alternativa. Tractant-se del barri de Stella, una de les zones més humils de Nàpols i que, al seu torn, és la ciutat amb més atur d’Itàlia –un 30%, el triple de la mitjana del país–, la resposta sembla clara. El restaurant ha perdut clientela i ha hagut d’apujar els preus de la carta, perquè la superposició de dues crisis gegants –la de la pandèmia i ara la invasió russa d'Ucraïna– ofega. Abans del covid-19, la Margarita costava només 3 o 3,5 euros, ara en costa 4,5. Al centre, on s’aglutina el turisme, les pizzes són més cares, però aquí la majoria de clients són locals. “Què he de fer?”, diu justificant-se el Giovanni, “si tot ha pujat de preu: la farina, l’oli, el tomàquet, la llum… tot”. Té raó, tot Europa i part del món ho saben.

Concretament a Itàlia, i segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el cistell de la compra és ara un 10% més car que a principis d’any, quan Vladímir Putin encara no havia començat la guerra contra Ucraïna. Amb l’ingredient estrella de la pizza, la farina, el cop és potent: durant aquests set mesos, el seu preu s’ha enfilat fins a pics del 48%. Les factures de la llum i el gas –en el segon país de la UE més dependent de l’energia de Moscou– també han registrat rècords perillosos, i aquí a Nàpols alguns ciutadans, la majoria sense feina, han cremat els rebuts de la llum perquè diuen que no els poden pagar. D'altres els pengen a les portes dels establiments o de les cases en senyal de protesta. I molts, directament, patiran fred.

Aquest diumenge, molt probablement, els Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni guanyaran les eleccions i, com a conseqüència directa, l’extrema dreta agafarà les regnes del poder d’Itàlia i abocarà el país –i de rebot, tot Europa– cap a un camí inquietant en un dels moments més decisius de la història contemporània. El Giovanni i, especialment, el Simone s’ho miren amb certa distància, com si no anés amb ells. “Jo ni tan sols aniré a votar”, assegura el jove. El pare no es mulla. Aquesta apatia és prou generalitzada i les últimes tendències auguren una abstenció històrica. Per què? Hi ha, com a mínim, dues respostes prou clares, que també expliquen l'auge de Meloni. La primera mostra un rebuig cap a la capacitat autodestructiva de la política italiana, especialista a fer caure governs abans d'hora –Mario Draghi, defenestrat al juliol, continua sent el polític més popular al país–. La segona –més decisiva que la primera– és que, com ha passat en altres cites electorals europees recents –recordeu França–, els italians tenen ara mateix una preocupació més urgent i més greu: la butxaca.

Preocupats pel sud i pel nord

El govern de Draghi havia obert un període de certa estabilitat i creixement en les finances italianes. El seu adeu, sumat a la inestabilitat política que va desencadenar, afegeix desassossec en un context cada cop més hostil, on molts auguren tempestes socioeconòmiques arreu d’Europa a partir de la tardor, quan el fred s’imposi i les xifres dels rebuts energètics siguin encara més difícils de pair. L’OCDE, l’organisme internacional que agrupa el conjunt de les economies més avançades del món, calcula que els salaris reals baixaran un 3% a Itàlia aquest any, una xifra que se situa per sobre de la mitjana, que és del 2,3%. Els pronòstics per al 2023 són més foscos, i el deute públic supera el 150% del PIB, un dels més importants del món.

El sud italià, històricament més pobre que el nord i amb un sentiment d’oblit i discriminació que configura, fins i tot, el caràcter dels habitants, en patirà d’una forma més esmolada les conseqüències, perquè plourà sobre mullat. “Moltes empreses estan a punt de col·lapsar”, alertava, fa uns dies, Carla Della Corte, presidenta de l’associació empresarial de Nàpols. Però aquesta vegada a molts els preocupa bastant més l’economia del nord, bressol del gran teixit industrial que fa funcionar el país. El fantasma de veure fàbriques aturades davant l’increment dels costos energètics fa mesos que plana sobre Itàlia. 

A Georgia Meloni –també Matteo Salvini i Silvio Berlusconi, socis en la coalició que formaria el proper executiu– no li deu fer gràcia trobar-se aquest paisatge econòmic si acaba ocupant el Palau Chigi. Per aquest motiu, i segons ha transcendit, el nou govern apostaria per no fer gaires experiments en l’àmbit econòmic i garantir una certa continuïtat amb la feina que, fins ara, ha dut a terme l’equip de Draghi, amb qui Meloni insinua tenir bona relació. 

El sant i el déu

Aquests dies, els voltants de la catedral de Nàpols estan plens de gent. A totes hores desenes de napolitans, i alguns turistes, hi entren per veure el miracle que es va produir dilluns. La sang de san Gennaro, patró de la ciutat i a qui els ciutadans professen gairebé tanta devoció com a Maradona –autor d’altres miracles, futbolístics–, torna a ser líquida. Des de fa dècades, tres cops a l’any –un és el 19 de setembre, dia del seu martiri– té lloc aquesta cerimònia: un sacerdot mostra des de l’altar el recipient on es guarda la sang del sant, que es conserva solidificada. Si les pregàries dels fidels funcionen, la sang es torna líquida i Nàpols, ciutat de mil supersticions, respira tranquil·la perquè ho considera un bon auguri. Hi ha hagut anys en què el miracle no s’ha produït: el 1939, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial; el 1980, quan un terratrèmol al districte d’Irpínia va deixar gairebé 3.000 morts, o el 2020, l’any de la pandèmia. 

El Giovanni encara no ha tingut temps d’acostar-se a la catedral per admirar la sang de san Gennaro, que està en exposició durant set dies. Però hi anirà. “Aquest any san Gennaro ens ha d’ajudar molt”, diu en to seriós. Un treballador seu, que s’encarrega de portar les pizzes a les sis taules de fusta del restaurant, puntualitza. “San Gennaro i Maradona: el sant i el déu”.