Conversa amb Aldo Cazzullo: Itàlia ha superat el feixisme?

Enviat especial a RomaEn italià, la paraula capobanda té diversos significats. Des de ser el líder d’una banda musical o d’un grup d’amics fins al cap d’una organització criminal. Aldo Cazzullo (Alba, 1966) sembla que ha triat aquesta última opció per titular el llibre que acaba de publicar: Mussolini, il capobanda. L’obra, un retrat dur i, per tant, transparent i fidel de la figura del dictador que va asfixiar Itàlia durant dues dècades (1922-1942), comença així: “Fa cent anys, durant aquests mateixos dies, la nostra pàtria va caure en mans d’una banda de delinqüents, dirigida per un home despietat i malvat. Un home capaç de qualsevol cosa: fins i tot de tancar i deixar morir en un manicomi el seu fill i la dona que l’havia portat al món”. El subtítol que apareix a la portada també té intenció: "Per què ens hauríem d’avergonyir del feixisme?" La pregunta, poques hores abans que l’extrema dreta guanyi, amb molta probabilitat, les eleccions italianes i faci seu el poder de la tercera economia de la Unió Europea, agafa un to més urgent.

Quedo amb Cazzullo, escriptor àmpliament reconegut a Itàlia i periodista al Corriere della Sera, en un bar de Roma. 

— Estic rebent molts insults per aquest llibre –admet de seguida–. M’envien missatges a Instagram o al correu electrònic en què bàsicament em diuen que soc un comunista de merda.

Intueixo, doncs, que aquells que li escriuen no reneguen gaire del passat feixista del seu país. 

— Evidentment. Una part significativa de la població italiana no se n’avergonyeix prou, i això passa perquè tenen una idea distorsionada de qui i què va ser Mussolini.

Per què?

— Pensen que no va ser tan dolent i que fins al 1938 –just abans de l’aliança amb Adolf Hitler– havia fet coses positives per a Itàlia. Però és que ni això és cert. Abans d’aquesta data, Mussolini ja havia assassinat de la manera més cruel els seus principals opositors, havia utilitzat els italians com a conillets d’índies per provar tractaments contra la malària que van resultar ser letals, o havia comès crims de guerra a Líbia, Etiòpia i també a Espanya. La influència familiar també pesa: els pares o els avis de molts ciutadans d’avui van donar suport al feixisme.

Giorgia Meloni té alguna similitud amb Mussolini?

— No. Mussolini va conquerir i mantenir el poder per la violència, amb sang, guerres i assassinats.

Fa exactament un mes, va sortir a la llum un vídeo d’una joveníssima Meloni. Era el febrer del 1996, tenia 19 anys i militava a l’Aliança Nacional, el grup hereu del Moviment Social Italià, el partit neofeixista fundat el 1946 per seguidors de Mussolini. En una entrevista, la que podria ser aviat primera ministra d’Itàlia assegurava: “Crec que Mussolini va ser un bon polític. Tot el que va fer ho va fer per Itàlia. No hi ha hagut un polític com ell en els últims cinquanta anys”.

Té lògica que declaracions d’aquest tipus hagin esperonat el fantasma del feixisme al llarg de tota la campanya electoral. És cert, però, que Germans d’Itàlia, la formació de Meloni, ha volgut deixar clar que, per a ells, la ideologia feixista és cosa del passat. Però també és cert que el partit ha recuperat símbols neofeixistes: la flama tricolor, que els adorna l’escut; el lema “Déu, pàtria, família”, un clam de l’època del Duce, o el fet que diversos membres de Germans d’Itàlia hagin sigut vistos fent la salutació feixista o fent apologia del nazisme. Un exemple d’això últim és Calogero Pisano, secretari provincial del grup a Agrigent (Sicília), que fa poc recordava amb nostàlgia Adolf Hitler, a qui definia com “un gran estadista”. Meloni no va tenir més remei que expulsar-lo de manera fulminant.

La culminació d’un canvi de tendència

D’alguna manera, l’auge de Meloni –prou popular entre els joves– és la culminació d’un procés que durant anys ha anat avançant a Itàlia: una mena d’esgotament de l’antifeixisme del segle XX. Fa unes setmanes l’escriptor Antonio Scurati recordava en una entrevista a La Repubblica que abans qualsevol persona que volgués formar part de la vida cultural, social o política havia d’acceptar la condemna al feixisme. Això ara és passat i part d’aquest canvi s’explica també a través de gestos polítics que progressivament han anat blanquejant els grups de clara influència feixista. Com recorda Cazzullo, Silvio Berlusconi durant la dècada dels 90 va donar la mà a Gianfranco Fini, líder de l’esmentada Aliança Nacional. També Matteo Salvini el 2018, quan va buscar suport entre el món juvenil del neofeixisme.

Malgrat l’apatia política que aquests dies es palpa pels carrers d’Itàlia –molts no aniran a votar i s’augura una abstenció rècord–, una victòria de Meloni seria transcendental des de molts punts de vista, començant per Europa. Al cap i a la fi, que l’extrema dreta governi un dels països fundadors de la UE i amb un pes important dins del club comunitari és un pas de gegant per a la consolidació –i normalització– de l’extrema dreta al mapa polític europeu. Fa temps que en rebem senyals: la força de Le Pen a França, el creixement de Vox a Espanya o, no fa gaire, l’èxit electoral dels ultres Demòcrates de Suècia. Aquest diumenge en rebrem un altre. I aquest és ben important.