Les claus de Downing Street passen per Ruanda, creu Rishi Sunak

LondresNou dies després que els nord-americans decideixin qui serà el nou president dels Estats Units –una molt probable tria entre Donald Trump i Joe Biden, en un remake de la campanya del 2020–, el dijous 14 de novembre els britànics aniran també a les urnes per decidir si continuen donant suport al Partit Conservador, que lidera Rishi Sunak, o bé si fan fora de Downing Street els tories, després del que aleshores ja seran més de catorze anys al poder, i atorguen la seva confiança al Partit Laborista del més que moderat Keir Starmer.

La data encara no és oficial, però és la més probable. Així ho va indicar la setmana passada l'exministre d'Economia George Osborne, l'home que va liderar l'etapa d'austeritat quan era el responsable del Tresor de David Cameron, el primer premier conservador de l'actual cicle i ara ministre d'Exteriors de Sunak. Osborne assessora ara el govern Sunak després que la condemna a l'ostracisme a què el van enviar Theresa May i Boris Johnson l'apartés del primer pla de l'actualitat.

Rebaixes fiscals

La predicció que ha fet Osborne també l'ha insinuat veladament el mateix Sunak argumentant que les eleccions poden ser el segon semestre de l'any. El seu actual ministre d'Economia, Jeremy Hunt, treballa i fa declaracions amb el mateix supòsit. El 6 de març presentarà un pressupost que voldria incloure una significativa reducció d'impostos, per tornar a la mateixa senda d'abaixar la pressió fiscal en un minipressupost o actualització dels comptes a l'octubre, molt pocs dies abans de dissoldre els Comuns i cridar a les urnes. Aquests estímuls preelectorals, més l'aparent disminució de les càrregues tributàries que Hunt també va promoure el passat octubre –no ho eren, però–, haurien de permetre vendre el missatge que els conservadors abaixen impostos. Ara, però, són els més alts que mai han entomat els britànics. En tot cas, són les mans i mànigues de la propaganda que haurien de col·locar el partit governant en una posició electoral que li permeti somiar amb una remuntada com la que el 1992 va protagonitzar John Major davant de Neil Kinnock.

Les enquestes actuals donen entre quinze i vint punts de diferència als laboristes en relació amb els conservadors. Un analista de la política britànica com ara Simon Kuper, periodista del Financial Times, creu, com altres, que "tothom espera una victòria laborista, també Rishi Sunak", segons va afirmar a l'ARA el passat mes de desembre.

El Partit Conservador continua dividit per molts temes: des de com fer front a la immigració legal i a la sensepapers fins a com superar l'impacte del Brexit. La política d'habitatge viu una crisi permanent, el Sistema Nacional de Salut és un pou sense fons i, entre molts altres fronts, Londres ha abandonat a la seva sort Irlanda del Nord, que viu una paràlisi institucional per la manca de govern des de fa més de dos anys, i on dijous passat va tenir lloc la vaga de funcionaris, mestres, metges i personal dels transports més important en cinc dècades. Per la manca de govern autònom, Londres no transfereix diners i el sou dels funcionaris està congelat des de fa dos anys en una època inflacionista.

La situació per als conservadors encara es podria agreujar més. El 15 de febrer tindran lloc dues eleccions parcials en què els diputats conservadors poden sortir molt malparats. Si Sunak tornar a perdre un o els dos escons en joc, i si el 2 de maig les eleccions locals acaben en desastre, com és més que probable, les cartes per provocar un relleu en el partit podrien arribar, ni que fos per accident, a les 52 necessàries. Aquest cap de setmana la premsa britànica especulava que ja n'hi havia 29. Resulta impossible saber quantes n'hi ha, però no deixa de ser significatiu el fet que es torni a comentar la possibilitat del regicidi en un partit que ha fet fora de Downing Street els tres anteriors primers ministres, i que el quart, Cameron, va dimitir després del fracàs del Brexit.

Ferro roent

Amb aquest paisatge més que descoratjador, quina és la carta marcada a què s'ha agafat Sunak per mantenir-se flotant? Ruanda, i la llei de les deportacions de migrants o sol·licitants d'asil que els Comuns van aprovar dimecres definitivament i que ha passat ara a la Cambra dels Lords. Dijous passat, conscient d'això, el premier es va plantar a Downing Street per demanar-los que l'aprovessin per la via ràpida i que no s'hi entretinguessin. Prova del nou que els conservadors han tornat a fer dels més febles, els migrants, el cap de turc ideal per intentar conservar el poder.

Els migrants i els estrangers van ser el pim, pam, pum de la campanya del referèndum del Brexit i ara tornen a estar en primera línia de foc. Durant la seva compareixença, Sunak no va poder garantir que els vols de la vergonya s'acabarien enlairant abans de les eleccions, però sí que va mostrar-se ferm en la voluntat de "reprendre el control de les fronteres", utilitzant una retòrica del 2016, quan combatien la Unió Europea com la raó de tots els mals.

L'escenari ideal per a Sunak, doncs, és que la llei de Ruanda per deportar refugiats s'aprovi a finals de març, que entri en vigor al maig i que els primers avions parteixin al juny. Seran, si arriba a passar, no més de dues dotzenes. Però es presentaran com els caps de turc i com la mesura de dissuasió que acabarà amb l'arribada de pasteres pel Canal. Ningú no s'ho creu, però, ni tampoc és la solució. El 2023 no van ser més de 35.000, les persones que van arribar. A Ruanda, d'altra banda, hi ha espai per a 200. Però la propaganda vola a molta més alçada que els avions, que de moment continuen a terra. L'apunt final és saber com podria influir en els votants britànics una victòria de Trump. Ningú no en parla, però molts creuen que afavoriria Rishi Sunak.