Cauen bombes a Kherson: els russos són a l'altra banda del riu

Enviat Especial a Kherson (Ucraïna)Quan arribo a Kherson, m’obligo a mirar el cel. Diu la gent que continua vivint en aquesta ciutat del sud d’Ucraïna que és un bon mètode per desxifrar quina serà l’activitat de l’artilleria russa, que els ataca sovint des de l’altra banda del riu. Si hi ha molts núvols, els bombardejos disminueixen. Si fa sol, els intensifiquen. No m’han explicat, però, què passa quan hi ha sol i núvols, que és el cel que tenim avui.

Són les nou del matí i no cal esperar per sentir les primeres explosions. Sonen esporàdiques i llunyanes. Però cap explosió és llunyana per a qui hi ha a sota. Aquestes explosions –ho sabrem després– mataran sis civils i en feriran cinc més. L’endemà –i això també ho sabrem després– el foc d’artilleria, que impactarà en diversos punts del centre de la ciutat, matarà cinc civils més i n’enviarà setze a l’hospital. Una imatge es farà viral al país: la mà morta d’una dona jove, amb la manicura mil·limètricament dissenyada, que sobresurt de la bossa de plàstic que tapa el seu cos. Estava esperant l’autobús.

Kherson, ciutat naval i ara gairebé fantasma, té un simbolisme especial: havia estat l’única capital regional que Rússia havia aconseguit controlar des de l’inici de la invasió. Però l’11 de novembre, i després de vuit mesos d’ocupació, l’exèrcit ucraïnès va alliberar-la, un cop dur per a Vladímir Putin. Des de llavors, els soldats russos estan instal·lats a l’altra riba del riu Dniéper, a menys d’un quilòmetre de la ciutat. Disparen foc d’artilleria contra posicions civils pràcticament cada dia, com si els volguessin recordar que no han marxat, que continuen a prop.

Fa setmanes que el govern ucraïnès insta la població civil a evacuar la ciutat. Molts ho han fet. Els gossos s’han quedat, i ronden desorientats en manada pels carrers del centre. La Unió Europea ha fet col·locar un cartell a l’avinguda principal: "Estem reconstruint junts. Som Europa". És una escena d’irracionalitats. Pel costat hi passa una dona d’edat avançada. Arreu d’Ucraïna, la gent gran és qui més es resisteix a abandonar els seus pobles. En el moment que ens creuem, sona una altra explosió de fons. Ella ni s’immuta.

Els partisans de l'ocupació

"Els que hem viscut l’ocupació mai perdrem la por que els russos tornin". La frase la diu l’Olha, una noia de 29 anys, mentre beu te en una de les poques cafeteries que hi ha obertes a la ciutat. La reflexió de l’Olha explica moltes coses. Que els russos s’han retirat, però no han marxat. Que la guerra serà llarga i el seu impacte ho serà més. I que aquesta por, compartida per a molts a Ucraïna, marcarà el futur polític del país i també d’Europa.

"Els russos són com zombis. No pensen, només saben obeir Putin". Aquesta frase també la diu l’Olha. Ella els coneix bé. Va formar part de la resistència, una xarxa de partisans que es va organitzar clandestinament per boicotejar des de dins les tropes de Moscou durant l’ocupació. Enviaven informació als serveis d’intel·ligència ucraïnesos: per exemple, les posicions de russos perquè Kíiv les pogués bombardejar. Es diu que alguns membres fins i tot van matar algun soldat enemic. També es diu que, mentrestant, els militars russos despullaven els civils ucraïnesos per assegurar-se que no eren membres de l’exèrcit. Els tatuatges sempre donen pistes. Les banderes també, però es poden amagar més fàcilment. Per això tothom va guardar la bandera ucraïnesa quan les tropes de Putin van començar a escorcollar les cases. "Llançar-la? No. La vaig amagar entre la roba", diu l’Olha.

Les guerres també són banderes. Ucraïna n’està plena, mostra inequívoca que la invasió russa ha desfermat el nacionalisme, com ja va passar el 2014 després de l’annexió de Crimea. El primer que van fer els soldats de Kíiv quan van recuperar Kherson va ser onejar la bandera ucraïnesa i cremar les russes. "Amb amor, de la brigada 406", es llegeix, escrit en retolador negre, en una bandera ucraïnesa que m’ensenya la Katerina. L'hi va signar un soldat el dia de l’alliberament. La té en un lloc privilegiat de casa.

I les guerres també són símbols. Quan els russos van controlar Kherson, van pintar per tota la ciutat lletres Z i V, la marca que ha promocionat el Kremlin per donar suport a la invasió. L’emblema dels partisans ucraïnesos, en canvi, va ser un llaç groc. La Lilia, una dona d’uns cinquanta anys que també va ser partisana, encara lliura ara aquesta batalla. Fa mesos que esborra totes les Z i les V que troba al carrer: les pinta amb els colors d’Ucraïna i hi dibuixa un llaç groc. Però encara ara hi ha algú que dibuixa noves Z i noves V i esborra els llaços grocs. "Som conscients que hi ha col·laboradors russos entre nosaltres". Quan arribi, la postguerra serà llarga.

Paisatge de la Segona Guerra Mundial

L’any passat, i després de capturar Kherson, les tropes russes van arribar fins a les portes de la ciutat de Mikolaiv, a 70 quilòmetres. La resistència de Mikolaiv, que va deixar parts de la ciutat destruïdes, va ser clau perquè els russos no continuessin el seu camí cap a Odessa. El rumb de la guerra hauria estat diferent si això hagués passat.

Per la finestra del tren que recorre aquest trajecte veig un paisatge que sembla de la Segona Guerra Mundial. Però és del 2023. Són les restes d'aquelles batalles. Durant quilòmetres, s'acumulen les trinxeres que els soldats de Putin van anar abandonant a mesura que els de Zelenski recuperaven terreny al sud. Arreu hi ha el rastre de la guerra: blindats russos calcinats, cases destruïdes i arbres arrencats. Passaran anys fins que aquests boscos –com tants d'altres arreu d'Ucraïna– tornin a ser segurs: els dos exèrcits minen tant territori com poden per frenar l'enemic.

El tren, l'autèntic motor del país que mai ha deixat de funcionar des que va començar la invasió, arriba puntualíssim a Mikolaiv. Aquí, a diferència de Kherson, la vida ha tornat al carrer. Les escoles, les botigues o els restaurants estan oberts. Però al mercat moltes parades encara es neguen a obrir perquè la por s'imposa. Moscou també els continua castigant amb míssils esporàdics. En els últims quatre dies, hi ha hagut atacs al voltant de la ciutat.

El director del Teatre de Mikolaiv, Artem Svistun, els escolta sovint. Porta una dessuadora de l’exèrcit i ens rep a la porta del teatre, que al setembre va ser bombardejat pel Kremlin. Als arbres encara hi ha metralla i la façana és plena de cicatrius. Una estàtua del déu Dionís va ser rebentada i ara és a terra tapada amb una lona de plàstic. Havia sobreviscut a les bombes de la Primera i la Segona Guerra Mundial, però no a les de Putin.

Amb el seu testimoni podria fer-se una pel·lícula. La sinopsi seria la següent:

Ni durant els dies més foscos de la guerra, la seva companyia de teatre va deixar d’actuar. Es desplaçaven pels búnquers on es refugiaven els seus veïns per representar obres breus. Com que de tristesa ja n'hi havia massa, van decidir fer només comèdies. Quan els bombardejos s’intensificaven i sonaven les alarmes antiaèries, apujaven el volum de la música. Ara ja han tornat al teatre, però les obres no les fan a la sala principal, encara malmesa. Han habilitat una diminuta sala en el búnquer de l’edifici. Hi caben més d’una trentena de persones. Quan sona la sirena continuen apujant el volum. Cada setmana hi fan funcions. El títol d’una de les últimes: "Ucraïna guanyarà".