La coalició tricolor i l'apatia de Scholz: el lideratge d'Alemanya a la UE fa aigües

Brussel·lesAlemanya és l'economia més gran de la Unió Europea i cap iniciativa del bloc comunitari fructifica sense el seu vistiplau. Domina la Comissió Europea, amb Ursula von der Leyen al capdavant, i té un pes i una influència determinants al Consell i al Parlament Europeu. Ara bé, tot i que sempre ha estat cridada a liderar els Vint-i-set i a dur-los cap a una major unió política, ni l'actual canceller, Olaf Scholz, ni els seus predecessors —tampoc Angela Merkel— han jugat aquest paper. Més aviat el contrari, sovint la resta de socis europeus li han retret que anteposi els seus interessos estatals als de la Unió Europea i que, durant els últims anys, hagi obstaculitzat diferents propostes que aspiraven a augmentar les competències i la força del bloc. Aquesta actitud de Berlín s'ha accentuat amb l'apatia i la manca de lideratge de Scholz sobre un govern alemany tricolor que trasllada les disputes internes a la Unió Europea.

La gota que ha fet vessar el got i que ha despertat més crítiques públiques de diversos estats membres ha sigut el canvi d'opinió d'Alemanya a l'últim moment sobre la normativa de prohibir la venda de cotxes de combustió contaminants a partir del 2035. Tot i que ja havien donat llum verda al text legislatiu, quan ja només faltava formalitzar l'acord polític, amb una decisió sense precedents, el govern alemany es va fer enrere i va demanar blindar (més del que ja ho estava) els vehicles de combustibles sintètics. Finalment, i malgrat tot el rebombori, la normativa es va aprovar sense modificacions.

Aquest moviment, que no havia fet cap país abans —tampoc els més euroescèptics, com Hongria o Polònia—, s'explica en clau electoral. Un dels partits del govern germànic, els liberals, ha encadenat molts mals resultats en diferents eleccions regionals i s'està enfonsant a les enquestes, i ha volgut marcar perfil propi defensant la indústria automobilística del seu país. "Scholz està al mig i va a remolc de dos socis de govern que són europeistes per motius diferents: els liberals per culminar el mercat únic i defensar la seva indústria, i els verds per potenciar la lluita per la justícia social i el medi ambient", assegura el catedràtic emèrit en ciències polítiques de la Universitat de Barcelona Cesareo Rodríguez Aguilera.

La indecisió de Scholz sobre l'alliberament i l'entrega de tancs Leopard a l'exèrcit ucraïnès també va despertar moltes crítiques internes i externes. Berlín tradicionalment sempre va amb peus de plom a l'hora de donar suport militar a països tercers, però la llarga dilació —o l'extrema prudència— del canceller alemany amb aquesta qüestió va posar més que mai el seu lideratge en dubte. "És absurd que un país com Alemanya sempre vagi a remolc, que no faci propostes i que només faci un pas endavant quan ja no té més remei", afegeix Rodríguez Aguilera.

Pel que fa a la crisi energètica, tot i que Alemanya ha abocat la Unió Europea a la dependència del gas rus, el govern germànic també se n'ha rentat les mans. En comptes de proposar mesures per pal·liar-la, constantment ha mirat d'entrebancar o rebaixar les mesures que pretenien reduir el preu del rebut de la llum, com el topall al preu del gas, els impostos als beneficis extraordinaris a les grans companyies elèctriques o a la reducció del consum elèctric. I, en canvi, ha aprovat unilateralment ajudes milionàries només destinades a la seva indústria.

Un llegat enverinat

Merkel va deixar la cancelleria entre elogis gairebé unànimes, però l'esclat de la guerra d'Ucraïna va evidenciar les ombres del seu llegat, com la seva extrema confiança amb Moscou i la dependència energètica de la UE respecte a Rússia. "Merkel, encara que hagi deixat coses positives, com els fons Next Generation, també n'ha fet de negatives, com mantenir el lideratge de Berlín a la UE des d'una perspectiva dels interessos alemanys", assenyala l'investigador del CIDOB Héctor Sánchez Margalef.

En aquest sentit, el professor Rodríguez Aguilera també destaca que Merkel va suposar "un cert obstacle per a la federalització europea", sobretot pel que fa a fiscalitat, un dels temes més delicats (i intocables) per a Berlín i els seus aliats més habituals, com els Països Baixos. "Ha deixat la moneda única sense una unió fiscal, això és fer les coses a mitges, un error. Va cedir als interessos nacionals per sobre dels paneuropeus", critica l'expert.

A més, Alemanya sempre pressiona per endurir les normes fiscals de la Unió Europea i lligar curt els països que registren un dèficit i un deute més elevats, com Grècia, Itàlia o Espanya.

El buit de poder que deixa Scholz queda repartit

França, que és la segona potència de la UE i té un seient permanent al Consell de Seguretat de l'ONU, sempre ha volgut dominar les regnes del bloc i, amb la retirada de Merkel, Emmanuel Macron ho va intentar per enèsima vegada. L'ofensiva del cap de l'Elisi, tanmateix, no ha tingut gaire èxit. "No hi ha cap mena de dubte que ho vol, però la pandèmia i la guerra, i sobretot els problemes interns, com la polèmica reforma de les pensions d'ara, l'han sobrepassat", apunta l'investigador Sánchez Margalef.

En canvi, Espanya, que és el quart estat amb més pes demogràfic i econòmic dels Vint-i-set i històricament no ha tingut la influència a la UE que li pertocaria, durant aquests últims ha guanyat força, sobretot en algunes carteres. La ministra d'Energia, Teresa Ribera, ha liderat sovint les discussions i negociacions sobre la resposta a la crisi energètica i la reforma del mercat elèctric, i la vicepresidenta Nadia Calviño, que és una gran coneixedora de les institucions europees, també juga un paper central en els debats econòmics. L'altra cara de la moneda és Itàlia, que amb l'entrada del govern d'extrema dreta, de moment, ha quedat totalment relegada a un segon pla.

També, i sobretot arran de l'atac rus a Ucraïna, el centre de gravetat de la Unió Europea s'ha anat desplaçant cap a l'est i retallant poder a Alemanya i França. Els països bàltics o, entre d'altres, estats com Polònia, són els que s'han mostrat més determinats en el suport a Ucraïna i les sancions contra Rússia, i els que han pressionat més el bloc per enviar armament i assistència a Kíiv. A més, a part de la guerra, l'Europa Oriental fa temps que s'ha convertit en la regió emergent del Vell Continent i que lidera el creixement econòmic del bloc. "La Unió Europea s'ha anat ampliant i l'eix francoalemany, i encara menys l'alemany tot sol, ja no hi té el pes que hi havia tingut", diu el professor Rodríguez Aguilera.